Les «Cartes» de Plini el Jove

He llegit les Cartes de Plini el Jove (Como, aprox. 61 dC — Bitínia, aprox. 112 dC) en la traducció al català de Marçal Olivar, publicada per la Bernat Metge en dos volums el 1927 (Lletres I i Lletres II). No pensava que m’agradarien tant, i això ha fet que encara m’hagen agradat més. És cert que moltes de les cartes —lletres o epístoles—, són formulàries i convencionals: elogis, invitacions, agraïments… Però en moltes altres Plini conta coses: la mort d’una xiqueta i el dol del seu pare, una inundació, la descripció detallada, plena de complaença, de les seues vil·les, els debats al senat, la narració impressionant de l’erupció del Vesubi que va destruir Pompeia i Herculà, i on va morir el seu oncle i pare adoptiu, Plini el Vell, la mort d’un home tirànic a mans dels seus esclaus… Plini és molt bo contant una anècdota o descrivint una escena. En una de les cartes combina aquests dos talents en la narració d’una extraordinària història de fantasmes.

Plini va dur a la pràctica el que per a Pla era l’obligació de tot escriptor: «observar, relatar, manifestar l’època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per a arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex d’una societat determinada en un determinat moment». Les Cartes de Plini són unes memòries de la seua època, una sèrie de retrats vívids i variats, que evoquen una vida plena d’urbanitat, molt civilitzada, plena de complits, d’invitacions i d’accions de gràcies. Unes altres són més severes i discuteixen problemes morals i, sobretot, qüestions literàries: algunes són històriques, com la narració de l’erupció del Vesuvi; d’altres, finalment, estan dedicades a la descripció de paisatges i de vil·les. 

Hi ha, també, la presència del seu autor. L’encant i la generositat de la seua personalitat amaren tot el llibre. Per la seua bonhomia, per la seua calma i harmonia, Plini recorda Montaigne en més d’un punt. Un Montaigne, és cert, sense l’hàbit de la interrogació. El nom complet de Plini era Gai Plini Cecili Segon, però és conegut per la posteritat com a Plini el Jove per a diferenciar-lo del seu oncle, Plini el Vell, que el va adoptar quan va quedar orfe de pare. Va tenir la millor educació que Roma podia oferir. Quintilià va ser un dels seus mestres. L’any 100 va obtenir el consolat sota Trajà, i va rebre honors múltiples. La seua carrera va ser brillant. Va ser fabulosament ric.

Quan podia deslliurar-se de les obligacions oficials, li agradava retirar-se en algunes de les nombroses vil·les que posseïa. A la vora del llac Lari en tenia dues. Una no, dues. Justificava la duplicació, perquè una estava posada damunt de roques, dominant el llac, mentre que l’altra era just a la riba. És a dir, que totes dues eren plaents al seu posseïdor «a causa de llur mateixa varietat. L’una frueix del llac més de la vora; l’altra de lluny estant. L’una segueix la corba suau d’un golf; l’esquena d’ase on és posada l’altra, és al mig de dos golfs. Allà, un passeig recte, per una llarga avinguda, es prolonga tot al llarg de la riba; ací, una terrassa amplíssima hi baixa suaument. A l’una no arriben les onades, a l’altra hi rompen. Des de l’una pots veure els que pesquen, en l’altra tu mateix pots pescar, i hi pots tirar l’ham del cubícul estant i gairebé des del llit, com des d’una barca». Quina vidassa! Al llarg de le seues cartes apareix, com un leitmotiv, l’anhel d’una vida retirada al camp, ell que tenia tantes ocupacions i tantes responsabilitats oficials. Plini no va arribar mai a jubilar-se. Va morir a Bitínia, a l’actual Turquia, on l’emperador Trajà l’havia nomenat governador.

Consulte una mica la bibliografia sumària sobre Plini que tinc més a mà. Constate que gairebé tots li perdonen una mica la vida. La nota de l’Enciclopèdia catalana diu sobre les Cartes de Plini que «malgrat llur pretensió literària, la posteritat estimà més el valor documental que no pas l’art». Marçal Olivar, en la introducció que va redactar a la seua traducció, assenyala que «l’espontaneïtat de les epístoles de Plini resta sovint entelada per una certa fredor de retoricisme», en bona mesura perquè no són cartes privades, sinó «epístoles eminentment literàries, i escrites amb vistes a la publicació». Tot plegat, conclou Olivar, «dóna una certa fadesa a tota l’obra». Reconeix, però, que aquestes cartes ofereixen «una de les pintures més minucioses del món polític i aristocràtic de Roma, a primeries de la segona centúria, quan la tirania de Domicià havia cessat de flagel·lar l’Imperi i la dretura refloria sota l’esguard d’un príncep clarivident». 

Jean Bayet, autor del manual clàssic Literatura latina (Ariel), es mostra taxatiu a l’hora de fer una valoració de Plini com a escriptor. La seua carrera va ser brillant, diu, però «hay que insistir en un hecho: este hombre honrado, orgullo de la humanidad, sólo es un escritor de segundo orden». Admet que les seues cartes són «una obra original y atractiva» i que la seua lectura és agradable, però (i ara tira amb bala) és «excesivamente literario, y se complace en serlo: sobre él pesan demasiadas lecturas, y quiere que lo notemos, mientras se esfuerza en decir de otro modo lo mismo que sus estimados maestros. En el fondo, es un neoclásico de gran talento». Una mica exasperat, perquè m’ho he passat molt bé llegint Plini, agafe el Resum de literatura llatina, de Carles Riba. Amb més generositat i exactitud, Riba escriu que les cartes estan «escrites amb una graciosa naturalitat, però mirant per sobre el seu corresponent, el lector futur». Ja em quede més tranquil.

Cada vegada m’agraden més aquests escriptors de segona fila. Cada vegada m’agraden més aquests llibres de caràcter miscel·lani, una mica deslligats, amb una gran varietat de referències, d’anècdotes, de reflexions i observacions… Són uns llibres que estan una mica per fer, que el lector ha de fer seus, atent, llapis en mà, a detectar el que més li interessa, com si anés de cacera. Al final, aquests centons són els llibres que mostren un caràcter més personal. La paradoxa és només aparent. 

En les pròximes entrades m’agradaria comentar més en detall les Cartes de Plini el Jove. A la setmana que ve us parlaré de les dues adreçades a Tàcit, contant-li la mort del seu oncle durantl’erupció del Vesuvi, que va destruir Pompeia i Herculà.