Mozart i Salieri

Mozart i Salieri és la més coneguda i influent de les petites tragèdies de Puixkin. El 1898, Rimsky-Korsakov en va fer una òpera breu, en un acte i dues escenes. Més tard, el 1979, aquesta tragèdia de Puixkin va inspirar Amadeus, peça teatral de Peter Shaffer, adaptada al cinema pel mateix Shaffer i el director txec Miloš Forman el 1984 amb gran èxit de públic. Cal advertir d’entrada que la petita tragèdia de Puixkin no es pot reduir a la visió maniquea dels dos compositors que presenta el film de Forman a partir de l’antagonisme entre Salieri, mediocre i devorat per la passió de l’enveja, i Mozart, genial i, alhora, frívol i destrellatat. En realitat, Mozart i Salieri és una obra sobre l’essència de la creació artística. 

Sembla que Puixkin va ser el primer a donar forma literària a la llegenda de l’enverinament de Mozart per Salieri. No m’entretindré a desacreditar aquesta fabulació insidiosa. Sí que m’interessa més recordar que el personatge històric de Salieri de mediocre no en va tenir res. Va ser un compositor de gran talent, i entre els seus alumnes hi havia Beethoven, Schubert i Liszt. Poques bromes! De fet, Puixkin en cap moment el presenta com un mediocre. Si ho hagués estat, no hauria admirat Mozart, ni hi hauria vist l’encarnació del geni: no l’hauria envejat. Sense cap preàmbul, anant al gra des del primer vers, Salieri planteja que hi ha un conflicte irreconciliable entre la creació artística com a resultat de l’esforç, d’un treball minuciós, incansable i dur, i la creació considerada com un do, fruit de la inspiració o de la genialitat. Des de la seua experiència, constata amb amargor que «no hi ha justícia al món. / Però tampoc al cel no n’hi ha». Perquè,

On és la dreta llei si el do sagrat,

el geni i el talent no recompensen

l’amor encès, l’esforç i la renúncia, 

les oracions i l’aspre sacrifici,

ans són predestinats a un cap de trons

que passa el temps en folga?

L’amargor de Salieri recorda la crítica de la retribució divina que apareix en el Llibre de Job, problema central de l’ètica en l’Antic Testament. Segons aquesta doctrina, les accions bones o dolentes dels homes reben necessàriament en aquest món el premi o el càstig merescuts, com una conseqüència lògica de la fe en la justícia de Déu. Aquesta doctrina estava molt bé. Només tenia un petit defecte: hi havia prou d’obrir els ulls a la realitat per a veure que la justícia i la felicitat no van sempre de bracet i que sovint ocorre justament el contrari. Els bandarres prosperen i els justos s’enfonsen en la misèria. Compte, però, a extreure’n conclusions precipitades. D’aquest fet no se’n desprèn com una conseqüència lògica que cal ser dolents. Llegiu el Llibre de Job. 

Per al Salieri de Puixkin, per a l’artista que no troba correspondència ni recompensa entre l’esforç i el resultat, la música de Mozart no és un motiu gaudi, sinó de permanent inquietud i insatisfacció personals. Mozart,

com un àngel

ens ha dut de l’elisi quatre cants

per despertar-nos un desfici inútil

als qui som fills de la pols… 

El desig de crear sovint aboca al no-res, o a uns resultats excessivament decebedors, de manera que només en queda «un desfici inútil». En realitat, més que contra Mozart, Salieri es rebel·la contra si mateix per no haver sabut realitzar la idea que perseguia i que coneixia dins seu. Hi havia posat l’esforç, el treball, la dedicació, el sacrifici… i no hi havia arribat. Què li havia faltat, doncs? Talent? Genialitat? Com es pot ser Mozart? Es tracta d’una mena de xamba genètica, com deia Vicent Ventura a propòsit de Fuster? D’unes circumstàncies propícies? Mozart no hauria estat Mozart sense la formació que li va proporcionar el seu pare, un músic notable al seu torn. Això, és clar, era una condició necessària, però no suficient. No oblidem tampoc que, de vegades, les circumstàncies «favorables» prenen la forma d’obstacles, de resistències, que en comptes de blocar el geni actuen com una palanca que l’impulsa. El fet és que l’esforç i el treball, imprescindibles com són, no garanteixen res i fins i tot poden ser un inconvenient, sobretot si van acompanyats d’un excés de deliberació. En un text sobre l’Eneida, Borges hi va escriure que «Virgilio se propuso una obra maestra; curiosamente la logró. Digo curiosamente; las obras maestras suelen ser hijas del azar o de la negligencia». Borges no anava errat del tot. Els escriptors han mostrat sovint una manca de discerniment commovedor respecte al valor de la pròpia obra. Petrarca estava convençut que passaria a la posteritat per les seues obres en llatí, i no pels seus poemes en vulgar. Entre la vasta producció de Voltaire, els contes són els que més retenen l’atenció dels lectors actuals, unes obres que Voltaire va redactar sense cap esforç deliberat com un entreteniment enmig de l’elaboració més feixuga i més lenta d’obres d’història i de filosofia, que li havien d’assegurar la immortalitat literària. No sempre és fàcil reconèixer-se en la pròpia virtut, sense perdre’s en projectes o ideals dubtosament genials, que no porten enlloc. També hi ha hagut casos de lucidesa, com el de Tolstoi, que en una ocasió es va referir a la seua Infància, adolescència, joventut com una obra digna de comparar-se a la Ilíada. 

Intentar delimitar en què consisteix el talent artístic, i encara més la genialitat, es converteix de seguida en una activitat bizantina. L’obra artística és el resultat d’una alquímia que en bona part resta secreta, tant per al creador com per al crític. L’únic que té sentit és jutjar-ne els resultats. Tant se val si són la conseqüència de l’esforç, d’una inspiració sobtada i gratuïta, o més probablement de tots dos. I com que la genialitat és imprevisible i inaferrable, i no es pot forçar, l’únic que té sentit és recomanar l’esforç. És el que fem, en un àmbit modest més modest, els professors. Quan un alumne ens pregunta, tot angoixat, què ha de fer per a aprovar, sempre li contestem el mateix: estudiar! I si insisteix, més angoixat encara, que, tot i estudiar, continua suspenent, li solem retrucar amb una certa punta de sarcasme: doncs estudia més! El «diàleg» té tota la pinta d’un cercle viciós, però així són les coses.

Tornem a l’àmbit més sublim de la creació artística. Resta l’amargor del Salieri de Puixkin. Helena Valentí informa en el seu pròleg que Puixkin se sentia atret per la facilitat amb què creava el poeta polonès Mickiewicz i que s’hi va inspirar per a crear el seu Mozart. En canvi, ell mateix, el gran i genial Puixkin, el Mozart dels poetes, s’identificava amb Salieri, el Salieri envejós i derrotat de la llegenda!