Sobre la biografia com a gènere literari

L’estiu passat vaig publicar una entrada sobre les biografies de l’Antiguitat (vegeu Biografia energètica i biografia analítica). Hi vaig prometre que més endavant en dedicaria una altra a comentar algunes de les característiques de la biografia com a gènere literari modern i alguns dels títols més importants d’aquest gènere. Amb una mica de retard, ho faig ara. Avise que són només unes notes una mica inconnexes.

Durant el primer terç del segle XX la biografia va ser un dels gèneres més populars entre el públic lector. De seguida ens vénen al cap els noms d’Emil Ludwig, André Maurois i, sobretot, de Stefan Zweig. Tots tres comparteixen la voluntat de retratar els seus biografiats encaixant-los en prototipus psicològics més o menys subtils, creatius i treballats. El perill d’aquesta modalitat biogràfica és l’ensucrament, l’admiració excessivament subratllada pel personatge biografiat. Aquest defecte és obvi en Ludwig i Maurois. Zweig, sobretot quan tracta d’escriptors i artistes, de vegades, hi cau també, però sense fer el ridícul com els altres dos. Per cert, si no heu llegit encara el seu Fouché. Retrat d’un home polític, correu a fer-ho. És extraordinari. Està publicat en català per Quaderns Crema en una traducció de Joan Fontcuberta.

Hi ha un altre model de biografia literària moderna, el representat pel que es considera la millor biografia que mai s’haja escrit: The Life of Samuel Johnson, de James Boswell. La gràcia del sistema de Boswell és que el biògraf cedeix la paraula al biografiat. Deixa que siga el mateix protagonista qui explique la seua història i la interprete. És el mateix sistema de les Converses amb Goethe, d’Eckermann. Boswell, a diferència d’Eckermann, és també un personatge del seu llibre. Era amic del doctor Johnson, i es permetia de fer-li bromes i tot. Eckermann, en canvi, es manté sempre en un respetuós segon pla, mentre Goethe li parlava o li dictava pensant en la posteritat. Josep Iborra va escriure un assaig molt bell comparant aquests dos llibres, centrant l’atenció en l’obscur personatge d’Eckermann. Està reproduït en Inflexions (pàgines 209-221). 

Hi ha també el que en podríem dir les biografies meticuloses, que són el resultat d’una investigació gairebé exhaustiva, fins on això és possible, i que al mateix temps es llegeixen molt bé, com ara la de George Painter sobre Proust, la Richard Ellmann sobre Joyce o la de Pierre Assouline sobre Simenon.

The Life of Samuel Johnson és un dels meus llibres preferits. El doctor Johnson, ho he comentat en altres llocs, és per a mi un dels personatges més vívids de la literatura universal, molt més que qualsevol personatge novel·lístic. Aquesta obra la tinc en anglès en una edició en dos volums de l’Oxford University Press, del 1931, que m’estime molt. M’agrada fullejar-la sovint i llegir-ne un fragment o altre, igual que faig amb els Essais de Montaigne. Són dos llibres que en la meua memòria van sempre plegats. 

De tota manera, cal advertir que la lectura de The Life of Samuel Johnson té un inconvenient important. Boswell hi va reproduir moltes cartes i documents d’interès escàs, que entrebanquen la lectura i contrasten amb la vivesa de les escenes en què apareixen ell i Johnson. Per això, aquesta biografia s’edita sovint abreujada, eliminant-ne totes aquestes pàgines formulàries i prescindibles. En un diàleg epistolar que vaig mantenir una vegada amb Joaquim Mallafrè li vaig preguntar de seguida per què no traduïa al català aquesta obra. Em va dir que, de fet, n’havia començat la traducció al català per encàrrec de Jaume Vallcorba, però que la va interrompre quan ja portava més de la tercera part, perquè no acabava de veure clar l’interès que poden tenir per al lector actual moltes de les pàgines dedicades a la reproducció de cartes i documents. Va pensar si no seria millor de fer-ne una continuació abreujada. Al final, va acabar deixant-ho. Amablement, em va enviar el fitxer word amb tot el que havia traduït. La traducció és d’una qualitat extraordinària, com totes les seues. Crec que és una llàstima i una pèrdua enorme per a la literatura catalana que aquesta traducció no arribe a bon port d’una manera o altra. O bé íntegra, o bé com una selecció dels millors passatges. 

La literatura anglesa és la que ha cultivat més el gènere de la biografia. L’obra de Boswell n’és l’exemple més insigne, però n’hi ha molts més, com ara les Brief Lives d’Aubrey, les biografies que va escriure Izaak Walton de John Donne i d’altres escriptors anglesos, o les Memoirs of the Life of Sir Walter Scott, de J.G. Lockhart, que és potser la que més s’acosta en valor i estil a la de Boswell. De tota manera, la millor biografia o recull de biografies de la literatura anglesa, juntament amb de Boswell, és The Lives of English Poets, del mateix Johnson. És un dels llibres de lectura més agradables de la literatura universal. 

Boswell opinava, amb raó, que de totes les obres de Johnson, The Lives of the English Poets és la que «will perhaps be read most generally, and with most pleasure». Aquesta obra encaixava perfectament amb els interessos més profunds del seu autor. La biografia sempre havia estat per al doctor Johnson la branca favorita de la literatura. Amb l’eloqüència que el caracteritzava, va declarar que «no species of writing seems more worthy of cultivation than biography, since none can be more delightful or more useful, none can more certainly enchain the heart by irresistible interest, or more widely diffuse instruction to every diversity of condition». D’altra banda, la crítica, especialment la crítica de la poesia anglesa, era un dels seus principals camps d’estudi. John Wain, autor ell mateix d’una biografia excel·lent sobre Johnson, ha remarcat que en The Lives of the English Poets «we find his mature thoughts on literature, on history, on politics, on men and affairs». La considera «the richest work of Johnson», per la seua combinació d’anècdotes, reflexions, anàlisis detallades de fragments i generalitzacions significatives. La profunditat i la seriositat van de bracet amb la naturalitat, sense preocupar-se per la perfecció formal i acadèmica. De més a més, The Lives of the English Poets és una vacuna infalible contra tota forma de pedanteria literària. 

En la literatura catalana, les biografies més valuoses des del punt de vista literari les va escriure Josep Pla. A diferència de Zweig o Maurois, Pla va seguir el sistema d’Eckermann i de Boswell de presentar-se com un simple intermediari entre el biografiat i el lector, sobretot en la Vida de Manolo i en Un senyor de Barcelona. En les altres biografies —les dedicades a Maragall, Pujols, Pijoan, Rusiñol o Mir— aquesta tècnica, que té l’inconvenient d’exigir un contacte sostingut entre l’escriptor i el biografiat, només la va poder emprar en part. Però totes presenten una factura clàssica, totes tracten de donar una imatge d’austeritat en la interpretació dels sentiments dels biografiats, totes es presenten com una transcripció de papers i testimonis directes. Encara que Pla, a diferència de Boswell, no és mai un personatge de les seues biografies, la seua presència es nota en el fet de prestar la seua veu —el seu estil— als seus biografiats. 

Tant com m’agraden les biografies, deteste les biografies novel·lades. Hi veig una confusió, gratuïta, entre el que és ficció i el que no. A més, el recurs no aporta res, ni com a biografia ni com a novel·la. Evidentment, la biografia, com a gènere literari, no es pot reduir a un simple report de dades i de testimonis documentals. Ha de construir també el retrat d’una personalitat, ha de descobrir i posar en relleu alguns dels aspectes fonamentals que van sense dir en la vida d’una persona —de fet, en la vida de la majoria de les persones «passen» poques coses. L’habilitat o la imaginació del biògraf consisteix en la tria dels detalls, en la seua capacitat d’analitzar-los i d’entreveure relacions imprevistes. El novel·lista, en canvi, s’inventa situacions, personatges i diàlegs, cosa que és més fàcil. Descriure, en el sentit més literal d’aquesta paraula, descobrir i analitzar és més difícil. 

Un altre aspecte que em molesta d’algunes biografies és tant l’ensucrament hagiogràfic com la rebentada deliberadament provocativa. Crec que un punt d’admiració o simplement de simpatia humana pel biografiat és imprescindible. Però una biografia no és, no pot ser una d’aquelles vides de sants típiques de la literatura eclesiàstica. En l’altre extrem tenim les biografies «desmitificadores», que intenten demostrar que l’escriptor, el polític, l’artista, etc., era en realitat un miserable, un pou de complexos, de traumes i contradiccions, de petites i grans mesquineses… Es deixa de banda, naturalment, la relació entre aquestes misèries i el fet que el personatge siga digne d’una biografia. No puc reprimir tampoc un cert sentiment d’impaciència quan el biògraf es dedica a especular sobre la vida sexual del biografiat. Normalment, els documents i testimonis al respecte són mínims i equívocs. Tot plegat no deixa de produir una certa perplexitat, si pensem que la majoria dels qui duen a terme aquestes indagacions segurament no tenen ni idea de la sexualitat de la seua pròpia parella.