Tempesta al lluny es torna melodia

No he dedicat mai una mica de temps a memoritzar poemes o altres textos, i ara ho lamente. A més del que té de gimnàstica mnemotècnica, saber-se poemes de cor pot ajudar a combatre l’avorriment o a evadir-se de la xerrameca dels altres. A classe, pot servir per a impressionar els alumnes. Més important encara: saber poemes de memòria ens permet de tenir sempre a mà —al cap—, de manera immediata, uns textos que podem rellegir i aprofundir en qualsevol moment. 

De tota manera, sí que em sé versos i fins i tot alguns poemes complets de memòria. Se m’han quedat gravats a causa de lectures reiterades, per haver-los comentat sovint en les meues classes, o perquè per una raó o altra em retornen a la memòria insistentment, des del primer dia que vaig llegir-los, com ara molts versos de la Divina Comèdia —«conobbi il tremolar della marina»— o de Josep Carner. Carner en té molts que es caracteritzen per la seua concisió aforística, cosa que en facilita la retenció. És el cas del que tanca el sonet «Amor finat» —«tempesta al lluny es torna melodia»— amb què he titulat aquesta entrada. Concisió aforística a banda, és un vers que val la pena llegir dins del poema, que reproduesc a continuació. Està inclòs en la secció Ofrena de Poesia (1957):

AMOR FINAT

Avui el cor no pena ni somica:

del món a penes ha servat esment.

Del mot només m'arriba la musica,

de l'arbre sols en veig el moviment.

I en cloent les parpelles una mica,

tal volta, a noves cures amatent,

pogués entendre com l'ocell s'explica

o què vol l'aigua amb tant renou d'argent.

Ara a recés em trobo del xaloc:

d'enuig i febre, polseguera i foc,

onades en neguit, ofec del dia.

Avui tinc el sentit embadalit:

amor finat és el més dolç oblit;

tempesta al lluny es torna melodia.

Encara que aquest sonet és molt transparent, convé repassar-lo una mica, ni que siga per recordar que no s’ha de confondre la transparència i la claredat amb la superficialitat, com fan alguns que intenten llegir Carner. El nucli temàtic d’«Amor finat» està constituït per una identificació de l’experiència amorosa amb tota una sèrie de mètafores que indiquen agitació, molèstia, inquietud: «tempesta, vent —xaloc—, onades en neguit, enuig, polseguera…» L’amor és també passió, intensitat, però simptòmaticament les paraules que l’expressen —«febre, foc, onades»— van acompanyades d’un contrapunt clarament negatiu: «enuig, polseguera, neguit…» 

Més enllà d’aquesta valoració negativa de l’experiència amorosa, que reflectiria una certa actitud poruga davant la realitat, o un gust per la comoditat i el repòs, aquest poema es pot llegir també com una reflexió sobre el pas del temps. La idea de què parteix és una mica banal, per repetida: el record daura i endolceix el passat, n’elimina tot el que va tenir de trivial, d’incòmode, i «recorda» l’essencial. D’entrada, les dues quartetes presenten un estat d’embadaliment, tranquil i agradable: no hi ha cap pena, cap recança —«el cor no pena ni somica»—, el món queda difuminat, mig esvaït. Juntament amb les coses, se n’ha esvaït el significat del mot que porten enganxat. «Del mot només m’arriba la musica»: el so. És una situació de benestar, tranquil·la, encara que poc vital. 

El motiu que ha produït aquest estat d’embadaliment l’expressa el penúltim vers: «amor finat és el més dolç oblit». El vers és paradoxal. L’amor finat, l’amor que ha acabat (l’expressió és molt vaga) s’identifica amb l’oblit, però si es recorda és que no s’ha oblidat. Hauria d’haver escrit «amor finat és el més dolç record»? La força de la rima? L’adjectiu «dolç» ja indica que l’oblit té una presència, una actualitat. En realitat, entre record i oblit no hi ha tanta diferència. El record es basa en l’oblit de moltes coses: per això pot ser dolç. Transmuta el que va ser una experiència molesta i inquieta —una tempesta— en tot el contrari: una melodia. Com el record, l’experiència estètica —el poema— pot ser una manera de neutralitzar —de recordar— tot el que ens incomoda de la vida quotidiana. 

«Amor finat» és una elegia. Té la particularitat, però, que no expressa enyor, ni desolació, ni recança, ni cap mena de sentiment de pèrdua davant el pas del temps. En la pròxima entrada comentaré dos poemes més de Carner, també de la secció Ofrena, que il·lustren d’una manera més radical aquesta valoració negativa de l’experiència amorosa que hem llegit en «Amor finat». La tercera i última entrada d’aquesta sèrie estarà centrada en l’extraordinari homenot que Josep Pla va dedicar a Carner. Aquest retrat literari ens proporcionarà una clau per a aprofundir en la lectura d’aquests tres poemes de Carner.