Tolle lege! Pren, llegeix

Un dia, agitat violentament per les vacil·lacions que van precedir la seua conversió, sant Agustí es va refugiar en un bosquet per meditar, quan va sentir un àngel, amb veu de nen, que li va dir en llatí: Tolle legue. Pren, llegeix! Va agafar aleshores un llibre que llegia el seu amic Alipi i hi va llegir un versicle de l’Epístola als Romans de sant Pau, que el va decidir a fer el pas. Déu li va dir on trobaria la veritat: en un llibre. Sant Agustí conta aquesta història en les Confessions. Em vaig referir a aquest episodi en l’última entrada d’Un son profund.

La frase Tolle lege podria ser el lema de tot gran lector, perquè sintetitza de manera peremptòria la il·lusió que l’empeny a llegir. El lema, o la consigna, implica que per a saber el més decisiu per a nosaltres no podem confiar en cap revelació, ni en cap inspiració sobtada, ni en la il·luminació d’un record, ni tan sols en la capacitat de pensar pel nostre compte: cal llegir. Com sant Agustí, trobarem la veritat o —més concretament i més modestament— allò que més ens importa en un llibre. 

Llegir no és únicament una manera de trobar informació. Hi ha una gran diferència entre agafar un volum d’una enciclopèdia per consultar-ne una entrada concreta o fullejar-lo a l’atzar, aturant-nos en el que més atrau en aquell moment. Deixant de banda la lectura purament funcional, quan comencem a llegir un llibre, encara que no sabem el que cerquem, ni tampoc, òbviament, el que hi trobarem, estem segurs que reconeixerem de seguida el que ens interessa. No ho hauríem trobat si no haguéssem llegit. En aquest cas la lectura es converteix en una aventura i en una experiència autèntica, com si ens endinsàssem per aquelles zones del nostre planeta que els mapes antics deixaven en blanc. 

Saber que hi ha tants llibres que poden ser decisius per a nosaltres en un sentit o altre, que encara no hem llegit, pot produir una certa ansietat. Tenim la sensació que ens falten algunes peces —alguns llibres— per completar el puzzle que portem entre mans. A més, llegir produeix els mateixos efectes que l’alcohol: incita a beure més, a llegir més. La lectura d’un llibre ens porta a llegir-ne un altre, que el completa, el complementa o el continua, i un altre, de manera que la primera copa no és mai l’última. De tota manera, la lectura no reemplaça la nostra activitat mental. Llegir ens pot impulsar a pensar i a cercar coses pel nostre compte, i és un manera de posar-se mentalment en moviment, de carregar les piles. Un llibre és una màquina de pensar. 

Tolle lege, doncs. O potser no. En un dels seus manuscrits inèdits, el meu pare apuntava que aquesta «consigna pot ser funesta. Potser fóra millor no agafar mai un llibre. El lector hi pot trobar la falsedat, la inquietud. I, encara pitjor, llegir el pot incitar a escriure». Hi afegia que, contra el que va dir Valéry Larbaud («Ce vice impuni, la lecture»), la lectura «porta en el pecat la penitència. Llegir no és un vici que té el privilegi, a diferència d’altres, de restar sense càstig. Don Quijote en va ser víctima».

Tant se val. Us invite a llegir el fragment de les Confessions, en què sant Agustí conta l’episodi que va decidir la seua conversió. Aquí el teniu, en la traducció al català de Miquel Dolç:

«28. Ara bé, així que, del fons secret de la meva ànima, una profunda meditació hagué arrossegat i amuntegat tota la meva misèria al conspecte del meu cor, s'hi aixecà una enorme tempestat que descarregà una enorme pluja de llàgrimes. I, per deixar-la desfer-se tota amb els seus clamors, em vaig alçar i em vaig apartar d’Alipi, perquè la solitud em semblava més escaient per a la necessitat de desfogar el meu plor, i em vaig retirar tan lluny que fins i tot la seva presència no em pogués ésser un destorb.

Tal era el meu estat, i ell se n'adonà. Car jo havia dit, penso, no sé quines paraules, en les quals es manifestava un so de la meva veu ja gràvid de plors, i així m'havia alçat. Ell, doncs, romangué al lloc on estàvem asseguts, profundament atònit. Quant a mi, me’n vaig anar a ajeure, no sé pas com, sota una figuera, i vaig amollar les regnes a les meves llàgrimes, i rajaren les fonts dels meus ulls, un sacrifici digne que l'acceptéssiu (Sl 50, 19); i vaig parlar-vos llargament, no del cert en aquests termes, però sí en aquest sentit: I vós, Senyor, fins quan? (Sl 6, 4). Fins quan, Senyor, estareu sempre aïrat? No us recordeu de les nostres iniquitats passades (Sl 78, 5. 8). Jo sentia, en efecte, que aquestes encara em retenien. Llançava crits angoixosos: “Quant de temps, quant de temps, demà i demà? Per què no, en aquest moment, posar fi a la meva turpitud?)”

29, Tot això deia, i plorava amb l'amarguíssima contrició del meu cor. I vet aquí que sento una veu, de la casa veïna, una veu de noi o de noia, no ho sé, que deia cantant i repetint molts cops: Tolle lege, tolle lege (“Pren, llegeix! Pren, llegeix!”). I tot seguit, transmudada la cara, vaig començar amb molta atenció a pensar si solien els nois, en algun de llurs jocs, cantussejar semblant tornada, i no se m'acudia en absolut d'haver-la sentida enlloc; i, reprimit l'impuls de les meves llàgrimes, em vaig alçar, i únicament vaig interpretar que una ordre divina em manava només d'obrir el llibre de l'Apòstol i de llegir el primer capítol que s'escaigués. De fet, havia sentit dir que Antoni, en arribar un dia, durant la lectura de l'Evangeli, havia copsat, com un advertiment adreçat a ell mateix, els mots que hom llegia: Vés, ven tot el que tens, dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor als cels; i vine, segueix-me (Mt 19, 21), i que tal oracle l'havia convertit de seguida a vós.

Així, doncs, em vaig apressar a tornar a l'indret on Alipi estava assegut; car, en alçar-me, hi havia deixat el còdex de l'Apòstol. El vaig agafar. el vaig obrir i vaig llegir en veu baixa el capítol amb què primer van ensopegar els meus ulls: Lluny de festins i d'ebrietats, lluny d'alcoves i de disbauxes, lluny de querelles i de gelosies, ans revestiu-vos del Senyor Jesucrist, i no feu cabal de la carn en les seves concupiscències (Rm 13, 13-14). I no vaig voler llegir res més, ni calia. Perquè tot seguit, tan bon punt vaig haver acabat aquestes ratlles, com si s'hagués expandit una llum de seguretat en el meu cor, s'esvaïren totes les tenebres de la meva incertitud.» 

Agustí d’Hipona, Confessions. Proa. (Llibre vuitè, xi, 28-29.)