Estigma

La lectura de Passing, de Nella Larsen, que he ressenyat en l’entrada anterior, m’ha recordat un assaig brillant del sociòleg Ervin Goffman sobre la situació de l’individu inhabilitat per a una plena acceptació. N’hi ha traducció al castellà, editada per Amorrortu amb el títol d’Estigma: la identidad deteriorada. 

Al llarg de la seua vida, les persones oculten o tracten de dissimular determinades característiques que no s’ajusten a l’ideal normatiu de la societat on viuen i que, per això, poden suscitar el rebuig. Hi ha gent que s’esforça per fer oblidar els seus orígens socials o algun incident del seu passat, que contradiu la seua imatge actual. De vegades, en certes situacions, l’individu amaga la seua ideologia política, o la seua orientació sexual, o la seua llengua. Són coses que es poden ocultar amb facilitat, encara que pagant el preu d’una sensació d’inseguretat i d’incomoditat. La qüestió es complica, perquè des del moment que algú intenta encobrir alguna característica personal està acceptant, de fet, les regles del joc dels qui tenen la paella pel mànec. 

En el cas de la raça, però, igual que en algunes característiques físiques de visibilitat immediata, l’ocultació es complica o es fa impossible. Cada humà està atrapat en el seu cos i, també, en la seua raça. Això, és clar, s’ha de matisar. La raça no és un fet tan objectiu com sembla i la seua «visibilitat» de vegades és només la conseqüència de determinats prejudicis. Ara bé, si el concepte de raça pot ser discutible i boirós, l’existència dels racistes, per contra, és un fet incommovible, granític. L’antisemitisme és ben il·lustratiu al respecte. Durant l’època medieval, els antisemites perseguien els jueus perquè no eren cristians i perquè, per a més inri, descendien dels qui havien matat el Crist. Però tenien una escapatòria: es podien convertir, encara que seua integració en la societat cristiana es feia problemàtica des del moment que molts trets, a més dels religiosos, els identificaven com a jueus. No era tan fàcil esborrar l’estigma, però això és una altra qüestió. Per a l’antisemitisme modern, en canvi, els jueus són una raça i, per això, són inassimilables. Un jueu que s’ha convertit al cristianisme continua sent jueu, perquè no es pot canviar de raça com es canvia de religió. És cert que cap tret físic identifica els jueus com una raça. Això té exactament igual. Si els antisemites diuen que determinats individus són jueus, ho són, i si algú se n’oblida, els ho recorden de seguida, i de manera desagradable. De tota manera, a diferència de l’antisemitisme, el racisme basat en el color de la pell ho té més fàcil, perquè l’estigma no hi ha manera d’escamotejar-lo. Amb una simple ullada n’hi ha prou. O potser no, com demostra el cas del passing als Estats Units. 

Ervin Goffman assenyala que els estigmes socials són una conseqüència, en part si més no, de les relacions de competència. Estigmatitzar determinats individus i grups socials és una forma d’eliminar competidors, o d’assegurar-se una situació de privilegi, cosa que ve a ser el mateix. 

Fa ja molts anys que vaig llegir el llibre de Goffmann i m’agradaria tornar a llegir-lo. Em va quedar una idea que és reconfortant. Ningú no dóna la talla. Sempre fallem per un costat o altre, ja siga per un motiu real o imaginari. Per això Estigma és un llibre en què tothom es pot reconèixer. Tots coixegem d’un peu o altre, sobretot quan ens miren els altres.