Sovint es fa servir la denominació de «diari íntim» per a referir-se al diari d’un escriptor. És una manera de diferenciar-lo del diari dels mitjans de comunicació, del newspaper. Amb la mateixa intenció es recorre al sinònim dietari. I també de remarcar-ne el caràcter marcadament personal d’aquest tipus de text. El lector es pot fer la il·lusió que l’autor es mostra al nu en el seu diari, en la seua veritat, sense les mediacions o els emmascaraments que imposen els altres gèneres literaris. Finalment, l’adjectiu «íntim» apunta al caràcter privat, confidencial d’un text que, en principi, no estava destinat a la publicació —si més no a la publicació immediata.
Quan això queda dit, de seguida comencen els problemes. En primer lloc, no tothom entén el mateix per intimitat. Per a molts, rudimentàriament, la intimitat és la vida sexual. Uns altres la identifiquen amb determinades obsessions metafísiques, d’expressió problemàtica o directament inefables. O amb les seues inversions financeres. Per a molts escriptors, la seua intimitat consisteix en l’opinió nefasta que tenen de la majoria dels seus col·legues, opinió que callen per educació i per caritat. En definitiva, la intimitat és allò de què no es parla. Fuster afirmava en el pròleg al seu Diari que «dubto que un “escriptor” arribi mai a produir un sol paper que sigui “íntim” de debò. El simple fet d'escriure ho comporta: l'”escriptor” escriu precisament perquè algú el llegeixi, i tard o d'hora algú acaba per llegir-lo. La “intimitat”, en canvi, acostuma a ser taciturna, gairebé silenciosa; en tot cas, és ben poc amiga de confiar-se a la lletra». Deixem de banda, és clar, determinats temperaments impúdics i exhibicionistes que no saben resistir l’impuls de tocar la trompeta quan es tracta de parlar de les seues coses.
La intimitat esdevé més equívoca encara perquè se sol relacionar amb la sinceritat, com si totes dues s’implicassen mútuament. Com que en la vida de cada dia ens dediquem sistemàticament a dissimular davant dels altres, només som sincers en la nostra intimitat: quan estem sols amb nosaltres mateixos. O, en el cas que ens ocupa, quan escrivim en el nostre diari. Sobre aquest punt convé recordar que la falta de sinceritat se sol manifestar en els nostres silencis, més que com a mentida nua i pelada. El silenci, si més no sobre determinades qüestions, ens oculta, ens dissimula: amaga als altres la nostra intimitat, que resta a l’ombra, no dita. L’escriptor d’un diari personal no sol mentir, com a mínim deliberadament, però calla moltes coses: no ho diu tot. No diu la veritat sencera: no és sincer, per tant. Per què?
Els tabús i les prohibicions pesen en el diari com en qualsevol altre lloc. La intimitat té també les seues inhibicions i les seues hipocresies, les seues dissimulacions. De seguida que estem sols davant la pàgina en blanc ens desdoblem, ens veiem actuar, ens jutgem, ens busquem excuses… D’altra banda, el fet mateix d’escriure les coses més «íntimes» pot esdevenir inquietant. I no únicament perquè els altres les poden llegir. Quan els pensaments i determinades accions «inconfessables» s’escriuen negre sobre blanc, prenen una mena de realitat temible, de la mateixa manera que ens fa por parlar d’algunes malalties, com si parlar-ne directament les fes més reals, més perilloses per a nosaltres. En el cas d’un escriptor, però, els imperatius estètics són més decisius que les inhibicions personals o morals a l’hora de no dir-ho tot. Quin interès té reportar determinat fet viscut, per molt important que siga per a l’autor del diari? Avui he fet una passejada després de dinar. Avui he sopat amb X. I què? A més, el ritme apressat, dia a dia, aboca el diarista a l’aporia que afligia Tristam Shandy quan es va proposar de contar la seua vida: per molt que un autor escriga, la vida sempre anirà per davant, sempre hi haurà alguna cosa més que contar, perquè demana més temps narrar una vida que viure-la. L’autor d’un diari no pot dir-ho ni contar-ho tot.
De tota manera, l’escriptor creu retrobar en el seu diari una imatge fidel d’ell mateix. Segurament es tracta d’una il·lusió. La imatge que el diari dóna del seu autor està fragmentada en les entrades de cada dia, el jo del diari és diferent del jo «real»… I el fet mateix de portar un diari pot contribuir a deformar les vivències. Hi ha moments que perden el seu caràcter «natural» o sincer des del moment que pensem que els hem d’anotar en el diari.
Diari íntim, doncs? Deixem-ho estar. En una pròxima entrada parlarem dels diversos tipus de diari i dels diferents motius per portar-ne un.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada