Llegint Sèneca

Aquesta setmana he llegit el volum de Sèneca publicat en la col·lecció Bernat Metge Essencial, que comprèn tres tractats breus: La providència, La tranquil·litat de l’esperit i La clemència. El que més m’ha agradat ha estat el segon. D’entrada, ja el títol me’l feia més atractiu i suggestiu. La tranquil·litat de l’esperit! Existeix realment? Sèneca la defineix com la capacitat de l'ànima de «caminar sempre a pas igual i saludable», d’«estar en pau amb ella mateixa», de «contemplar les seves coses amb joia, i amb una joia no interrompuda, ans romanent en situació plàcida sense aixecar-se mai ni deprimir-se». Adverteix que no s’ha de confondre amb el que no és sinó una conseqüència de la fatiga, com ara la calma obligada de la vellesa, o de la peresa. Pel que fa als pereosos, es tracta, certament, de gent immutable, no pertorbats mai per cap oscil·lació anímica, simplement perquè «viuen, no com voldrien, sinó com començaren». 

Per a Sèneca, una de les coses que més pertorba la tranquil·litat de l’esperit és el fet de desplaure’s a si mateix. Això pot venir no tant per haver desitjat coses vergonyoses, sinó per no haver-nos atrevit a aconseguir-les. Per això, la insatisfacció —la inquietud— és doble: d’una banda, per haver desitjat coses indignes de nosaltres; de l’altra, per haver estat uns covards o uns irresoluts. En fi, n’hi ha que «es dolen, no d'haver volgut el mal, sinó d'haver-lo volgut endebades». Aleshores es produeix aquella «agitació pròpia d'un esperit que no troba sortida, per tal com ni poden governar llurs cobejances, ni satisfer-les, i aquella indecisió que té la vida quan es troba impedida d'expandir-se i aquella llangor de l'esperit quan ha fracassat en els seus anhels».

Menys convincent es mostra quan recomana de preveure els mal per endavant, convençut que «esguardant com a futur tot allò que pot succeir, assuaujarà l'escomesa de tots els mals, els quals no duen res de nou als qui, previnguts, els esperen, i en canvi resulten molt feixucs als qui estan segurs i no esperen més que benaurances». Montaigne, que durant uns anys va intentar guiar la seua vida pels principis de la moral estoica, va observar que això era patir doblement. Ja farem prou patint les desgràcies quan ens arriben! No al patir-les per endavant. 

Un altre aspecte que pot pertorbar la tranquil·litat de l’esperit: l’espectacle diari de la inèpcia i la misèria del proïsme. En aquest cas, millor riure que plorar: «és més bon benefactor del gènere humà el que riu que el que plora: aquell deixa algun lloc a l'esperança, aquest es plany nèciament d'aquelles coses de l'esmena de les quals desespera». I millor encara de comportar l’espectacle humà amb ànim suau i prendre’s a les bones els costums públics i els vicis dels homes, «sense abandonar-se ni a les rialles ni a les llàgrimes, car turmentar-se pels mals d'altri és inacabable malaurança, alegrar-se'n és un plaer inhumà». Un altre motiu d’inquietud, encara, que assenyala Sèneca en el seu tractat, i que han de tenir en compte les persones il·lustrades, com ara els lectors d’aquest blog: la multitud de llibres, que ens aclapara i no ens instrueix. Més ens valdrà, diu, dedicar-nos a pocs autors que divagar per molts. Finalment, un consell que recorda més d’una pàgina de Montaigne: «cal retirar-se molt sovint en si mateix; car la convivència amb els dissemblants pertorba l'ordre d'una vida ben disposada, fa reviure les passions i endanya tot allò que hi ha de feble i de menys curat en la nostra ànima».

He completat la lectura d’aquestes obres de Sèneca amb altres dues publicades en un volum de la Bernat Metge: De la brevetat de la vida i De la vida benaurada. Se’m feia inevitable de relacionar el títol d’aquesta última amb el de La tranquil·litat de l’esperit. Ja sé que per a la majoria de la gent la vida feliç o benaurada no és el mateix que la vida tranquil·la. És justament el contrari! L’estat de felicitat s’entén sobretot com un moviment continu —a viatjar! A anar de copes!, A veure qui es gita l’últim! Per cert, Sèneca va tenir una vida bastant moguda. De fet, De la vida benaurada està dedicada bàsicament a defensar-se de les acusacions de no viure d’acord amb el que predicava. Li retreien, bàsicament, el fet de ser ric. Més concretament: de ser milionari. N’hi havia que concretaven una mica més i l’acusaven de posseir més dues-centes taules amb potes de vori. Molts taules són. El traductor, Carles Cardó, adverteix en la nota preliminar que la defensa de Sèneca és bastant feble. Tant se val. Hi ha algun pas bastant divertit, una mica cínic, com ara quan al·lega que, en realitat, el savi «no ama les riqueses, però les prefereix; no les rep en la seva ànima, sinó en la seva casa». Amb més bon sentit, hi afegeix que ningú no ha condemnat a pobretat la saviesa i que el bon cor es pot expandir millor en les riqueses que en la pobresa: «en les riqueses tenen camp obert la temperança, la generositat, el bon ordre i la magnificència». El doctor Johnson, que durant bona part de la seua vida va ser molt pobre, va dir el mateix, però d’una manera encara més precisa i efectiva: «a pobresa és enemiga de la felicitat humana; destrueix la llibertat, i fa algunes virtuts impracticables i d’altres extremament difícil». 

L’argument principal que defensa Sèneca en De la brevetat de la vida és que la vida, realment, no és tan breu. El que passa és la malgastem i la perdem en distraccions i banalitats diverses. Quan ens n’adonem, si ens n’adonem, ja no queda temps. Cal, per tant, aprofitar en el bon sentit de la paraula —virtuosament, filosòficament— la nostra vida, cosa que ens aboca al rebregat i problemàtic consell del carpe diem: «l'impediment més gran per a viure és l'espera que depèn del dia de demà i perd el d'avui. Disposes d'allò que és en mans de la fortuna i deixes anar el que és en les teves. On mires? Fins a quan comptes viure? Tot el que és esdevenidor rau en la incertesa: viu des d'ara». Més endavant, amb un gust irresistible per la paradoxa, Sèneca assenyala que la millor etapa de la vida és sempre la passada, perquè la que ara passem és curta i la que hem de passar és incerta. La que hem passat, en canvi, és «la part del nostre temps sagrada i irrevocable, afranquida de l'abast dels accidents humans, sostreta al regne de la fortuna, impertorbable als atacs de la pobresa, de la por i de la malaltia. Ni pertorbada, ni arrabassada no pot ésser: la seva possessió és perpètua i lliure de tota temença. Sols un a un són presents els dies, i encara per moments; però els temps passats acudiran tots a l'hora a la teva comanda».

A diferència del savi, però, ningú no contempla de grat la seua vida passada. Sovint, ens desplau moltes de les coses que vam fer, ens avergonyeixen, i ens desplau també, i encara més, tot el que no vam fer: el que vam deixar de fer. Per contra, el savi, com que ha viscut sàviament, és a dir, virtuosament, li és agradable de contemplar i repetir en el record la seua vida passada. A més, es pot dir que la seua vida és molt més extensa que no la dels pobres mortals, entre altres coses perquè la lectura li permet reviure la saviesa dels temps passats: «solament ell és afranquit de les lleis humanes, tots els segles com a un déu li són sotmesos. Un temps ja ha passat? El copsa amb el record. És present? L'utilitza. És esdevenidor? En frueix a la bestreta. L'ajuntament de tots els temps en un, fa esdevenir llarga la seva vida». Totes aquestes elucubracions tenen gràcia, però també molt de joc retòric. Gairebé diria que només són un joc retòric. 

Fins ara no havia llegit res de Sèneca. De tota manera, és un autor que em resultava familiar, perquè la seua lliçó recorre de cap a cap els Essais de Montaigne en forma de citació, de paràfrasi o de discussió. Montaigne el va admirar i el va aprofitar molt. I, al mateix temps, el va liquidar. He llegit aquests opuscles de Sèneca amb interès, però reconec que sense entusiasme. Fa estrany, llegir Sèneca després d’haver llegit Montaigne. El millor Sèneca deu ser el de les Lletres a Lucili, publicades en quatre volums per la Bernat Metge. És una lectura que tinc pendent de fa temps. Qui llegeix avui Sèneca? No, no m’assenyaleu amb el dit.