L’audàcia d’una mosca

Aquesta setmana he dedicat les classes dels dos grups que tinc de literatura universal a llegir i comentar una tria de la Ilíada i l’Odissea. Dels dos poemes homèrics, la Ilíada és potser el que resulta d’entrada més dur per al lector actual. És, com va dir-ne Simone Weil, el poema de la força, exaltada a partir de la narració d’una successió de combats, sense defugir la crueltat més truculenta, com en una escena del cant XII, en què un guerrer troià és mort d’una llançada al pit, i aquesta li queda «clavada al cor, que, en bategar-li, feia vibrar el mànec de la llança».

Aquesta exaltació de la força física va de costat amb una consciència molt aguda de la mortalitat i la brevetat de la vida humana, com expressen aquells versos tan coneguts del cant VI: «Tal com és la naixença de les fulles, així és també la dels homes. Les fulles, unes el vent les escampa per terra, altres el bosc les fa créixer brotant i arriba el temps de la primavera. Així és el llinatge dels homes, un neix, i un altre mor». L’extinció de cada individu, però, queda compensada en aquestes línies per la idea de la renovació cíclica de la vida humana. Uns segles més tard, Horaci, en un dels millors poemes de la literatura universal (vegeu Antologia portàtil de la poesia universal (2): Horaci), negarà aquesta perspectiva:

T'ho diu l'any, t'ho diu l'hora que ens pren la llum clara del dia:

no esperis res d'immortal.

Remeten els freds amb els zèfirs; l'estiu, que estalona

la primavera, se'n va

quan escampa els seus fruits la tardor generosa, i de pressa

torna el repòs hivernal.

Les minves del cel, tanmateix, aviat les arreglen les llunes:

quan a nosaltres l'ocàs

ens porta amb Eneas el recte, i amb Tul·lus i amb Ancus,

ombres i cendra som ja.

Però la Ilíada no és sols una successió monòtona d’episodis sagnants i «respira» en molts dels seus millors versos, com ara sempre que apareix Ulisses, o quan Príam acudeix a la tenda d’Aquil·les per implorar-li que li retorne el cadàver d’Hèctor, o en la commovedora escena entre Hèctor, Andròmaca i el fill de tots dos, Astíanax, que s’espanta en veure tot armat el seu pare, brut de pols i de sang. Hèctor, el de casc tremolós, com s’hi refereix Homer, sap que morirà i que Troia serà destruïda, però no li preocupa tant la seua pàtria, ni el destí del seu pare, com el que passarà amb la seua dona i el seu fill. Aquesta concepció dels afectes familiars, concentrats en la dona i el fill, resulta estranyament moderna en aquest poema tan arcaic en altres aspectes. En el comentari que vam fer a classe de la Ilíada, la contraposició entre Aquil·les i Hèctor es va fer inevitable. Moltes de les alumnes van comentar que encara que reconeixien en Hèctor un personatge més humà i afectuós, preferien Aquil·les.

La Ilíada respira també en els símils, molt més amplificats que els que apareixen en l’Odissea. Sovint, aquests símils permeten l’entrada de la realitat actual en el temps clausurat del relat mític. De vegades són semblances sorprenents, precises i suggestives alhora, com en un passatge del cant XVII en què es compara el coratge d’un guerrer a l’audàcia d’una mosca: «Així va parlar, i Atena, la dea d'ulls d'òliba, s'alegrà que de totes les deïtats fos ella la qui l'Atrida havia invocat en primer lloc. Va posar força a les seves espatlles i als seus genolls i va infondre en el seu pit l'audàcia d'una mosca, que per molt que hom intenti apartar-la de la pell dels homes, no para fins que els pica, perquè troba saborosa la sang dels humans; d'una audàcia d'aquesta mena li va omplir la dea les negres entranyes». 

(Les citacions de la Ilíada reproduïdes en aquesta entrada estan extretes de la traducció de Joan Alberich.)