Llegint i comentant Fuster en classe

Només acabar la primera avaluació, a finals de novembre, vaig començar a comentar en els grups que tinc de segon de batxillerat el Diccionari per a ociosos de Joan Fuster. L’estem llegint en classe. No m’he atrevit a demanar-los que llegissen el llibre complet pel seu compte. L’assaig és un gènere amb què la majoria dels alumnes no ha tingut cap contacte fins ara. Em feia por, desconfiat com sóc, que no sabessen com llegir-lo. D’altra banda, és molt fàcil llegir en veu alta, a classe, el Diccionari per a ociosos. La seua forma permet una lectura molt flexible, a bots, perquè és un recull d’assaigs que es poden llegir independentment els uns dels altres. A més, la majoria són bastant breus, des d’aforismes d’una línia, passant per notes de mitja pàgina o articles de dues o tres pàgines. En el cas d’alguns que són més llargs, encara que tampoc no massa, com ara Amor o Intel·lectual, el que he fet ha estat dir-los que que se’n llegissen pel seu compte un o dos per a la classe següent. A poc a poc. Els mateixos alumnes reconeixien que era un tracte extremament benevolent per part meua i procuraven actuar en conseqüència: llegint-los. No tots, és clar. Sempre hi ha elements irreductibles. En el fons, però, són bona gent. No diuen mai que no han llegit el que tocava, sinó que se’ls ha oblidat de fer-ho.

Algunes dificultats amb què s’enfronten els alumnes. Sovint, els fallen les referències més bàsiques. Els va costar d’entendre Intel·lectual, perquè no sabien qui era Erasme, i si els sonava no eren capaços de situar-lo cronològicament en l’època de la Reforma. El mateix els va passar en l’assaig Ordre, que comença així: «El dilema “desordre-injustícia” ha fet córrer mol­ta tinta, d’ençà que, segons conten, va plantejar-lo Goethe d’una forma decorativament terminant. El monstre de Weimar afirmava: “És preferible la in­justícia al desordre”. I de segur que tenia arguments impecables per a justificar la seva preferència. No sé si quan l’autor del Faust va dir allò era o no ministre del duc Carles August, càrrec que exercí durant anys i amb una àmplia vocació: en tot cas, aquella idea em sembla, literalment, una idea de ministre». 

No sabien qui era Goethe. Ni els sonava. No passa res, els en vaig fer cinc cèntims ràpidament. Inevitablement, tampoc no eren capaços de veure que les expressions «el monstre de Weimar» i «l’autor del Faust» es referien a Goethe. Els va descol·locar especialment això del «monstre de Weimar». Alguns van pensar que Fuster al·ludia a un monstre de debò, que a la ciutat de Weimar es menjava de viu en viu les criatures de segon de batxillerat i que, no se sap per què, amollava de tant en tant sentències profundes. Torne a insistir que no passa res. Allí tenien el seu professor, que de seguida els explica aquestes coses que se’ls escapen. D’alguna manera ha de justificar la nòmina que cobra a final de mes. 

Més problemes, que es poden il·lustrar també amb aquest fragment d’Ordre. Fuster inicia el moviment del seu assaig, com fa moltes vegades, a partir d’un fet concret, en aquest cas una citació atribuïda a Goethe: «és preferible la injustícia al desordre». Cap dificultat lingüística, però què vol dir exactament? Vaig demanar als alumnes que pensassen en alguna situació de la vida real on es pogués aplicar aquesta frase. Per exemple, en el desordre que es produeix a classe quan munten un guirigall, i la injustícia que comet el professor per restaurar-hi l’ordre, tirant de classe —per equivocació— l’únic alumne que estava callat. 

Fuster comença de seguida l’argumentació i planteja una primera objecció: «aquella idea em sembla, literalment, una idea de ministre». Què vol dir una idea de ministre? Per als alumnes, aquesta observació de Fuster no és gens transparent. Acorralant-los amb més preguntes, al final arriben a entendre-la pel seu compte. De tota manera, Fuster ja havia apuntat una certa reserva quan afirma en la primera línia que el dilema «desordre-injustícia» ha fet córrer molta tinta d’ençà que Goethe va plantejar-lo d’una forma «decorativament terminant». Fixeu-vos en aquest dos adjectius (ja sé que decorativament és un adverbi, però funciona com un adjectiu). D’una banda, amb «decorativament» Fuster suggereix que la frase de Goethe no deixa de ser un joc retòric, verbal. De l’altra, «terminant» apunta al caràcter dogmàtic, sense matisos, de l’afirmació. Dos punts febles, d’entrada, que preparen les estocades posteriors. 

Sovint, com en aquest cas, les meues classes es converteixen en un exercici de lectura atenta, de close reading. És una manera, entre altres estratègies, d’ensenyar a llegir literatura. Superat el primer escull, que no presenta massa dificultat, d’entendre algunes referències i alguns mots concrets del Diccionari per a ociosos, el més decisiu per al lector és arribar a entrar en el joc mental o dialèctic que proposa Fuster. De fet, ell mateix demana al lector algunes vegades que continue la reflexió pel seu compte, com quan diu al final de Política: «Ara cedeixo la paraula —la reflexió— al lector». O acaba amb uns punts suspensius, que és una altra manera d’indicar que la reflexió —l’assaig— demana de ser continuada o assajada de nou. D’altres vegades, el caràcter obert d’aquests «finals» queda suggerit més implícitament, com en les últimes línies de Cadira: «La vida de l’home sobre la terra era considerada com una exigència de sacri­fici. Ara tothom pensa de distinta manera. Potser —n’estic segur— per això comencem a disposar de cadires còmodes. I de més coses». De quines més coses disposem com a conseqüència de pensar així? Els exemples es podrien multiplicar. 

El lector que no intente participar, ni que siga una mica, en aquest joc, s’avorrirà. Vaig advertir als alumnes que l’assaig no és un gènere narratiu: no conta una historia. L’encant o l’interès dels assaigs de Fuster no consisteix a saber què passarà, com en una novel·la, sinó que la intriga ve donada per saber què dirà sobre el motiu introduït inicialment. Quan Fuster escriu sobre qualsevol qüestió, estableix relacions que no eren evidents, arriba a conclusions inesperades, sorprenents, canvia de sobte la línia de l’argumentació… El lector no sap mai a quina conclusió arribarà a partir de la introducció inicial. Com en la novel·la, també en un assaig —si més no, tal com el practicava Fuster— hi ha intriga i sorpresa. No debades, Fuster era un gran lector de novel·les policíaques. Molts dels seus textos reprodueixen la forma de l’enquesta i l’actitud interrogativa típica de la novel·la de detectius, començant per Èdip rei, el seu precedent més il·lustre.

Un altre dels punts que convé remarcar sobre el Diccionari per a ociosos és que encara que cada un dels assaigs admet una lectura independent, es tracta d’un llibre molt unitari, molt travat. Hi ha assaigs que continuen o completen motius tractats en altres textos del llibre. Per exemple, Ordre l’hem de posar en relació amb Intel·lectual, perquè Fuster, després de demostrar la inconsistència de la frase atribuïda a Goethe, conclou inesperadament que el que és greu no és la frase en si, sinó que fos Goethe qui la digués. Per què? Perquè era molt intel·ligent, perquè era un intel·lectual, i d’un intel·lectual digne d’aquest nom s’ha d’esperar una actitud mental no tan servilment lligada a la «justificació» d’uns interessos personals. Un altre assaig relacionat amb el motiu de la funció de l’intel·lectual és Silenci: «Ben sovint, gairebé sempre, callar també és mentir». Aquest aforisme va provocar un debat molt animat en classe. És certa aquesta afirmació? Els vaig remarcar de seguida que Fuster no diu que «callar és mentir», sinó que ho és «ben sovint, gairebé sempre». Per tant, en quins casos callar equivaldria a mentir i en quins altres no? De tota manera, Fuster, en aquest text concret, estava pensant, crec, en la funció de l’intel·lectual: per la seua formació i perquè disposa d’unes plataformes d’expressió pública, l’intel·lectual té una responsabilitat moral. Si no desemmascara determinades situacions d’injustícia o d’opressió, si calla, està mentint: està donant-les com a bones, com el contrari del que realment són. 

Més constants del Diccionari: el materialisme, com es pot comprovar en assaigs com Cadira, Bellesa o Sexe. O la utilitat, com a criteri per a fonamentar qualsevol ètica. Així, en Mentir, Fuster afirma, com era d’esperar, que no s’ha de mentir, però no perquè és un pecat o un vici molt lleig —que ho és!—, sinó perquè mentir bé és molt difícil: a la gent se li nota quan menteix. Per tant, és més pràctic dir la veritat i no complicar-se la vida. El mateix criteri d’utilitat es fa servir en Covardia i Penediment.

O l’escepticisme, que es manifesta en la forma cautelosa que adopta l’estil de Fuster per evitar qualsevol afirmació excessivament terminant. Així, hi són recurrents expressions com «em sembla», «potser», «segurament», etc. La mateixa funció acompleixen sovint els guionets: una funció de matisació o atenuació d’una frase. Vegeu, per exemple, com acaba Rellotge: «En el puny portem un adust indicador de la incertesa del viure i de la fatalitat de la mort. I això ha hagut de fer-nos distints —una mica distints, si més no— dels nos­tres avantpassats. És la revolució de què parlava al principi». 

L’actitud escèptica es tradueix també en el rebuig a situar l’argumentació en un pla general, deslligat de qualsevol circumstància, perquè, com el mateix Fuster assenyala en Escepticisme, «l’escèptic —i només l’escèp­tic— és sensible al temps, a la història, a l’irrepetible, al concret». Precisament perquè l’escèptic no creu en la possibilitat d’una comprensió total de la realitat, dóna més valor a allò que més evident, com ara el que és concret i irrepetible. Per això, Fuster introdueix la majoria dels seus assaigs a partir d’una citació, d’una anècdota o d’un objecte, com en l’assaig Rellotge, en què la generalització dels rellotges portàtils, de polsera provoca una reflexió sobre el sentiment humà del temps.

Quan tornem de les vacances de Nadal, continuarem encara amb Fuster. Mentrestant, els meus alumnes han de llegir pel seu compte —aquesta vegada sí!— una novel·la de Manuel Baixauli, La cinquena planta. Per motivar-los, els faré un control de lectura eliminatori abans de comentar-la en classe. El control l’he posat a finals de gener, perquè ja em faig càrrec que durant aquestes vacances de Nadal els alumnes han d’atendre les obligacions familiars que comporten aquestes festes tan entranyables.

PD. Us recorde, per si us fa servei, que en el web de Josep Iborra hi teniu penjat un capítol del seu llibre Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster, concretament el que està dedicat a l’estil. El podeu llegir fent clic en aquest enllaç: Llengua i estil en l’obra de Joan Fuster.