Els assaigs de Jean-Pierre Vernant sobre la tragèdia grega

La setmana passada, després de dedicar una de les classes de literatura universal a introduir el teatre grec, vam fer servir les altres tres per llegir Èdip rei en veu alta. La lectura la vaig puntejar amb alguns comentaris i aclariments, i també amb algunes preguntes que feia de tant en tant als alumnes. Aquesta setmana, i segons com vagen les vagues que hi ha convocades, comentarem en classe Èdip rei. Després, per cobrir l’expedient, ja els proposaré el comentari escrit d’algun fragment d’aquesta obra. 

Com a entrenament per a aquestes classes m’he llegit els dos volums de Mito y tragedia en la Grecia antigua (Paidós), recull d’assaigs de Jean-Pierre Vernant i Pierre Vidal-Naquet, alguns dels quals sobre Èdip rei. És un llibre que he subratllat profusament, ple d’idees i de suggeriments, molt intel·ligent, sobretot els assaigs de Vernant. Crec que està exhaurit, però se’n deuen trobar exemplars de segona mà en uniliber. 

He pensat que podria escriure una sèrie d’entrades resumint i comentant alguns dels punts més importants tractats per Vernant sobre la tragèdia grega amb l’esperança que siguen d’interès per als meus col·legues, per als alumnes i per al públic en general. Els títols d’aquestes entrades seran els següents:

-Quina relació hi ha entre el déu Dionís i la tragèdia grega? 

-Quina relació hi ha entre la tragèdia grega i el moment històric en què va nàixer? 

-Per què la tragèdia grega ens continua interessant? 

-Quin sentit té l’estructura enigmàtica d’Èdip rei? 

-És correcte utilitzar els termes llibertat i determinisme per interpretar Èdip rei? 

Sé que és imprudent per part meua anunciar la publicació d’uns textos que encara no tinc redactats, però és la millor manera d’assegurar-me que els escriuré. Els seguidors i seguidores de la serp blanca mereixen un respecte! I, com que també mereixen que els conte tota la veritat, he de confessar que aquest cap de setmana, a més d’acabar els assaigs de Vernant, he llegit Fanny Hill, considerada la principal novel·la eròtica o pornogràfica de les lletres angleses. L’ha publicada Adesiara en una traducció excel·lent de Xavier Pàmies. És una novel·la divertidíssima, molt entretinguda, però no li pense dedicar cap entrada, perquè em consta que alguns menors d’edat visiten aquest bloc. 

Per acabar, unes paraules sobre Jean-Pierre Vernant (1914-2007), tot un homenot de la cultura francesa. Durant la Segona Guerra Mundial va ser el cap de la Resistència contra l’ocupació nazi al sud de França. Després d’acabada la guerra va ser professor d’institut durant uns anys i de seguida va emprendre la seua carrera com a investigador sobre la Grècia antiga. Entre altres qüestions, va analitzar la relació entre el pensament mític, el pensament racional i la democràcia. El 1962 va aparèixer el seu primer llibre, Los orígenes del pensamiento griego. Des d’aleshores va publicar una sèrie d’obres decisives, sovint en col·laboració amb altres estudiosos, entre les quals destaquen Mito y pensamiento en la Grecia antigua, Mito y sociedad en la Grecia antigua, Mito y tragedia en la Grecia antigua, que he citat abans, Las artimañas de la inteligencia i el llibre de divulgació L’univers, els déus, els homes. 

Una vegada, cap al final de la seua vida, li van preguntar si veia alguna relació entre la seua lluita en la Resistència i el seu treball com a investigador. Vernant va contestar que potser la seua obsessió posterior per la figura d’Aquil·les i el concepte de la mort heroïca (la belle mort) reflectia de fet les experiències d’ell mateix i dels seus amics durant l’ocupació nazi.