El 1891, l’escriptor rus Mijail Mijailovitx Lederle va escriure a Tolstoi per demanar-li que li digués quins eren per a ell els cent millors llibres. Tolstoi li va contestar que aquesta mena de llistes no tenien sentit, sobretot perquè els millors llibres ho són depenent de l’edat, la instrucció i el caràcter de les persones. Seguint aquest criteri, Tolstoi va passar a Lederne una relació de les obres que més l’havien impressionat en diferents èpoques de la seua vida. Determinava el grau d’aquesta impressió mitjançant tres paraules: enorme, molt gran i gran.
Podeu llegir-la a continuació. Tolstoi li advertia que la llista no estava acabada i que estava molt lluny de ser completa. Li l’enviava únicament perquè se’n fes una idea.
OBRES QUE M’HAN IMPRESSIONAT (Tolstoi)
La infantesa fins als 14 anys
La història de Josep en la Bíblia Enorme
Els contes de les mil i una nits: Gran
Els quaranta lladres
El príncep Kamr-al-Zaman
La gallineta negra de Pogorelski Molt gran
Els bylini russos. Dobrynia Nikítitx, Ilià Múromets, Aliosha Popóvitx. Els contes populars. Gran
Els poemes de Puixkin: «Napoleó» Gran
Dels 14 als 20 anys
L’Evangeli segons sant Mateu:
El Sermó de la Muntanya Enorme
De Sterne: Sentimental Journey Molt gran
De Rousseau:
Confessions Enorme
Émile Enorme
La Nouvelle Héloise Molt gran
De Puixkin: Eugeni Oneguin Molt gran
De Schiller: Els bandits Molt gran
De Gógol:
El capot, Ivan Ivànovitx i
Ivan Nikíforovitx,
La perspectiva Nevski Gran
VII Enorme
Les ànimes mortes Molt gran
De Turguenev: Notes d’un caçador Molt gran
De Druzhinin: Polinka Saks Molt gran
De Grigoróvitx: Anton el dissortat Molt gran
De Dickens: David Copperfield Enorme
De Lermontov: Un heroi del nostre temps
Taman Molt gran
De Prescott: La conquesta de Mèxic Gran
Dels 20 als 35 anys
De Goethe: Hermann i Dorotea Molt gran
De Victor Hugo: Nôtre Dame de Paris Molt gran
Els poemes de Tiúttxev Gran
Els poemes de Koltsov Gran
L’Odissea i la llíada (en rus) Gran
Els poemes de Fet Gran
De Plató: Fedó i El banquet Gran
(en la traducció de Cousin)
Dels 35 als 50 anys
L’ Odissea i la Ilíada (en grec) Molt gran
Els bylini Molt gran
De Xenofont: Anàbasi Molt gran
De Victor Hugo: Les Misérables Enorme
De Mrs. Wood: Les novel·les Gran
De George Eliot: Les novel·les Gran
De Trollope: Les novel·les Gran
Dels 50 als 63 anys
Tots els Evangelis en grec Enorme
El Gènesi (en hebreu) Molt gran
De Henry George: Progress and Poverty Molt gran
De Parker: Discourse on religious subject Gran
De Robertson: Els sermons Gran
De Feuerbach (he oblidat el títol, l’obra sobre el cristianisme)! Gran
De Pascal: Pensées Enorme
Epictet Enorme
Confuci i Menci Molt gran
Sobre Buda. D’un francès conegut (l’he oblidat) Enorme
Lao-tse: Julien Enorme
En aquesta llista em sorprèn de seguida de no trobar-hi La cartoixa de Parma, la novel·la de Stendhal que va influir tant Tolstoi, sobretot en Guerra i pau. Però aquest no esmenta les obres que el van influir literàriament o que van ser models per a alguns dels seus llibres, sinó les que el van colpir des d’un punt de vista moral i personal. Em crida l’atenció també que tots els novel·listes que cita són anglesos: Dickens, George Eliot, Trollope i una Mrs. Wood que no coneixia de res. La novel·la anglesa del XIX presenta una sèrie de característiques que la singularitzen dins el conjunt europeu, sobretot respecte a la novel·la francesa, que és la que es considera més representativa del corrent realista. De fet, durant el segle XIX, a la Gran Bretanya el realisme com a moviment literari hi va tenir un ressò escàs. Bàsicament perquè les transformacions que va experimentar la novel·la europea a mitjan segle XIX ja havien tingut lloc a Anglaterra en la segona meitat del XVIII, amb autors com Defoe, Richardson i Fielding. El realisme narratiu ja el tenien assimilat. És cert, que tal com el van practicar durant l’època victoriana, presenta algunes limitacions: el sexe no hi apareix, i el to moralitzant hi és més pronunciat. Característiques que, a la seua manera, compartia Tolstoi.
Continue repassant la llista. No hi ha Montaigne, cosa que no em sorprèn, però sí Pascal. Montaigne no era, no podia ser un dels autors d’un pascalià com Tolstoi, a qui el seu sentit moral, com el del seu alter ego Levin d’Anna Karènina, no deixava respirar. Montaigne era massa enraonat, massa complaent per a ell. Sospite que els llibres que ens impressionen més són aquells que reforcen o aclareixen les tendències de la nostra personalitat. El gran llibre no es pot comparar a un meteorit que, caigut des de no se sap on, ens colpeix de sobte. El compararia més aviat a una caixa de ressonància que és capaç de fer vibrar aquells sons que teníem latents dins nostre. Només en aquest sentit els llibres ens canvien o ens influeixen. Sense ells, és cert, no hauríem caigut en determinats aspectes que van formant la nostra visió de la vida. Són els nostres còmplices, aquells que ens ajuden a ser com som, segons la definició de Fuster.
Tornem a la llista. Com sempre passa, sorprenen més les absències que les presències. No hi ha Shakespeare, ni Cervantes. Shakespeare segurament li era massa pròxim. Si més no, això és el que pensa Harold Bloom, que considera moltes de les millors característiques com a novel·lista de Tolstoi com a típicament shakespearianes, sobretot el poder d’individualització dels personatges. La majoria dels crítics, en canvi, han destacat el caràcter homèric —literàriament parlant— de Tolstoi, que esmenta la lectura de la Ilíada i l’Odissea dels 20 als 35 anys. Totes dues obres tornen a aparèixer en l’etapa que va dels 35 als 50 anys, però aquesta vegada llegides en l’original grec!
Dels 50 als 63 anys, com era previsible, la majoria de llibres són de temàtica religiosa: el Gènesi, Buda, sermons, Confuci, Lao-tse… Pascal i Feuerbach! No deixava res per verd. Era l’època en què havia abandonat la literatura, o en què s’havia fet el propòsit d’abandonar-la. Encara escriuria obres mestres com La mort d’Ivan Ílitx i Khadjí-Murat.
Hi ha molts criteris per a fer una llista de llibres. El més habitual és fer una llista dels cent, dels deu o dels mil llibres que es consideren millors. Tolstoi va fer-la, com hem vist, a partir de les obres que l’havien impressionat més al llarg de la seua vida. Si algun dia faig la meua, crec que, més prosaicament, hi anotaria els llibres que recorde més per un motiu o altre, i una altra d’aquells autors o d’aquelles obres a què sempre retorne, aquells autors que hauré llegit repetidament al llarg dels anys. Pense ara en Pla. Vaig començar a llegir-lo als onze anys i encara no he acabat. Com que va escriure tant, a més de rellegir-lo puc encara llegir obres seues per primera vegada, com vaig fer a finals del mes passat amb el Weekend (d’estiu a Nova York (1954).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada