Quan jo descendia per rius impassibles,
ja no em sentia guiat pels remolcadors:
uns indis cridaners els usaren com dianes
havent-los clavat nus a uns pals de colors.
Despreocupant-me de tots els equipatges,
portador de blats flamencs i cotó anglès,
quan els meus sirgadors acabaren les gresques,
els rius em deixaren anar on jo volgués.
Dins del xapoteig furiós de les marees,
jo, l'altre hivern, més sord que els cervells dels infants,
he corregut. I les penínsules desamarrades
no han sofert mai un caos tan triomfant.
Despreocupant-me de tots els equipatges,
portador de blats flamencs i cotó anglès,
quan els meus sirgadors acabaren les gresques,
els rius em deixaren anar on jo volgués.
Dins del xapoteig furiós de les marees,
jo, l'altre hivern, més sord que els cervells dels infants,
he corregut. I les penínsules desamarrades
no han sofert mai un caos tan triomfant.
La tempesta em beneí les nits vigilants.
Més lleuger que un tap vaig ballar sobre els mars
de nom «bressadors dels morts eternals».
Deu nits sense enyorar l'ull neci dels fanals!
Més dolç que pels nens les pomes sucrades,
la verda aigua penetrà el meu casc d'avet,
i les taques de vins blaus i vomitades
em rentaren, dispersant garfis i governall.
Des de llavors m'he banyat dins del Poema
de la Mar, injectat d'astres, alletat,
devorant els atzurs verds; on , flotació lívida,
i encís, un ofegat pensatiu de tant en tant descendeix;
i tenyint tot de cop les blavors, deliris
i ritmes lents sota els resplendors de l'albor,
més fortes que l'alcohol, més blanques que els lliris,
fermenten les rojors amargues de l'amor.
Conec cels esclatant en llampecs i les trombes
i les ressaques i corrents: conec la nit,
l'alba exaltada com un munt de coloms,
i he vist algun cop allò que l'home creu que ha vist!
He vist el sol ponent tacat d'horrors místics,
il·luminant amb uns grans coàguls violats;
com si fossin actors de drames antics,
les ones fan por com fantasmes de nit.
He somiat la nit verda de neus resplendents
besant lentament els ulls de tots els mars,
sabes circulant de manera inaudita
i els fòsfors cantants despertar en blau i groc!
He seguit durant mesos, com granges de vaques
histèriques, les ones sobre els farallons,
sense saber que els peus de llum de les Maries
podrien bridar el nas dels oceans amb tos!
He tocat, sapigueu, increïbles Florides
mesclant amb flors ulls de panteres amb pell
d'homes! Arcs-iris estesos talment com a brides
sota el marí horitzó, com glaucs ramats!
He vist fermentar les marismes gegantes,
podrint-se dins dels joncs tot un gran Leviatà!
Ensorrar-se les aigües en mig de bonances,
cascades i abismes on cau el món llunyà!
Glaceres, sols d'argent, ones nacres, cels de brases!
Ports que fan por, al fons de golfs foscos
on xinxes han devorat les gegantes serps
caient d'arbres torçuts, amb negres perfums!
Jo hagués volgut mostrar als infants les orades,
tots els peixos d'or, els peixos cantaires.
Escumes de flors bressolen ma ruta,
i els inefables vents m'han alat per instants.
I així, màrtir cansat de pols i de zones,
el sanglot de la mar em gronxava amb dolçor
duient vers mi les flors amb ventoses grogues
i jo queia agenollat, com una dona …
Quasi illa, gronxant el vaixell les querelles
i excrements dels ocells xiscladors amb ulls grocs,
remava quan entre les fràgils cordades
uns homes ofegats venien a dormir!
Jo, vaixell perdut sota els cabells de les cales,
llençat per l'huracà dins l'èter sense vida,
jo, a qui ni els Monitors ni els velers de l'Hansa
haurien pogut repescar la carcassa èbria d'aigua;
lliure, fumejant, sobre boires violetes,
jo, que trencava el cel com un mur enrogit
que porta fina confitura als bons poetes
líquens del sol i mocs de color blau,
que corria tacat d'elèctriques llunes,
planxa boja, escortada per negres hipocamps,
i els juliols feien caure amb grans garrotades
els cels ultramarins dins dels ardents forats;
tremolant, sentia gemegar a moltes milles
els calents Behemots i el Maelstrom paorós,
arriador eternal d'immobilitats blaves,
enyoro l'Europa d'antics parapets!
He vist els arxipels siderals! I les illes
on els cels delirants s'obren al remador:
és en les nits més fosques que dorms I t'exilies,
milió d'ocells d'or, oh! Vigor del futur?
És cert, massa he plorat! Les Albes són tan tristes.
Tota lluna és atroç i tot cel és amarg:
L'agre amor m'ha inflat amb sopors irritables.
Ai, que ma quilla esclati! Què m'enfonsi en la mar!
Si desitjo un mar d'Europa, és la bassa
negra i freda on en l'ocàs embalsamat
un infant ajupit ple de tristeses deixa
un vaixell fràgil com papallona de maig.
Ja no puc, banyat de languideses, oh ones,
borrar el solc dels portadors de cotons,
ni travessar l'orgull de banderes i oriflames,
ni nedar sota els ulls horribles dels pontons.
Arthur Rimbaud (1854-1891)
(Arthur Rimbaud, «El vaixell ebri». Traducció de Joan Brossa)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada