Un best-seller de Vives

La Biblioteca d'Autors Valencians, la col·lecció de llibres que publica la Institució Alfons el Magnànim des del 1981, ha començat enguany una nova etapa sota la direcció d’Enric Sòria, els primers fruits de la qual són Ícar o la impotència, d’Artur Perucho (1902-1956), i els Diàlegs de Joan Lluís Vives (1492-1540). Els nous volums mantenen el disseny original de la col·lecció, però a diferència dels anteriors ara estan enquadernats amb cobertes dures en tela blau marí, amb guardes i amb camisa, i el paper que s’hi ha fet servir és d’una gran qualitat, molt agradable al tacte. Són uns llibres que fa goig de tenir a les mans. 

L’edició dels Diàlegs de Vives reprodueix la traducció que va publicar Josep Pin i Soler el 1915, d’una gran riquesa i vivacitat, adaptada a l’ortografia i a les normes gramaticals actuals. Publicats el 1539 a Basilea, els Diàlegs ha estat l’obra més reeditada i més traduïda de Vives. A la fi del segle XVI se n’havien fet més de dues-centes reedicions. Uns anys abans, el 1518, Erasme havia publicat els Col·loquis, de característiques semblants, però el llibre de Vives va tenir més èxit editorial, potser pel model de llatí que proposava i per la filosofia de moderació que orienta les reflexions dels personatges. També, perquè els Col·loquis d’Erasme van ser inclosos en l’Índex de llibres prohibits, cosa que el va expulsar del mercat editorial del món catòlic.

El títol d’aquesta obra de Vives pot despistar el lector actual. Que no es faça la il·lusió de llegir uns diàlegs sobre temes literaris, ideològics o religiosos. Res d’això. Vives els va escriure amb un objectiu molt definit: ensenyar a parlar en llatí. Perquè en aquell temps el llatí es parlava. Ja no es transmetia familiarment, però funcionava com una llengua apresa que facilitava la comunicació internacional en àmbits concrets, com ara l’universitari. Vives presenta en el seu llibre unes converses que il·lustren les principals situació de comunicació i els camps semàntics més importants de la vida quotidiana: la primera salutació, la presentació a l’escola, els vestits, la cuina, la casa, el joc de cartes, la universitat, etc. Ja veieu, doncs, que tot això tan modern de l’enfocament comunicatiu per ensenyar llengües és un procediment que té uns quants dies. 

Des del punt de vista literari, o de simple interès per al lector, que és el que m’interessa destacar, aquests diàlegs resulten mecànics i poc vivaços. Cal parlar dels vestits? Doncs Vives obliga els personatges del diàleg corresponent a utilitzar tot el lèxic i expressions que faria falta saber per parlar al respecte. La conversa, si conversa és, no va més enllà. Això queda compensat, en part, perquè la vida d’aquell temps es filtra a través d’aquestes pàgines, com ara en el diàleg XII, que il·lustra algunes escenes característiques de l’ensenyament universitari. I sempre hi ha detalls curiosos, que desperten l’atenció quan aquesta comença a adormir-se. En el diàleg X, dedicat a l’escriptura, se’ns informa de tots els estris que feien servir en aquell temps per a escriure, i d’alguns detalls de caràcter pràctic. Així, quan la tinta s’espesseïa excessivament, hi abocaven orina o s’hi pixaven directament. Vives condemna aquesta pràctica per boca d’un dels personatges, perquè «dóna mala olor a la tinta i a allò que s’escriu». En el diàleg XXIII, dedicat a l’exterior del cos humà, un dels personatges ensenya que la mà està dividida en dits: polze, índex, mitger o infame, l’immediat del petit i el petit. Això que el mitger es diga també infame em va encuriosir. Francesc J. Hernández, que ha revisat la traducció de Pin i Soler i ha redactat la introducció i les notes d’aquesta edició, anota a peu de pàgina que el dit mitger es diu infame «perquè és el dit emprat en el gest d’alçar-lo per escarnir, per conjurar el mal d’ull i també perquè és el que sol introduir-se a l’anus o la vagina». Veieu com llegint sempre s’aprenen coses? 

Un altre punt d’interès són les referències a la ciutat de València. En el diàleg XIII, dedicat a la cuina, es diu que un personatge treballa a la taverna del Gall. La casa pairal de Vives, com aclareix el curador de l’edició en una nota, estava situada al carrer de la Taverna del Gall de València, que actualment és el carrer de Lluís Vives. El nom era una modificació de la Taverna del Call, és a dir, el carrer que portava a la taverna de la jueria o call. En el diàleg XXII, Regles de joc, que porta com a subtítol Diàleg variat sobre la ciutat de València, els personatges del col·loqui duen a terme un itinerari per alguns dels carrers de la ciutat. En un moment de la passejada, un dels personatges, Centelles, s’exclama i diu: «Quin goig el meu de veure la cort, i els quatre tribunals, el del governador de la ciutat, que sembla ser patrimoni dels Cabanilles: el civil, el criminal i el de tres-cents sous! Quins edificis! Quina faç de ciutat!» 

Només en els últims diàlegs —El príncep infant, L’educació i Regles d’educació— Vives s’obre a la discussió de temes més generals, ideològics, però únicament per predicar moderació i sentit de la mesura. En Regles d’educació, un dels personatges que intervé en el col·loqui recorda que «els jovencells hem de ser amatents a treure’ns el barret en fer cortesia, en saludar cada persona segons la seva merescuda honor; en parlar amb maneres i parlar poc; que enraonar massa davant de superiors o persones d’edat era una inconveniència», i que «els joves han de tenir molt de compte a parlar, resoldre o judicar una cosa per mínima que sigui, fent-se raó de llur ignorància. I si el jove ha de procedir així en judicar sobre coses lleus, què no serà en tractar-se de lletres, de ciències, de lleis de l’Estat, d’usatges, constitucions i institucions dels seus majors?» 

Quan un altre personatge li retruca què s’ha de fer «si les lleis o els costums són dolents, inics i tirànics?», aquell primer li contesta, imperturbable, citant el que va dir Flexíbul (nom d’un preceptor fictici): «En veritat, no ignoro que certs costums ciutadans són reprensibles, que hi ha lleis santes i lleis iniqües. Mes tu, inexpert en les coses de la vida, qui ets per a judicar-les? No havent arribat per mitjà de l’estudi i l’ús a poder ser jutge, és molt probable que en la teva ignorància i esperit libidinós prendries per lleis injustes les que no hon siguin, i sí estatuïdes amb gran consell i sentit recte, pretenent abrogar-les. Deixa, doncs, per als homes entesos la tasca d’inquirir, discutir i definir. Ells poden trobar motius; tu no podries».

Vives és per a mi un personatge enigmàtic. Una mica patètic, també. El seu pare va ser condemnat i cremat per la Inquisició. Les restes de la seua mare, Blanca Marc, que havia mort el 1508, van ser desenterrades i cremades el 1529. La seua família va quedar arruïnada econòmicament a causa de la persecució religiosa. Com va poder ser cristià Joan Lluís Vives? Com va poder ser tan moderat? O caldria dir-ne prudent? La moderació, d’altra banda, és fatal des del punt de vista literari: impregna la seua obra d’una certa inanitat. Segurament sóc injust i peque d’anacronisme en jutjar-lo així, però aquesta és la meua reacció com a lector. Es fa difícil llegir Vives després d’haver llegit Montaigne.