«El doctor Glas»: una novel·la del nord

Ja fa anys que vaig llegir El doctor Glas del suec Hjalmar Söderberg en la traducció al castellà de Gabriel Ferrater. Aquesta traducció, supose que feta des de l’alemany, acaba de ser reeditada no fa molt (Doctor Glas. Ediciones Alfabia) acompanyada de l’informe que el mateix Ferrater va lliurar a Seix Barral recomanant la publicació de la novel·la. Encara que amb el temps les novel·les s’obliden molt, recorde molt bé que la lectura d’aquesta em va colpir, no sols per la seua qualitat, sinó pel seu caràcter inusual i estrany. Ara l’he tornada a llegir, aprofitant que Adesiara l’ha publicada en català en una traducció directa del suec de Carolina Moreno Tena (El doctor Glas). L’excusa o la invitació per a la relectura, per tant, era inevitable. 

Una noia jove, casada amb un pastor protestant vell i detestable, confessa al seu metge el calvari que representa per a ella el matrimoni i li demana que l’ajude a no haver de mantenir relacions sexuals amb el marit. El metge —el doctor Glas—, al·legant motius de salut, intercedeix prop del pastor perquè s’abstinga de fer ús del matrimoni. Amb un èxit relatiu, perquè el pastor troba fàcilment arguments teològics que pràcticament l’obliguen a tirar endavant el seu fet. La dona, d’altra banda, té un amant. Aviat el doctor Glas se sentirà temptat d’ajudar-la d’una manera més definitiva i expeditiva, amb una esperança secreta. 

Aquest esquema argumental situa El doctor Glas en la tradició de la novel·la realista del XIX. Però només aparentment. El personatge central d’aquesta novel·la no és la dona adúltera, ni l’amant, ni el marit, sinó el doctor Glas, un personatge retret i solitari, amb un agut sentiment de separació dels altres. Més que participar en l’acció, el que fa és analitzar-la i reflexionar sobre ella: «Assegut al costat de la finestra, penso en la meva vida, exploro les causes per què va enfilar un viarany diferent del de la resta, per què es va allunyar tant del camí general.» La centralitat d’aquest personatge està remarcada pel fet que la novel·la es presenta com el seu diari personal. 

La solitud i el sentiment de separació li han aguditzat el temperament analític, cosa que al seu torn reforça l’aïllament i impedeix l’acció. Ja tenim el cercle viciós. En aquestes condicions el pensament del doctor Glas adopta una forma radical. S’examina ell mateix i els altres fins a les últimes conseqüències, com una anomalia, com un metge que explora els símptomes i les causes d’una patologia des de darrere d’un vidre —Glas vol dir vidre, en suec. Algunes de les reflexions que el doctor Glas anota en el seu diari, en què expressa el seu distanciament enfront de la moral de la seua societat, sobretot les seues consideracions sobre l’avortament i l’eutanàsia, van causar un gran escàndol quan la novel·la va ser publicada a Suècia, el 1905. Amb escàndol o sense, no deixen de ser actuals. Pel que fa a l’eutanàsia, constata: «Arribarà el dia en què el dret a morir serà reconegut com un dret humà molt més important i inalienable que el de dipositar el vot en una urna.» 

En el fons, el doctor Glas és un personatge que no ha superat l’estadi adolescent. Té el sentiment que la vida li ha passat de llarg, però en realitat ell l’ha defugida i s’ha refugiat en el somni, esperant que es produirà, de sobte, alguna cosa excepcional: «La promesa que algun dia em tocaria alguna cos inaudita, qui sap què seria, una felicitat infausta o una desgràcia que valia més que tota la felicitat del món, alguna cosa ardent i deliciosa i gran que m’estava esperant.» No ha après a reconèixer-se en l’acceptació més que en la tria. Comprometre’s, viure, seria trair el somni, acceptar la mediocritat, o el que ell pensa que és la mediocritat. El somni —que ara se li presenta en la forma de la dona del pastor, desitjada i inabastable— li impedeix veure la que té a l’abast de la mà. L’estadi adolescent —la vida convertida en una espera— es prolonga i bloca el pas a l’edat adulta. La combinació d’immaduresa i de lucidesa —que només li serveix per saber de quin mal ha de morir—, aboca el doctor Glas a un carreró sense sortida: «La meva vida comença a confondre’s amb els meus somnis. Ja no puc mantenir separats els somnis i la vida. […] La meva vida és cada cop més un somni. Potser no ha estat una altra cosa.» 

Condemnat a l’aïllament, a l’autoanàlisi i a la inactivitat, potser perquè demana més del que la vida pot donar, ell mateix reconeix que el seu sentiment de desplaçament no és una conseqüència d’una sèrie de circumstàncies exteriors, sinó que té un caràcter constitutiu: «Sempre he estat una mica sol. He arrossegat la meva soledat enmig de la multitud com el cargol arrossega la casa. Per a alguns la soledat no és una circumstància a la qual han anat a parar, sinó una qualitat.» Com un Hamlet suec, el doctor Glas maldarà per portar a terme una acció exterior que trenque el gel de la seua vida. La reflexió i l’anàlisi, però, s’hi interposen sempre: «El pensament és com un àcid que corroeix. Al principi t’imagines que només corroirà allò que està podrit i malalt i que s’ha d’extirpar. Però el pensament no raona així: corroeix a cegues.» 

No he estat mai a Escandinàvia, però associe aquests països del nord amb el silenci i la solitud, amb la neu i el fred, amb l’aïllament i la concentració interior, amb el protestantisme, amb el cinema de Dreyer i el piano de Glenn Gould (bé, aquest era canadenc). La novel·la de Söderberg respon a aquestes expectatives meues, llevat del fet que l’acció transcorre durant un estiu xafogós. Una mena de parèntesi, només, en la vida del doctor Glas. En l’última entrada del seu diari expressa el desig que arribe la neu perquè immobilitze la inquietud de la seua infelicitat: «I arribarà aviat, la neu. Es percep en l’aire. Serà benvinguda. Que arribi, que caigui.»