Dues conferències de Jaume Vallcorba sobre la poesia trobadoresca

Fa unes setmanes, el filòleg i editor Jaume Vallcorba va pronunciar en la Fundación Juan March de Madrid dues conferències amb el títol, respectivament, de La primavera como tiempo para el amor (15-01-2013) i El amor cortés: de los trovadores a Dante (17-01-2013). En la pàgina web de la Fundación Juan March es poden escoltar aquestes conferències i se’n poden descarregar els àudios respectius. Des d’aquesta pàgina web també es poden escoltar i descarregar en format mp3 totes les conferències que s’han pronunciat en la seu de la Fundación Juan March des del 1975. Tot un arxiu per explorar. 

En la primera conferència, La primavera como tiempo para el amor, Jaume Vallcorba assenyala que l’amor, tal com el van inventar els trobadors, és una experiència total, que modifica i transforma en profunditat la personalitat de l’enamorat. La referència a la floració de la primavera, que apareix en tants poemes trobadorescos, simbolitza l’esclat de totes les virtuts potencials de la persona a causa de l’amor. L’amor desencadena un procés de millora artística i personal, es converteix en catalitzador i motor alhora d’unes qualitats potencials que, fins al moment de l’enamorament, estaven ocultes i adormides. Entre les virtuts que desperta l’amor hi ha l’alegria, el joi i, també, la mateixa poesia. És l’amor el qui ha fet el poeta expert a compondre els versos i la música. La relació amor-primavera, que avui ens sembla tan evident, no era tan òbvia i no apareix gaire en la literatura anterior als trobadors. 

L’amor dels trobadors, l’amor cortès, en la fórmula de Gaston Paris, va prendre forma amb el desplaçament de les formes jurídiques del vassallatge a les relacions eròtiques. La dona és meus dominus¸ el meu senyor, la midons que trobem en les cançons trobadoresques. La persona amada està adornada de totes les virtuts i aquestes són tan excepcionals que la converteix en una persona única, a qui no podrà arribar mai l’enamorat. El fet que la dama siga una senyora poderosa i que estiga casada augmenta encara més aquesta distància. Al mateix temps, l’enamorat no se’n pot desfer, perquè és un vassall de la dama i li ha jurat fidelitat. Com que no podrà arribar mai a la dona ni podrà desfer-se del jurament, es produirà una situació d’enorme tensió, dolorosa i sense repòs, que no es resoldrà mai. Aquesta hiperbolització de la dona fa impossible l’intercanvi eròtic. La sensualitat, però, sempre està present: el trobador vol gitar-se amb la dama. Però es tracta d’un desig que s’emporta el vent. Hi ha angoixa i dolor, però aquesta angoixa i aquest dolor tindran efectes beneficiosos. La insatisfacció de l’enamorat produeix una espècie d’ordenació que augmenta les qualitats íntimes de l’home enamorat. 

Aquest amor que no pot obtenir satisfacció i que fa patir, produeix la floració de totes les virtuts que estaven latents en el poeta. Tot allò que no s’havia manifestat, s’ha fet present gràcies a l’amor, gràcies a la diferència de potencial entre el poeta i l’objecte del seu amor. La poesia trobadoresca es pot caracteritzar, doncs, com l’objectivació literària d’un procés de millora personal —l’esforç que representa construir-se un mateix— ancorat en realitats humanes com el desig físic. 

En la segona conferència, El amor cortés: de los trovadores a Dante, Jaume Vallcorba examina la continuïtat i la transformació que va experimentar la poesia trobadoresca fora de les seues fronteres lingüístiques, concretament a Itàlia, on va donar lloc al dolce stil nuovo. A les ciutats italianes no existia el món feudal d’Occitània. Per tant, no es podia adoptar aquell joc de relacions eròtiques basades en el vassallatge: la distància entre la dona i el poeta no es podia establir a partir de la relació dama-vassall. Els italians ho van resoldre convertint midons en un àngel, cosa que permetia mantenir el desig insatisfet i el procés de millora. La dona cantada és un cor gentil no pel seu origen cavalleresc i aristocràtic, pel seu naixement, sinó per les seues qualitats pròpies. La virtut ja no és pròpia d’una classe, del món dels nobles, sinó de la persona concreta. Aquí, però, hi havia un problema, perquè parlar de la dona com si fos un àngel representava entrar en un terreny perillós des del punt de vista de l’ortodòxia catòlica. 

Dante va pensar que podia fer un pas més enllà. En La vita nuova (n’hi ha traducció al català en Quaderns Crema: Vida nova) ens parla d’un personatge molt curiós, Beatrice, que segurament va existir, però que va morir. Aquest pas no s’havia donat mai. Tenir una dona morta com a objecte de desig era portar al límit la impossibilitat de la unió dels amants. Dante converteix Beatrice en una ànima celestial i glorificada, que produeix en l’enamorat un perfeccionament total. 

La vita nuova rep la influència directa dels cançoners de la poesia trobadoresca, que acompanyaven els poemes dels trobadors d’una vida, d’una biografia de cada un i d’una explicació en prosa dels poemes. El llibre de Dante també presenta aquesta particularitat: cada poema de La vita nuova va seguit d’una explicació o comentari en prosa. 

El que fa Dante és mesclar la tradició stilnovista amb l’esperit cristià. La dama, en Dante, adopta moltes qualitats cristològiques, que no s’havien donat mai en la poesia trobadoresca. Beatrice atreurà al món cristià el seu amant anhelant. El procés de purificació iniciat en la La vita nuova culmina en el dolorós ascens que es du a terme en la Divina Comèdia, al final del qual podrà entreveure Déu, cosa que cap altre ésser humà havia aconseguit. Dante ho expressa amb una metàfora meravellosa basada en el llibre: 

Oh abbondante grazia ond’io presunsi 

ficcar lo viso per la luce etterna, 

tanto che la veduta vi consunsi! 

Nel suo profondo vidi che s’interna, 

legato com amore en un volume, 

ciò che per l’universo si squaderna. 

(Oh abundant gràcia, per la qual gosava 

clavar els ulls dins de la llum eterna, 

fins consumir els límits de la vista! 

Veia el seu fons, on penetra i s’uneix, 

relligat amb amor en un volum, 

allò que en l’univers es desfà en fulls.) 

L’esforç de perfeccionament dels trobadors és portat per Dante al límit en la Divina Comèdia. Jaume Vallcorba està convençut que això no hauria estat possible sense l’ajuda vivificant de la poesia trobadoresca. De la primavera terrenal dels trobadors hem passat a una primavera eterna, que és la primavera del paradís.