El monstre de la memòria

Me la vaig comprar a Fan set fa unes setmanes, aprofitant un buit que tenia a l’institut. La vaig fullejar i em van agradar alguns dels fragments que vaig llegir a peu dret. De fet, m’hi quedava enganxat. A més, la traducció, a cura de Roser Lluch, està feta directament de l’hebreu, cosa que era una garantia. L’autor, israelià, Yishai Sarid (Tel Aviv, 1965), no el coneixia de res, encara que té una altra novel·la en català, Limassol, publicada pel Club Editor com aquesta última: El monstre de la memòria. Un altre motiu per fer-me amb aquest llibre va ser el títol. Curiosament, però, no vaig llegir «El monstre de la memòria», com deia clarament la portada, sinó «El malson de la memòria». Sembla que els meus records van ser més ràpids que la vista, massa distreta, i van transformar —van «llegir»— el títol a partir d’aquella frase de Stephen Dedalus diu en el segon capítol de l’Ulisses: «La Història és un malson del qual tracto de despertar». Me’n vaig anar de Fan set convençut del tot que la novel·la de Yishai Sarid es deia El malson de la memòria.

Més tard, a casa, mentre la llegia, hi vaig trobar dues referències al «monstre de la memòria». Vaig mirar la portada i em vaig adonar del meu error. De tota manera, sospite que l’autor s’ha inspirat en la frase de Stephen Dedalus. El monstre o el malson, la memòria o la Història. Les dues parelles de mots no són estrictament equivalents, és clar, però en certa mesura són intercanviables. La memòria o la història ens reporta sovint records, personals o col·lectius, que tenen un caràcter opressiu, angoixós, perquè no els podem integrar en la nostra vida actual, o perquè recordar-los ens fa mal, com ara el record d’un fet traumàtic. D’aquí la maniobra, gairebé instintiva, de falsejar-los o relegar-los: de desactivar-los. 

Aquest és el motiu principal de la novel·la de Yishai Sarid, concretat en la relació que les generacions actuals d’Israel mantenen amb la memòria de la Xoà. La trama de la novel·la és molt prima. Està narrada per un personatge, un jove historiador israelià, especialitzat en els mètodes d’extermini nazis. Abans, però, havia pensat d’establir-se en un altre país, lluny del seu, simplement amb el desig de viure feliç o, si mes no, tranquil. Com que va fracassar en el seu intent d’entrar en el cos diplomàtic, que li oferia l’oportunitat de viatjar i d’instal·lar-se on fos, va reprendre els estudis d’història. Li agradaven perquè també li oferien l’oportunitat d’una fugida. A través d’aquests estudis «buscava una vida pacífica i tranquil·la, consagrada als temps antics, a històries tancades que no provoquen sentiments especials a ningú». En definitiva, «em volia distanciar de les revoltes i les calamitats del nostre poble, perquè d’entrada intuïa el perill que em podien comportar». Aviat, però, es casa, la dona es queda embarassada, etc. Com a historiador ho té més fàcil fent un doctorat en la història de la Xoà, de manera que comunica al degà «que estava disposat a enganxar-me al carro de la memòria». Tema de la tesi que va començar a escriure: Uniformitat i diversitat en els mètodes operatius dels camps d’extermini alemanys durant la Segona Guerra Mundial. Al mateix temps, per guanyar-se la vida comença a fer visites guiades al memorial de víctimes que hi ha a Israel. Una mica més tard, li ofereixen la possibilitat, més avantatjosa econòmicament, de fer de guia als principals camps d’extermini de Polònia. A partir d’aquest moment, la seua vida queda suspesa entre l’avui a Israel, amb la família i els vius, i l’abans a Polònia, amb la memòria dels llocs i dels supervivents. Entre els visitants a qui ha d’acompanyar com a guia hi ha grups d’estudiants adolescents, de jubilats, dirigents polítics, un director de cinema alemanya que vol rodar una pel·lícula sobre la Xoà… Progressivament, el protagonista serà engolit pels fantasmes de les víctimes. El record —la memòria— es converteix per a ell en un malson, insistent i dolorós, obsessivament precís, com tots els malsons, del qual, a diferència de Stephen Dedalus, no tracta de despertar. Tampoc no pot. 

El monstre de la memòria es llegeix d’una tirada. La trama argumental —molt prima, com ja he dit— funciona com una excusa o un canemàs per enllaçar la rememoració del procés d’extermini dels jueus i les reflexions del narrador. Hi ha, al costat del monstre o el malson de la memòria, la degradació d’aquesta en forma de banalització, indiferència, instrumentalització, o com un recurs lúdic —turístic. La novel·la de Sarid és també una reflexió sobre la realitat actual de l’estat d’Israel i sobre la seua relació amb la Xoà. Entre moltes altres observacions, el narrador de la novel·la constata que els joves dels grups que guiava no odiaven els alemanys. Odiaven molt més els polonesos. En alguns d’aquests joves hi detectava «l’admiració dissimulada que provoca l’acte d’assassinar, la determinació, el resplendor, l’audàcia de l’acte últim i extrem de crueltat després del qual només hi ha el silenci». Alguns estudiants l’única lliçó que treien de la seua visita als camps és que cal ser una mica nazis per sobreviure.