Una nota de lectura sobre «David Copperfield»

L’any passat vaig celebrar el començament de les vacances d’estiu, ara ja llunyanes, llegint David Copperfield de Dickens. Tenia tres possibilitats. A la biblioteca del meu pare n’hi havia una edició en anglès, en un volum de Penguin, i la traducció al català de Carner, publicada en tres volums per Proa. D’altra banda, l’editorial Navona havia tret feia poc en la seua col·lecció Navona Escollits una nova traducció d’aquesta novel·la a cura de Joan Sellent. La vaig fullejar en Fan set i em va semblar molt bona. Al final, em vaig decantar per llegir-la en la versió de Carner. David Copperfield és una novel·la llarga, de més de mil pàgines en l’edició de Proa. Dickens deia que escriure novel·les de menys de mil pàgines, com feien Austen i Flaubert, era un error mortal. I actuava en conseqüència. 

En la fitxa sobre la traducció al castellà aquesta novel·la de l’editorial Alba es recorda que David Copperfield va ser la novel·la favorita de Henry James, de Dostoievski —que la va llegir a Sibèria, al presidi— , de Joyce, Freud, Kafka i Italo Calvino, i que Tolstoi l’admirava moltíssim. La considerava la millor de Dickens i el capítol de la tempestat el patró pel qual s’hauria de jutjar tota obra de ficció. Encara que he preguntat a Mr. Google, no he pogut localitzar aquesta observació de Tolstoi. El crític rus Boris Eikhenbaum, en la monografia que li va dedicar, diu que David Copperfield va inspirar directament alguns dels capítols d’Infància, adolescència i joventut. Altres crítics n’han detectat influències en altres obres majors de Tolstoi, com Guerra i pau. 

De totes les seues novel·les, David Copperfield era la que Dickens s’estimava més, segurament a causa del seu rerefons autobiogràfic, sobretot els capítols que tracten la infantesa del protagonista i la seua formació com a escriptor. Aquest últim punt m’ha interessat particularment. El narrador, en reflexionar sobre la consolidació de la seua vocació literària, assenyala que el seu èxit tenia l’origen en la seua capacitat d’esforç i de concentració: «mai no hauria pogut aconseguir allò que he aconseguit sense les habituds de puntualitat, ordre i diligència, i sense el determini de concentrar-me a cada temps en un objecte». Una mica més avall, precisa que «qualsevol cosa que hagi intentat fer en la meva vida, he cercat amb tot el meu cor de fer-la bé; que a qualsevol cosa a què m'hagi consagrat, m'hi he consagrat completament, i que grans i petites finalitats, me les he preses absolutament de bo de bo». En definitiva, «no posar mai mà on no pogués llançar-me tot jo, i no afectar mai depreciació de la meva tasca, fos la que fos, m'adono ara que han estat les meves regles d'or». És difícil dir en què consisteix el geni literari, o simplement el talent literari. Hi deuen intervenir molts factors, com ara una memòria poderosa, que es confon amb el que s’anomena la imaginació literària. Però potser la capacitat d’esforç i de concentració, tal com destaca Dickens, és un requisit indispensable per a aconseguir algun resultat com a escriptor. És molt agradable de pensar a escriure una cosa o altra. En canvi, posar-s’hi, arrencar i mantenir l’embranzida inicial ja és tota una altra història. 

Malgrat els elogis rebuts per escriptors tan il·lustres, David Copperfield es cita de vegades per a il·lustrar els defectes que s’han retret i es retreuen encara a les novel·les de Dickens. Bàsicament, el sentimentalisme, el melodrama i l’esquematisme en la construcció dels personatges. Aquests «defectes», però, s’han de matisar, perquè estan contrarestats —corregits— per uns altres factors. Així, el sentimentalisme i el melodrama apareixen redimits, en part si més no, per la ironia i la comicitat. Totes dues estableixen una distància —una rebaixa— davant de qualsevol actitud emfàtica, com ara l’actitud sentimental. 

La comicitat i l’esquematisme dels personatges s’impliquen mútuament. L’efecte còmic es basa en la repetició a espais regulars d’un tret estrafolari, d’una mania o altra, que és un dels mètodes principals que fa servir Dickens per caracteritzar els seus personatges, i d’aquí l’acusació d’esquematisme. El fet, però, és que aquest procediment grava cada personatge en la memòria del lector i contribueix a la sensació de vivacitat que produeixen. Segurament, l’exemple més memorable és el del senyor Micawber, amb la seua manera de parlar cerimoniosa i ampul·losa, que ell mateix s’afanya a resumir tot seguit amb un estil pla, com en aquesta escena en què s’adreça a David Copperfield en el moment de trobar-lo inesperadament al carrer: «Estimat Copperfield —va dir el senyor Micawber, tot allargant-me la mà—, aquest és talment un encontre calculat per a gravar en l'ànima el sentit de la instabilitat i la incertesa de tota humana…, en una paraula: és un encontre absolutament sorprenent». En el cas del senyor Micawber la comicitat ve produïda no sols per l’aparició recurrent d’un tret, sinó pel contrast entre l’estil elevat i el col·loquial, que posa en ridícul, irònicament, aquell. 

Un altre factor que compensa l’esquematisme: la gran varietat de personatges. N’hi ha molts i evidentment s’han de trobar i retrobar de tant en tant. Amb les visites i la mobilitat que facilita la diligència no hi ha prou, de manera que es fa inevitable el recurs a les trobades inesperades, a les coincidències. Cada personatge retorna a intervals irregulars i, abans que caiga el teló, entra en relacions de família, d’amor, d’amistat, d’interès o d’odi amb els altres. Dickens desplega així davant del lector un món tancat, compacte, travat per mil relacions internes, muntat a partir d’una sèrie d’escenes teatrals: personatges que apareixen —entren— i desapareixen. És una conseqüència, en part si més no, de la publicació d’aquesta novel·la en lliuraments seriats. Dostoievski fa servir el mateix procediment.

Com sempre, els dolents hi tenen una gran presència. La seua característica fonamental és la hipocresia. Uriah Heep i Littimer en representen dues encarnacions diferents: el primer, obstinadament ambiciós i malèvol, fa constants declaracions d’humilitat; el segon, igualment dolent, de correcció i urbanitat. Heep és tot exageració. Littimer, en canvi, mostra en tot moment una educació i un autocontrol glacials. Els dolents —els hipòcrites— es coneixen d’hores lluny, gràcies, paradoxalment, al fet que són hipòcrites. La hipocresia els delata, pel que té de de sobreactuació. Uriah Heep es recargola com un serpent —animal maligne!— amb les seues constants manifestacions d’humilitat i, com observa el narrador, resulta llefiscosament repulsiu: «tot sovint se'n fregava els palmells com si fos per eixugar-les i escalfar-les amb aquell esforç; a més que tot sovint se les eixugava furtivament amb el mocador de butxaca. —Sé prou bé que sóc la persona més humil del món —digué modestament Uriah Heep—, i les altres poden ben atènyer on els plaurà. La meva mare també és una persona humilíssima. Vivim en un estatge humil, senyoret Copperfield; però, tanmateix, hem d'estar agraïts. La primera vocació del meu pare era ben humil: era sagristà». 

Steerforth, una mena de déu per a l’ingenu David, també és dolent, però és tota una altra cosa: no és repulsiu com els altres, ben al contrari. Steerforth encarna la passió aristocràtica: la seua mirada radiant que il·lumina les coses, la gràcia l’elegància, el do de fer-ho tot sense fatiga, l’art d’oferir-se sense donar-se, la indescriptible lleugeresa, atrauen tots els cors. Segons Pietro Citati, Steerforth és la primera imatge de Stavogin, el personatge de Dimonis de Dostoievski. La seua ànima està buida i glaçada, i no pot lligar-se a passions, persones o metes; dominat pel tedi, persegueix sensacions cada vegada més frenètiques, la destrucció i la mort. Steerforth representa tota l’atracció, tota la fascinació que envolta el mal, com en l’hereu de Ballantrae de Stevenson.

Hi ha personatges incidentals que també són dolents, com els malànimes que es troba David en la seua fugida de la fàbrica. En la llista negra hi cal anotar també el senyor Murderstone —padastre de David— i la seua germana, que turmenten la infantesa del protagonista. N’hi ha d’altres que no és que siguen dolents, però són una nosa permanent per als altres, com les mares respectives d’Uriah Heep i de la dona del doctor Strong. I hi ha la senyoreta Dartle, sarcàstica i incisiva, intel·ligent. No és dolenta, però està plena de ràbia i ressentiment. La cicatriu que li senyala el llavi es torna lívida quan s’encolereix.

Tots els altres són bones persones. De vegades bastant estrafolaris, però bones persones. La tia de David, el senyor Dick, el doctor Strong, Peggoty i el seu germà, Ham, Traddles i família, el senyor Micawber i família, Dora, Agnes i la dona del doctor Strong. A més de la bondat, hi ha el candor, que per a Dickens coincideix amb un bon judici més profund, més humà. Tots els personatges que no són pintorescos o estrafolaris en un sentit o altre queden plans i convencionals, com ara Agnès i Emília. Aquesta última representa el paper de dona «caiguda», seduïda per Steerforth, penedida i redimida finalment.

Bons o dolents, tots els personatges de Dickens són transparents. De vegades, el seu aspecte exterior és una expressió metafòrica de la seua personalitat, com el de la rígida senyora Murdstone, que el narrador descriu així: «Era la senyoreta Murdstone qui havia arribat; i era una dama de posat ben obac; bruna, com el seu germà, a qui s'assemblava en gran manera en la cara i en la veu, i amb les celles molt boscoses que gairebé es trobaven damunt el seu nas poderós, com si, incapacitada, per la ineptitud del seu sexe, de portar bigoti, se n'hagués consolat per aquella banda. Portava dues caixes negres, dures i fortíssimes. amb les seves inicials al damunt, en claus de coure vigorosos. Per pagar el cotxe es va treure els diners d'un resistent portamonedes d'acer, i en acabat va desar el portamonedes en la veritable presó d'una bossa penjada al braç amb una feixuga cadena i que tancava de cop com d'una mossegada. Mai no havia vist fins aleshores una dama tan completament metàl·lica com era la senyoreta Murdstone».

Potser les millors pàgines de David Copperfield són les que el narrador protagonista dedica a recordar la seua infantesa. Els records del pas de nen a jove i de jove a adult ja no són tan convincents. També m’han agradat especialment, a més del capítol de la tempestat, cap al final de la novel·la, que destacava Tolstoi, el que narra la primera vegada que el protagonista s’emborratxa, i també un altre, hilarant, dedicat a un sopar en què els convidats manifesten la seua preferència incommovible per la sang blava. 

David Copperfield se sol considerar una novel·la dels anys de formació. És també un idil·li, un idil·li sentimental contrapuntat per la ironia i per la comicitat. Un idil·li, però, envoltat d’ombres i de perills. La intriga de l’argument es basa en una sèrie d’ombres i d’amenaces que al final són esvaïdes. Al final tot acaba bé o, si més no, tot queda mínimament arranjat.