Quina relació hi ha entre el déu Dionís i la tragèdia grega?

En principi, la relació entre el déu Dionís i la tragèdia deuria imposar-se com una evidència, ja que les representacions tràgiques es duien a terme amb motiu i en el context de les festes més importants del déu. No obstant això, Jean-Pierre Vernant assenyala que «no hi ha res en els temes, en la textura de les obres ni en el desenvolupament de l’espectacle que faça referència a un déu que, en el conjunt del panteó grec, apareix una mica aïllat: Dionís no encarna l’autodomini, la moderació o la consciència dels propis límits, sinó la recerca d’una follia divina, d’una possessió extàtica, la nostàlgia d’un més enllà absolut; no l’estabilitat i l’ordre, sinó el prestigi d’una mena de màgia, l’evasió cap a un horitzó diferent; és un déu que atreu els seus fidels i els obri pas a una experiència religiosa gairebé única en el paganisme, la del desterrament radical de si mateix. Així i tot, els poetes tràgics no s’han inspirat en la tradició mítica referent a aquest déu singular, en la seua passió, els seus extraviaments, els seus misteris i el seu triomf. Llevat d’algunes excepcions, com Les bacants d’Eurípides, el tema de totes les tragèdies és la llegenda heroica que l’epopeia havia donat a conèixer a cada grec i que no té res a veure amb Dionís.» 

Per a Vernant, més que en les arrels, «que la majoria de les vegades se’s escapen», és en el que la tragèdia ha creat de nou on hi ha la seua connivència amb Dionís. I aquesta novetat de la tragèdia està relacionada amb el paper decisiu que va representar en la presa de consciència del que és la ficció. En la tradició de l’epopeia, el poeta no imita la realitat: la descobreix. En lloc de representar, la seua paraula evoca la presència de l’ésser. La tragèdia, en canvi, ofereix a la vista del públic les figures llegendàries de l’època heroica, a les quals fa parlar i actuar davant dels espectadors. En el teatre, el públic no té al davant un poeta que li recita les gestes que van fer en el passat uns homes ja desapareguts, sinó que aquestes gestes es duen a terme davant d’ell, prenent les formes de l’existència real en l’actualitat de l’espectacle. El poeta tràgic desapareix darrere dels personatges que actuen i parlen en escena, com si estiguessen vius. Però al mateix temps que l’espectador s’entusiasma amb la intriga i es commou amb el que veu, no deixa de reconèixer que es tracta de falses aparences, de simulacions il·lusòries —en una paraula, d’una «mimesi». Quan apareixen Agamèmnon, Heracles o Èdip, representats per les seues màscares, els espectadors que els miren saben que aquests herois estan definitivament absents, que no poden ser on els estan veient, que pertanyen al temps, ja caducat, de les llegendes i els mites. Així és com la tragèdia descobreix un nou espai en la cultura grega, el de l’imaginari sentit i entès com a tal, és a dir, com una creació humana basada en el pur artifici. 

Com que la tragèdia posa en escena una ficció, i els espectadors saben que ho és, els esdeveniments dolorosos, terrorífics, que mostra en l’escenari produeixen un efecte diferent del que tindrien si fossen reals. Ens afecten, però de lluny, des de fora. Se situen en un lloc diferent del de la vida real. De méss a més, en ser extrets del que és particular i accidental per la lògica d’un escenari que simplifica, condensa i sistematitza els sofriments humans, es converteixen en objectes de comprensió. Al mateix temps, els personatges i esdeveniments singulars, units al marc històric i social que els correspon, adquireixen una dimensió i una significació molt més àmplia. Es troba més veritat en aquesta representació d’ombres que l’art il·lusionista del poeta crea en escena que en els relats de l’autèntica història, quan aquesta recorda com han transcorregut en realitat els esdeveniments. 

Vernant conclou que l’únic origen de la tragèdia és la pròpia tragèdia. Si un dels principals trets de Dionís consisteix a desdibuixar constantment les fronteres del que és il·lusori i del que és real, a suscitar de sobte el més enllà en aquest món, està clar que el rostre del déu ens somriu —diu Vernant—, enigmàtic i ambigu, en aquest joc de la il·lusió teatral que la tragèdia instaura, per primera vegada, en l’escenari grec. La invenció del teatre, del gènere literari que escenifica el que és fictici com si fos realitat, no podia donar-se sinó en el context del culte de Dionís, déu de les il·lusions, de la confusió i de la constant interferència entre la realitat i les aparences, la veritat i la ficció. El que crea Dionís i el que provoca també la màscara quan l’actor se la posa és la irrupció en plena via pública d’una dimensió de l’existència del tot estrangera a l’univers quotidià.