Pàgines

diumenge, 27 de gener del 2019

Uns fragments dels diaris inèdits de Josep Iborra

Com a complement de l’entrada anterior, podeu llegir a continuació uns fragments dels diaris inèdits de Josep Iborra:




28 d’agost 1967
Un d’aquests bitxos estranys, del camp, familiars als que hi viuen, ha entrat a la meua cambra fent un soroll com un bumbot. M’he quedat una mica estranyat, suspès. Amb el so aquest s’hi ha associat el mot «bumbot» (no sé si el recorde bé) que no havia passat pel meu cap des de feia molts, molts anys. Amb això s’hi ha associat també una època, un temps, el de la guerra i la postguerra. Sovint, la presència del «bumbot» era comentat a casa meua com un senyal d’alguna cosa bona que s’esdevindria aviat. Anys de fam, de separació d’un pare, que quan venia sempre portava alguna cosa de menjar, d’altres esperances que ara no sabria dir quines eren. Hi havia, però, un clima en què la presència del «bumbot» o d’altres indicis del repertori de la superstició popular, eren advertits i comentats. Era, potser, un temps d’espera, d’inseguretat… Podien ser l’anunci d’una carta esperada, d’una importància incomparable amb l’espera d’avui de qualsevol carta, per important que siga. Aquella carta estava en un altre context. Un altre senyal: veure algú amb una maleta… 

Món de fam, de guerra, de dispersió, de dificultats de comunicació, de no saber on parava una persona… Quina crònica podria fer reviure tot això com ho vivia un nen? 


Josep Iborra al seu domicili d'Alberic, l'any 1966



València, 8 de setembre 1967
Les metamorfosis de l’adaptació del nostre cos o de la nostra sensibilitat al llarg del temps. Per exemple, la felicitat, abans, era ficar-se en una cafeteria per llegir o escriure. El cafè, empassat a poc a poc, la cigarreta, la gent estranya que hi entrava o se n’anava, les noies, sobretot, a vegades una musiqueta agradable… Restar a casa era una impossibilitat fisiològica. Només de pensar-ho se’m congelava l’encant d’un llibre a punt de llegir, o l’excitació d’escriure alguna cosa. Calia fugir d’aquest desfici, la cambra m’expulsava al carrer a la recerca d’una altra (escollir-la era sovint un problema o va arribar a ser un problema, rodava d’un lloc a l’altre sense trobar el local que s’ajustàs, que no tingués tals o tals altres inconvenients i que tingués tals o tals altres virtuts estimulants. Tot això es va esdevenir, potser, en l’etapa ja de decadència, i era un símptoma d’una manca d’adaptació. Primer, acudia setmanes i mesos a una mateixa cafeteria).

Ara s’ha acabat. Ja no em tempta, ja no em sent cridat per aquestes sirenes irresistibles i acollidores, que prometien tant, tanta concentració, tantes sensacions i tantes idees, un estat de gràcia, i on acudia amb la bossa plena de llibres, entre els quals també calia escollir d’acord amb el meu «to» particular, ja assegut i llepant el café. Ara preferesc la pau de la meua cambra, que hi haja pau i que no es trenque. La cafeteria ja no és el cel, o l’església. Indiferència, «ateisme».

Passem per moltes situacions semblants. Per què? Per què el cel esdevé de sobte, o a poc a poc, un lloc buit i depriment, i per què entrem en l’extrem oposat com un nou cel? Per què les inefables sirenes esdevenen mudes, insuportables, fastidioses, i les coses mudes es posen a cantar amb la més dolça veu? Potser hi ha gent que mai, durant tota la seua vida, ha canviat de posat, ni ha sortit dels quatre taulells habituals. D’altres, però, han fet els itineraris més llunyans i paradoxals. Fer-ne el mapa donaria com a resultat la representació d’una figura ben singular.




15 de setembre 1967
No sembla una perspectiva massa acceptable constatar que portem dins, en l’esperit, un món vell, ja cristal·litzat, i que el cos, que encara es diu jove, camina cap a la decadència i la ruïna, la invalidesa… 

Si poguéssem tallar-nos el cervell com si fos el tronc d’un arbre, hi trobaríem, com en aquest, una sèrie de cercles concèntrics que correspondrien a les diferents etapes del nostre creixement, però ara sense poder d’afegir-n’hi cap de nou. Fins i tot, si això fos encara possible, el nucli és irremeiablement vell. Aquest mal sembla també el mal de la societat «actual». Ho dic pensant en l’interès que prenc encara en la lectura de Proust; en realitat el seu món sembla tan vell com el del Llibre dels morts.

Mai l’individu i la societat no s’han trobat tan despistats, tan desorientats. Tothom parteix de la necessitat de coses noves, de les coses que correspondrien a un món exterior nou. Hom s’interroga, fa enquestes, reflexiona, però no s’hi veu cap solució. Al contrari, amb tot això es posa més en relleu la nostra incapacitat per a encetar un camí nou. Naturalment, aquesta inseguretat es troba en els intel·lectuals, tots burgesos i humanistes. Aquest fet, mentre continue subsistint, seguirà torbant la consciència de tots i fent impossible de trobar una sortida real. Se seguirà meditant en el centre d’un cercle viciós, sortint-ne per la tangent. Gairebé totes les noves temptatives són només això, tangents traçades en un cercle viciós. Portem dins un món vell ja cristal·litzat. Ara s’està fonent i potser no tornarà a cristal·litzar més.





30 de setembre 1967
Lectura del llibre de Marthe Robert sobre Kafka. En l’última part fa referència al somni. Abans d’arribar-hi, em semblava un gran defecte que no hi al·ludís. Tanmateix, quan ho fa no és pel costat que caldria. Perquè precisament el llenguatge de Kafka és una imitació de la tècnica del somni, de la seua gramàtica, de la seua sintaxi. No es tracta de contar somnis, sinó, sobretot, de contar amb els mitjans que fa servir el somni. Aparició i desaparició súbita dels personatges, fracàs de la temptativa per arribar-hi, consciència tancada —és a dir, impossibilitat de mantenir la consciència normal o anormal, això no importa ara— de la vigília, un cert somnambulisme, amb la previsió, la seriositat i la fredor de tot somnambulisme, estranyament del personatge i dels personatges entre si. El somni és susceptible d’inspirar moltes tècniques. Una altra forma d’imitar-lo és el surrealisme.

El somni encadena i facilita al mateix temps els desplaçaments i les situacions més marginals a la vida normal. Això es troba en Kafka. L’objectiu del somni no s’acompleix gairebé mai. Tot el somni és una temptativa, una sèrie d’incidents que acosten i allunyen indefinidament l’acompliment de l’objectiu. Una tècnica de la interferència, de l’obstacle, de la trampa, del quid pro quo. Una estafa. Kafka potencia, multiplica, elabora tots els recursos de la vida que vivim en el somni. Fins i tot la seua previsió. Tot estudi de la seua tècnica que ignore aquesta font està condemnat al fracàs. Caldria arreplegar i classificar tots aquests mitjans que el Kafka despert i conscient, el Kafka concret i històric utilitza.

Hi ha una tècnica de contar que s’inspira en una forma de consciència de veure el món (en la vigília). Kafka arranca de la consciència en l’estat de somni. Això, a més, pot modificar la consciència en estat de vigília. Kafka les interpola, interpel·lant-se. Entre els dos pols, positiu i negatiu, de vigília i de somni, s’estableix i es produeix el corrent.


Josep Iborra, en un retrat al carbó de Josep Espert. Alberic, 1968


Madrid, 19 octubre 1967
Doble impresió contradictòria, mirant el passat: d’una banda, sembla que ha passat en un segon; de l’altra, ens posem a recordar i hi trobem tantes coses! Llavors sembla que hem viscut segles. Anit recordava… Tot em semblà llunyà, estrany, irrecuperable. Proust s’identificava amb el seu temps perdut, el feia present. A mi em fa la impressió d’una pila de ruïnes incoherents, absurdes, que no poden tornar a ser remenjades, redigerides, i posades de nou en circulació per la sang.

Llavors, la impressió que he viscut ja massa, que ja he acabat de viure, i que encara que em restàs mig segle més de vida, aquest mig segle seria només un apèndix. Finit vita nova. Però aquesta sensació d’acabament, no comporta de fet un «començament»? De què?



9 de juny 1968
Anit, homenatge a Fuster. Intervencions desllavasades. Poc públic, primer, abans de començar. Angoixa. Després la cosa s’arreglà. L’acte, però, va restar, pel to de les intervencions i pel nombre dels assistents, un acte acadèmic.

Las Provincias en fa una ressenya protocolària i desbravada. La o de Joan la canvia per una u. Expulsa així l’únic vestigi valencià que hagués pogut restar a la nota.

En fi, una gran intel·ligència al servei d’una merda de país. Ben entès, jo també ho sóc.



25 de juny 1968
Ja s’ha acabat la paròdia de la Revolució Francesa o, millor dit, de la Comuna. Una diarrea de la societat francesa. El mecanisme capitalista ha trobat en aquesta «revolució» la seua vàlvula d’escapament, de seguretat. Tots els perills s’han evaquat. Ara, els capitalistes ja poden dormir tranquils. Francia ha jugat a fer la revolució.

Anit vam criticar, a la tertúlia, el Partit Comunista francès. Però no Fuster, que es va declarar en contra dels estudiants: «Barbes, polls, drogues», digué indignat. Tampoc no es va manifestar d’acord amb la revolució de Praga, que li sembla un moviment de dreta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada