Notes d’una lectura de l’Odissea (2)

En aquesta relectura de l’Odissea amb què tancat les vacances d’estiu m’he detingut especialment en uns passatges que em ressonen sovint en la memòria: el moment en què Ulisses arriba a Ítaca, adormit; el cant VIII, que narra l’estada d’Ulisses a la cort d’Alcínous, rei dels feacis, on sent recitar les seues gestes a Troia; l’escena en què Euriclea li renta els peus i el reconeix en descobrir-li una cicatriu a la cama, i el retrobament final entre Ulisses i Penèlope. També, és clar, tot el cant XI, dedicat a la baixada d’Ulisses a l’Hades, al regne dels morts. 

Pel que fa al passatge en què Euriclea reconeix Ulisses, una de les diverses escenes de reconeixement que es produeixen quan Ulisses torna a Ítaca, l’únic que puc fer és remetre al comentari que en va fer Erich Auerbach en Mimesis, en el capítol que porta per títol La cicatriz de Ulises, obra mestra de la crítica literària. Ulisses s’ha revelat primer a Telèmac. Després, quan arriba a la seua casa, disfressat de captaire, és reconegut pel seu gos Argos, vell i decrèpit, uns instants abans de morir-se. Una mica més tard, el reconeix Euriclea. Ulisses es revela també al porquer Eumeu, que sempre li ha estat fidel. Finalment, és reconegut per Penèlope i, en últim lloc, per Laertes, el seu pare. La trobada entre els dos esposos és d’una profunditat psicològica i d’una intensitat emocional inigualables, precisament perquè no es llancen en braços l’un de l’altre. No hi ha exclamacions de joia, ni plors, ni besos arravatats, sinó, més aviat, un sentiment d’estupor i de recel:

Dubtava,

ansiejada, si interrogar el marit a distància,

o si acostar-se, besar-lo en el cap i en les mans i abraçar-lo.

Va travessar el llindar fet de pedra, va entrar dins la sala,

i s’assegué enfront d’Ulisses, rebent la lluor de la flama,

a la paret de davant. I, assegut contra una alta columna,

ell esperava, mirant cap a terra, que, en veure’l la noble

dona i companya amb els seus propis ulls, finalment parlaria.

Ella, admirada i torbada, va seure una estona en silenci:

unes vegades, mirant-lo a la cara, el reconeixia,

d’altres semblava un estrany, per la roba tan pobra que dia.

(XXIII, 85-95)

Un sentiment de melancolia, també. Penèlope i Ulisses s’han retrobat després de vint anys, vint anys més vells, encara que Atena opera el miracle i els rejoveneix. Mentrestant, han passat moltes coses:

No te m’enutges, Ulisses, que sempre, i més que cap home,

has tingut seny. Són els déus els que ens han enviat l’infortuni:

no van voler, per enveja, que tu i j visquéssem de joves

junts i feliços, abans d’arribar al llindar de vellesa.

Ara, per tant, no has d’estar irritat, no t’ofengues

si en el moment que t’he vist jo no t’he saludat amb afecte.

(XXIII, 209-214)

Amb la tornada d’Ulisses a Ítaca queda restaurat el vell ordre harmònic, i així acaba l’Odissea. Però el lector no pot deixar de preguntar-se: és possible el retorn? Josep Carner negava aquesta possibilitat en uns versos desolats escrits des de l’exili:

Però qui lluny del tros nadiu s’enllara,

¿com pervindria a un absolut retorn?

Poc toparà sa jovenesa encara,

tota dringant, bornejadora al born.

Carles Miralles ha remarcat que una de les característiques fonamentals d’Ulisses és com s’estima la vida. Renuncia a la immortalitat que li ofereix Calipso i el viatge a l’Hades confirma l’acceptació de la mort, no per assolir la immortalitat, sinó per guanyar el retorn, és a dir, la vida. Som lluny del sentiment exaltat de l’acció heroica que recorre la Ilíada de cap a cap, al costat, això sí, de la consciència de la destrucció i de la mort imminent. Ulisses és també un heroi, però per a ell l’únic que compta és tornar a la seua pàtria, petita i pobra, amb la dona i el fill: «No hi ha a Ítaca prats, i tampoc camins amples per córrer: /terra de cabrers, que estime molt més que si fóra de poltres! (IV, 605-606)», perquè «no existeix res més dolç que la pàtria i els pares. (IX, 34)» 

En l’episodi de la baixada al regne dels morts, que influirà profundament en la literatura posterior, Ulisses no baixa literalment a l’Hades, com sí que ho faran Enees en l’Eneida i Dante en l’Infern. Ulisses, seguint les instruccions de Circe, obri un forat en terra i conjura les ànimes dels morts per interrogar-les. Per saber la veritat. Els morts la saben, perquè per a ells tot ha conclòs i la vida ja no és un camí incert i ambigu mentre va fent-se o vivint-se. Només en queda el balanç. Dante, genialment, assenyalarà que la característica fonamental de l’Infern, del món d’ultratomba, no és un esvaïment de les característiques que els morts tenien en vida, com en la concepció pagana, sinó la plena realització d’aquestes. El que es va viure en la vida terrenal era només una prefiguració, que només s’acompleix en el més enllà. Els morts amb qui es troba Dante no han canviat ni han quedat privats d’individualitat després de la mort. Ben altrament, per a Dante sembla que el judici de Déu consisteix en la realització plena de la seua existència terrena, de manera que, després d’aquest judici, han esdevingut plenament ells mateixos. El càstig no és una cosa nova, afegida, que suprimeix el caràcter de l’afectat i l’enfonsa en la multitud dels qui carreguen amb la mateixa falta, sinó una actualització de facultats que ja estaven contingudes en el seu caràcter terrenal i, per tant, una continuació i intensificació d’aquest. 

En el cant XI de la baixada a l’Hades el to melancòlic que, per a mi, impregna tota l’Odissea, deixa pas a l’expressió d’una tristesa desolada. Després de la mort, no hi ha ni benaurança eterna ni càstig etern. Els morts de l’Hades són només unes ombres llastimoses. És commovedora l’escena en què Ulisses veu la seua mare i intenta abraçar-la:

Vaig intentar-ho tres voltes —el cor m’empenyia a abraçar-la—,

i les tres voltes em va volar de les mans, com una ombra

o com un somni. El dolor del meu cor era intens, i creixia,

fins que m’hi vaig adreçar, amb paraules com fletxes que volen:

«Mare estimada, per què no m’esperes quan vull abraçar-te

i, fins i tot ací dins de l’Hades, llançar-nos els braços

l’un a l’altre i poder saciar-nos de llàgrimes fredes?

És que potser m’ha enviat un fantasma la noble Persèfone

només per fer-me sofrir amb sanglots i sospirs, més encara?».

Vaig dir això, i respongué a l’instant ma mare i senyora:

«Ai fillet meu, molt més dissortat que cap altre dels homes:

no és que Persèfone, filla de Zeus, volguera enganyar-te,

és condició de tots els mortals quan acaben de viure.

Els seus tendons ja no aguanten unida la carn amb els ossos:

els desintegra la força violenta del foc i les flames

sempre que l’ànima deixa els seus ossos blancs sense vida

i l’esperit se’n va, vagarós i volant com un somni.»

(XI, 206-222)

O les paraules que Aquil·les adreça a Ulisses, quan aquest se li adreça falaguer en reconèixer-lo a l’Hades:

«I tu Aquil·les,

pensa que més feliç del que ets no hi ha hagut mai cap home,

i no n’hi haurà: els argius, quan vivies, ja t’honoràvem

talment un déu, i ací baix ets tu el que ara comanda

sobre els difunts. Per això, en la mort, no et lamentes, Aquil·les.»

(XI, 481-485)

En la resposta d’Aquil·les no hi ha cap referència a l’ideal heroic. Únicament, l’enyor amarg de la dolcesa de viure, del simple fet de respirar i de sentir-se viu:

Vaig dir això, i ell a l’instant em va dir en resposta:

«No em consoles del fet d’estar mort, Ulisses insigne:

preferiria cavar la terra al servei d’algú altre,

fins i tot si era algú sense herència i d’escassa fortuna,

més que no ser el rei entre tots aquests morts, sense vida.»

(XI, 486-491)

Si recordem la concepció que es tenia en la cultura grega antiga de la vida després de la mort, la resposta d’Aquil·les a Ulisses no resulta gens sorprenent. La majoria dels grecs antics pensaven que si l’home o la seua ànima sobrevivia d’alguna manera després de la mort, la ultratomba no podia ser res més que un món tenebrós i amb molt poques semblances amb la terra sòlida que havia abandonat. L’ànima podia sobreviure el cos, però en una forma opaca i sense forces, com una ombra. 

Una altra escena fonamental de l’Odissea: Ulisses, al país dels feacis, a la cort del rei Alcínous, es posa a plorar quan sent l’aede Demòdoc cantar la gesta del cavall de Troia. Aquesta escena, com la de la baixada a l’Hades, també serà un model insistit per a la literatura posterior: en el llibre primer de l’Eneida, Enees i els troians arriben a Cartago i veuen representades en les portes d’un temple escenes de la guerra de Troia. Molt més tard, en la segona part del Quijote, don Quixot es troba amb personatges que han llegit les seues aventures de la primera part. El personatge de ficció —Ulisses, Enees, don Quixot—, llegit pel lector, es converteix ell també en lector d’ell mateix i adquireix així una dimensió doble. El lector sap que és un personatge de ficció, però el personatge també ho sap. Aquesta intrusió de la ficció dins de la ficció té com a efecte immediat qüestionar o difuminar la frontera entre realitat i ficció o entre vida i art, així com plantejar la relació problemàtica entre totes dues. És un tema essencial de la literatura. 

El cant VIII és el cant literari per excel·lència de l’Odissea. El mateix procés de transmissió del poema èpic apareix representat en el cant de l’aede Demòdoc, que, com apunta Mira en una nota a la seua traducció, era considerat pels grecs com una figura o projecció d’Homer; d’aquí la llegenda de la ceguesa del poeta:

Un herald s’acostà amb el fidel cantor, que la Musa

va estimar molt i li va concedir una cosa dolenta:

la privació dels ulls, i una bona: la música dolça.

(VIII, 62-64)

Homer, o qui hagués darrere d’aquest nom, va aprofitar la figura de Demòdoc per reivindicar el seu ofici, posant en boca del mateix Ulisses aquestes paraules:

els cantors, entre tota la gent que omple la terra,

són els més dignes d’honor i respecte, per tal com la Musa

ama els llinatges d’aedes i és qui els ensenya els poemes.

(VIII, 479-481)

Una mica més avall, Ulisses s’adreça així a Demòdoc:

Entre els mortals, Demòdoc, ets tu a qui tinc més respecte.

T’han ensenyat la filla de Zeus, la Musa, o Apol·lo,

vist que has cantat la sort dels aqueus de manera perfecta

—amb tot allò que van fer i patir, i quant suportaren—,

com si hi hagueres estat o ho hagueres sentit d’algú altre.

(VIII, 487-491)

En tot el cant VIII hi ha una consciència aguda de la literatura, i també, com he dit abans, de la relació entre literatura i vida. En uns versos del final, justament memorables, aquesta apareix subordinada a la primera:

és com els déus decidiren, i varen filar per als homes

la destrucció, perquè en el futur se’n cantaren poemes.

 (VIII, 579-580)

Borges, comentant aquests versos, parlava d’una justificació estètica del mal. A l’inrevés, s’ha assenyalat sovint que els pobles feliços no tenen història. Des de la nostra perspectiva actual, filla, en tantes coses, del romanticisme literari, no podem evitar de preguntar-nos si una vida sense història es pot considerar feliç realment. ¿No es tractaria, aleshores, d’una vida una mica plana? Evidentment, no es tracta de plantejar contra la vida sense història la monstruositat de buscar-nos desgràcies o de fer desgraciats els altres per sentir-nos vius, sinó de reivindicar una vida plena d’experiències, intenses i exaltants. En què haurien de consistir aquestes experiències, millor deixar-ho córrer. El fet és que des de Madame Bovary, i com Madame Bovary —una víctima de la literatura, com don Quixot—, molta gent pateix perquè creu que la seua vida no està a l’altura de les circumstàncies d’una vida digna d’aquest nom, bé per culpa d’un mateix o de les circumstàncies, o per totes dues coses alhora. Siga com siga, Ulisses l’únic que vol és tornar a casa, a la seua pàtria pobra i modesta. Retrobarem sovint en la literatura una reivindicació o una enyorança de les vies comunes, de la vida quotidiana, com un tema recurrent, de vegades de costat amb la consciència d’una ambigüitat essencial de la literatura, ja que aquesta ens pot connectar més intensament amb la vida o fer-nos perdre el contacte amb ella. 

Pel que fa a l’observació de Borges, es podria anar una mica més enllà i parlar, en general, d’una justificació estètica de la vida. O, més aviat, de l’art: la vida només val la pena si se’n poden fer cançons, si l’experiència vital es pot trasmutar en experiència estètica. Altrament, queda incompleta. Les implicacions o el que suggereix aquest episodi de l’Odissea són enormes.