Una novel·la lliure (1)

Quan pensem en la literatura russa, de seguida ens vénen al cap els noms dels grans novel·listes de la segona meitat del XIX. En primer lloc, Tolstoi i Dostoievski, de seguida Txékhov i, si reculem una mica, Lermontov, Gogol i Turguenev. Per a un rus, però, l’autor per excel·lència és Puixkin, encara que fora de la seua àrea lingüística no passa de ser un nom que tota persona culta coneix, però que rarament es relaciona amb l’experiència real i sostinguda d’haver llegit les seues obres, llevat d’algunes creacions en prosa com ara La filla del capità i Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin / La dama de piques. La raó principal d’aquesta apreciació tan diferent és que el vers de Puixkin és molt difícil de traduir, i la major part de la seua producció literària està escrita en vers, com Eugeni Onegin, la seua obra mestra. 

La dificultat de traduir el vers de Puixkin no és una conseqüència de ser un vers retòricament exhuberant. Ben al contrari. El crític D.S. Mirsky, autor d’una història de la literatura russa que recomanava Vladimir Nabokov, caracteritzava l’estil de Puixkin com a clàssic, precís i lògic, i remarcava que estava fortament influït pel de Voltaire. La seua bellesa depèn en bona part de la tria de les paraules —de l’ús feliç del mot juste—, i la seua efectivitat poètica de l’ús de la metonímia i altres figures purament verbals semblants de la parla, rebutjant tot imatgeria metafòrica, de l’adequació del ritme amb el to i de la complexa textura del so. Mirsky afirmava també que en l’Eugeni Onegin l’harmonia del vers està basada en una completa adequació mútua del ritme i de la sintaxi, i en una pràctica subtil i complexa de l’al·literació —«la meravellosa alliteratio puixkiniana, tan elusiva». Està clar que no saber llegir en rus és una de les desgràcies de la meua vida. 

Una altra raó de la veneració dels russos per Puixkin és que va ser el creador de la literatura russa moderna, que és com dir de la literatura russa tout court. El que hi havia abans no era del tot homologable al que s’entenia per una literatura completa. S’havia cultivat, sobretot, la poesia, en perjudici de la prosa literària, i no hi havia un consens entorn d’un model de llengua literària. D’una banda, els arcaïtzants propugnaven una llengua elevada, derivada de l’eslau eclesiàstic, separada deliberadament de la llengua oral. De l’altra, els moderns defensaven un estil mitjà, ni popular ni cultista, basat en el rus que parlava la noblesa, molt afrancesada aleshores. Josep Iborra, en el seu assaig Puixkin, el poeta nacional rus, assenyalava que aquest autor va participar en aquella polèmica lingüística, però que no es va alinear en cap dels dos bàndols: «Trià el que li va semblar més aprofitable, però, sobretot, va saber treure partit, genialment, del tresor de la llengua russa, tal com la parlava el poble. En va utilitzar el lèxic i els registres i estils, que sabé combinar amb els elements de la tradició literària culta. Com que era un home format en les obres de l'antiguitat clàssica i de les literatures nacionals europees, aconseguí crear la llengua literària russa, una llengua que esdevenia, de cop, viva, moderna, precisa, mal·leable. De més a més, la seua visió poètica, àmplia, el va portar a conrear tots els gèneres, formes i estils, en vers i en prosa. Puixkin trencava la rígida barrera entre els gèneres, en creava de nous i ho feia servint-se hàbilment de diferents tècniques… En va resultar no una obra més o menys confusa o caòtica, ni una llengua literària estranya. Al contrari, en Puixkin tot és concisió, senzillesa, precisió. Com a poeta, era un virtuós que tenia com a consigna “dir simplement les coses simples”».

El motiu fonamental, però, perquè Puixkin siga considerat a Rússia l’autor de la literatura russa és una conseqüència, evidentment, de les seues virtuts literàries. Sobretot, d’Eugeni Onegin. Cal dir-ho ben clarament: és una obra mestra, de primera fila, amb una gràcia i una vivacitat que no decauen mai. Jorge Luis Borges va afirmar més d’una vegada que la Divina comèdia era el millor llibre de la literatura universal pel rigor de la seua construcció, per la varietat de matisos i detalls, per la precisió de les imatges i per la varietat temàtica. Sense entrar en una competició per veure qui és el més guapo literàriament, Eugeni Onegin compleix de sobres totes aquestes qualitats. Hi ha un inconvenient, però, per al lector que no pot llegir aquesta obra en rus: està escrita en vers, i com intentaré explicar més endavant, la forma versificada és imprescindible per apreciar-ne les qualitats. 

En principi, traduir una obra en vers mantenint en la llengua d’arribada el metre, el ritme i la rima de l’original és senzillament impossible, perquè això obliga a distanciar-se del sentit original contínuament. En català disposàvem d’una traducció en prosa, excel·lent, a cura de Xavier Roca-Ferrer, publicada per Columna el 2001, acompanyada per una introducció del mateix traductor a l’obra i la personalitat de Puixkin i d’una cronologia puixkiniana, que ressegueix els fets més importants de la vida de l’escriptor rus (la biografia de Puixkin és una de les novel·les més entretingudes de la literatura russa). Roca-Ferrer no va fer aquesta traducció a partir de l’original rus, llengua que no coneix, sinó d’altres traduccions, sobretot de la de Nabokov a l’anglès, també en prosa. El resultat, insistesc, és excel·lent. Però l’Eugeni Onegin necessita el vers. Quan es va anunciar l’aparició de la traducció d’Eugeni Onegin que ha fet Arnau Barios, publicada pel Club Editor, mantenint la forma estròfica, la rima i el ritme iàmbic de l’original, reconec que la meua primera reacció va ser de suspicàcia. No sé rus, i no puc confrontar-la amb l’original. Desconfiat com sóc, no em resignava i l’he comparada amb la de Roca-Ferrer. He de reconèixer que els resultats aconseguits per Barios són excepcionals, gairebé miraculosos. En la majoria dels casos, el manteniment de la forma poètica original no porta a sacrificar-ne el sentit. He llegit aquesta traducció ple d’entusiasme, profundament agraït. Eugeni Onegin m’agrada ara molt més del que ja m’agradava. 

L’extraordinària originalitat de l’Onegin desconcerta. A quin gènere pertany en realitat aquest llibre? El podem definir tranquil·lament com una novel·la en vers, però l’etiqueta sembla gairebé un oxímoron, si més no a partir de l’època contemporània. En alguns passos, Puixkin s’hi refereix com el seu poema, o com els seus versos. Cap al final, en la penúltima estrofa, en parla com d’«una novel·la lliure». Què volia dir amb aquesta expressió? Segurament, que no s’adaptava a les regles de cap gènere conegut en concret. Era una novel·la, perquè conta una història amb uns personatges ben caracteritzats o definits, però lliure, perquè aquest és el to que la domina de cap a cap, plena de digressions, anant avant i enrere, transgredint constantment les convencions narratives, parodiant-les… La lleugeresa i l’enjogassament proporcionen el clima natural per a totes les digressions i opinions amb què Puixkin contrapunta la seua història. Una novel·la lliure, doncs. I al mateix temps, fortament cohesionada per la forma estròfica. 

En el moment de la seua publicació, l’Eugeni Onegin es distanciava tant de la novel·la tradicional en prosa com del poema romàntic. L’impuls inicial li va venir a Puixkin del Don Juan de Byron, però a part de la idea general d’escriure un poema narratiu llarg en estances, amb un tema pres de la vida contemporània, i en un to que combinava la gravetat i la lleugeresa, Eugeni Onegin té poc en comú amb el poema de l’escriptor anglès. Al caràcter fragmentari del poema romàntic, Puixkin hi contraposava una nova fórmula que produeix la il·lusió d’una narració que transgredeix constantment el seu desenvolupament. En Eugeni Onegin no hi ha elements de gènere tan tradicionals com el principi (s’exposa irònicament al final del capítol setè) ni el final. L’eslavista anglès Richard Freeborn, en les pàgines que va dedicar a aquesta obra en The Rise of the Russian Novel, va destacar un fet que crida l’atenció: l’exactitud cronològica de la història, situada en un temps històric i en un context autèntic. Hi afegia que l’extensió de temps que ocupen els fets narrats implica que estem davant d’una crònica en què els esdeveniments i les relacions humans semblen desenvolupar-se sense la intervenció de l’autor. Les escenes es juxtaposen sense la rèmora de la intriga, sense la palla que habitualment carrega tota novel·la per fer avançar l’acció narrativa. La ficció sembla basar-se en el fet que, a mesura que el temps passa, les situacions i els personatges canvien. Per a Mijail Chílikov, autor d’una traducció a castellà d’aquesta obra publicada per Cátedra, la novel·la de Puixkin s’estructura segons el principi de juxtaposició de contradiccions, que no es resolen, establint així les bases d’un nou mètode literari capaç d’abraçar la realitat ondulant i diversa de la vida. 

Puixkin va jugar a amb la història que estava contant de la mateixa manera que Sterne en Tristram Shandy. El crític formalista rus Viktor Xklovski va ser qui primer va notar aquesta afinitat i va observar que l’enjogassament de Puixkin implicava una mena de joc amb els personatges: quan Tatiana s’enamora d’Onegin, aquest no està enamorat d’ella, i quan ell se n’enamora, ella el refusa. Xklovski concloïa, exagerant potser l’element de paròdia conscient, que el veritable tema d’Eugeni Onegin no és la història d’Onegin i Tatiana, sinó un joc amb aquesta història. 

Contra la vivacitat i l’enjogassament que donen el to poètic d’Eugeni Onegin, dos elements hi juguen un paper de disciplina. El primer d’aquests és el fet que està compost en vers. La forma de l’estança, catorze versos que rimen ababeecciddiff, estableix un model prescrit que Puixkin fa servir al llarg de tot el llibre, excepte en la carta de Tatiana i en la d’Eugeni. Aquesta estrofa, amb el seu martelleig iàmbic, segueix un ritme bàsicament de dansa, no d’elegia, ni d’oda ni de balada. Ho pot incloure tot, des dels moments reflexius o filosòfics fins als més frívols i actius. Aquest ritme de dansa és perceptible en cada estança d’Eugeni Onegin. I és el que contribueix al to estilístic únic d’aquesta obra i a la seua remarcable integritat orgànica. Per això deia abans que l’Eugeni Onegin ha de llegir-se en vers. 

Vinga, un descans! Continuaré i acabaré aquesta nota en la pròxima entrada.