No hi havia a València dos amants com nosaltres

Els amants deu ser el poema més conegut i celebrat del Llibre de meravelles d’Estellés, i, segurament, de tota la seua poesia. Hi ha contribuït la interpretació que en van fer Ovidi Montllor i Toti Soler, així com el missatge directe i vitalista del poema, contrapunt a la crònica del temps amarg de la postguerra. Encara que l’amor i el sexe són uns dels motius més insistits del Llibre de meravelles, Els amants té la particularitat, que comparteix amb També, un altre poema d’aquesta obra, de presentar una experiència de l’amor i del sexe lliure i plena enfront de l’«amor trist, l’amor brut, esgarrat» que «brutalment s’imposava sobre fam i cauteles» (Per exemple) i que és el que hi predomina. 

El vers amb què s’obre Els amants és tan directe com efectiu: «No hi havia a València dos amants com nosaltres», una afirmació categòrica i hiperbòlica, intrigant, que s’imposa per la seua concreció. «No hi havia» fa referència a un moment en el temps; «a València», a un lloc; «dos amants com nosaltres», a una parella concreta. El primer vers subratlla, per tant, el caràcter únic, irrepetible d’aquest amor, cosa que justifica l’afirmació hiperbòlica del vers, reforçada amb solemnitat per l’ús de l’alexandrí bimembre (vers de dotze síl·labes format per dos hemistiquis de sis, amb cesura després del primer), el vers culte i literari per excel·lència: 

No/ hi ha/vi/a a/ Va/lèn/cia dos/ a/mants/ com/ nos/al/tres. 

  1     2     3  4     5   6         1   2    3        4      5   6

Aquest primer vers apareix separat de la resta per un espai en blanc i es repeteix al final, seguit d’un altre, «car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs», que referma el to categòric i taxatiu del primer. Són uns versos que emmarquen el cos central del poema. El vers amb què comença, «Feroçment ens amàvem des del matí a la nit», ofereix una primera raó en favor de l’afirmació categòrica inicial i deixa pas a una sèrie de contraposicions fortament valoratives. D’una banda, «aquell vent o l’amor», «un vell huracà», «un amor brusc i salvatge», atribucions de l’amor dels «dos amants com nosaltres»; de l’altra, «un costum amable», «un costum pacífic de compliments i teles», «un amor educat». Contra el desig passional, l’hàbit tranquil i descafeïnat. 

Els amants s’ha llegit habitualment com una exaltació de l’amor físic, sobretot per tot allò del «rodolem per terra entre abraços i besos» i de l’«anar a rebolcons entre besos i arraps». Aquesta lectura, és clar, és bàsicament correcta, però crec que deixa de banda un aspecte important, sobretot en el context general del Llibre de meravelles. A les oposicions que caracteritzen els dos tipus d’amor —el brusc i salvatge, i l’educat—, s’hi afegeix una altra, basada en una sèrie de referències literàries —López-Picó, Petrarca, Riba i Bécquer—, representatives d’un determinat tractament poètic de l’amor que és a les antípodes del que du a terme Estellés en la seua poesia. Contra López-Picó —«el cast senyor López-Picó»—, practicant, en paraules de Fuster, d’una «literatura encerclada en els seus propis interessos tècnics i nodrida amb incentius exclusivament literaris», contra l’espiritualització de l’amor característica de la poesia de Petrarca, contra l’intel·lectualisme i la tendència a l’abstracció de Riba, almenys en les Estances, contra l’evanescència del lirisme romàntic de Bécquer, Estellés hi oposa un mot, «terra», que apareix repetit quatre vegades en el poema: «i rodolem per terra», «i ens tomba en terra els dos», «i tenim l’enyorança amarga de la terra», «Després, tombats en terra»… Contra el joc metafísic i retòric de la lírica amorosa, la terra o la realitat física de l’amor, el joc dels cossos. 

Però Els amants també és literatura! Quan Estellés escriu «Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses», ironia a banda, el verb ignorar s’ha d’entendre en el sentit de rebutjar, no de desconèixer. Els amants és tant l’expressió com la reivindicació d’un altre tractament literari de l’amor, que s’alinea al costat del vell Ausiàs, esmentat en l’epígraf que encapçala el poema. Encara que la major part de la poesia d’Ausiàs March expressa l’anhel d’aconseguir un amor purament espiritual, no deixa de reconèixer, al mateix temps, que aquest amor és irrealitzable per causa de la dama i per causa d’ell mateix. L’ideal d’un amor exclusivament intel·lectual va acompanyat de la consciència, o l’experiència, de la seua impossibilitat: «la carn vol carn», constata. 

La contraposició entre els dos tipus d’amor és paral·lela a la que trobem en el llenguatge. L’alexandrí i les referències literàries es combinen amb mots o expressions com «rebolcons», «tot això i allò» i «parits». En la poesia d’Estellés hi ha sempre una tensió, més que un conflicte, entre el lirisme i el col·loquialisme. El primer pren la seua força a partir d’aquest. El col·loquialisme, per la seua banda, en entrar en contacte amb els elements cultes, adquireix una expressivitat renovada. De tota manera, el que resulta col·loquial en Els amants no és tant el llenguatge com el que diu i designa. Fins i tot el record apareix emmarcat en una circumstància concreta, «col·loquial»: «Tot ho recorde mentre vas estenent la roba». 

Els amants, en el context de la crònica de la postguerra del Llibre de meravelles, és un símbol de resistència vital i de resistència literària. A més d’una exaltació de la passió amorosa, és una mena de manifest poètic, que s’ha de col·locar al costat d’altres poemes d’aquest llibre que tenen com a tema central la poesia, com Els canyars de la vora de la séquia, Testament mural, Silenci i Fundacions de la ràbia. 

Els qui seguiu aquest bloc, sabeu que m’agrada molt practicar el comentari comparat de textos. Els amants no s’ha escapat tampoc d’aquesta mania meua i en classe l’he comparat amb Se querían de Vicente Aleixandre. Tots dos poemes presenten unes semblances, i unes diferències, que criden l’atenció. El poema d’Aleixandre, com el d’Estellés, presenta una forta càrrega eròtica i també fa referència a un amor excepcionalment intens. El vers «Se querían» és l’equivalent de «No hi havia a València dos amants com nosaltres». Com en Els amants, obre i tanca el poema. En l’últim vers, el «Se querían» va seguit d’un «Sabedlo», que, al seu torn, equival o té la mateixa funció que «car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs». Fins aquí, les semblances. Però Aleixandre i Estellés recorren a uns referents radicalment diferents. Estellés situa els seus amants en un temps i en un lloc concrets. Aleixandre, en canvi, a més d’utilitzar un lèxic deliberadament formal —«Se querían en un lecho navío»—, du a terme una erotització del cosmos per expressar el caràcter absolut d’aquest amor: 

Día, noche, ponientes, madrugadas, espacios, 

ondas nuevas, antiguas, fugitivas, perpetuas, 

mar o tierra, navío, lecho, pluma, cristal, 

metal, música, labio, silencio, vegetal, 

mundo, quietud, su forma. Se querían, sabedlo. 

Se querían forma part del llibre La destrucción o el amor, publicat el 1935. Estellés, és clar, devia conèixer aquest poema. El va tenir en compte a l’hora d’escriure Els amants? En tot cas, entre els dos poemes hi veig una relació. 

Més evident és que un dels poemes més bonics del Llibre de meravelles, el que porta per títol També, és una reescriptura deliberada de l’elegia II de les Elegies de Bierville de Carles Riba, la que comença amb el vers «Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria». Súnion, com un símbol de la llibertat i de l’exaltació vital, apareix esmentat més d’una vegada en el Llibre de meravelles. En També, que comença amb els versos «Jo també evoque Súnion, i Carles Riba em deixa / compartir la nostàlgia, una sal exaltada», Estellés manipula i reescriu alguns dels referents que utilitza Riba en la seua elegia i en fa una reducció col·loquial. El temple de Súnion, blanc, dalt d’un promontori vora el mar de Riba és en També un terrat dalt d’una finca. La blancor del temple té l’equivalent en la roba estesa. Si Súnion està abocat al mar, des del terrat també es veu «el blau extens de la mar». En fi, Riba utilitza un temple grec com a referent simbòlic de la llibertat i de la dignitat humana. Estellés, el cos d’una dona: «El teu cos em féu lliure, o tu em vares fer lliure». 

I prou. Amb aquesta entrada done per tancada, si més no per ara, la sèrie dedicada al Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés. No vull abusar de la paciència dels seguidors i seguidores de la serp blanca. Com a cloenda, us deixe amb Els amants, dits per Ovidi Montllor:

ELS AMANTS

La carn vol carn

Ausiàs March

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molts anys; han passsat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l’amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l’amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles.

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peçó d’una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge,

i tenim l’enyorança amarga de la terra,

d’anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça!  Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra, de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.