Pàgines

diumenge, 8 de novembre del 2020

Escriure per al silenci


En una entrevista que li va fer Francesc Pérez Moragón en Caràcters, el 1994, Josep Iborra destacava, com un fet preocupant del nostre món literari, que els llibres apareixen i cauen immediatament en el buit. Si algú té una mica de sort, deia, li faran alguna entrevista, o es publicarà una ressenya ràpida de la seua obra. Potser, els seus llibres es veuran uns dies als aparadors de les llibreries. Després, l’oblit. D’aleshores ençà han passat ja més de vint-i-cinc anys, però el diagnòstic del meu pare crec que continua sent vàlid a hores d’ara. Molts escriptors se senten aïllats, com si escrivissen per al silenci. 

És cert que es llegeix poc o molt poc —més aviat, molt poc— i que en aquest fet hi ha l’origen de tots els mals que afecten el circuit literari. Proporcionalment, sembla que ha augmentat més el nombre d’escriptors que el de lectors. Però l’escassa repercussió de la majoria de llibres que valen la pena és independent, en part, de les dimensions reduïdes del públic lector. Un silenci espès els rep i envolta. Ningú no en parla. Ningú no reacciona. Quan se’n diu alguna cosa, en una ressenya crítica o en l’anotació d’una xarxa social o altra, es fa d’una manera formulària, sense entrar en el llibre, cosa que ve a ser una altra forma de silenci. Una literatura de què no es parla no té una existència real i efectiva. 

No puc evitar un sentiment d’insatisfacció davant moltes de les ressenyes que es publiquen sobre les novetats literàries. I no perquè no estiga d’acord amb l’anàlisi o la valoració que fan d’un llibre determinat, sinó perquè el crític no entra en cap moment en el llibre, com si no l’hagués llegit. De vegades s’embranca en consideracions preliminars, vagament introductòries, que és una manera de no dir res del llibre teòricament ressenyat, com si estigués distret i fos incapaç de concentrar l’atenció en el que té entre mans. Per a eixir del pas, es recorre de vegades a fórmules valoratives protocol·làries, com ara dir d’una novel·la que presenta uns personatges potents, o destacar el domini del llenguatge que l’autor mostra en la seua obra. Davant del compromís de no saber què dir, l’elogi és certament l’actitud més prudent. Però cap bé sense pena: aquests elogis rutinaris difuminen les qualitats de cada llibre concret, el joc concret que proposa l’autor, la novetat que aporta, els referents que posa en joc. Són elogis que no es deriven de cap lectura profunda, d’una veritable comprensió de les qualitats que fan valuós un llibre. Bé està el silenci o la indiferència davant els llibres dolents o maldestres. No cal recórrer a la garrotada seca, expeditiva, a l’hora de criticar-los. El mal és que aquest silenci s’estén també als llibres veritablement importants. Rarament es beneficien d’una lectura comprensiva i atenta, que els faça justícia. I quan es fa, queda com un fet aïllat, oblidat aviat.

Potser estic demanant massa. Les ressenyes crítiques segueixen, com bonament poden, el ritme d’aparició de les novetats, cosa que contribueix a la lectura superficial i apressada. Les novetats s’empenten les unes a les altres, maldant debades per fer-se veure. Al cap de molt poc, el llibre desapareix de l’univers dels lectors. Sovint, la desaparició és també física: en la trituradora de paper. En el cas concret de la literatura catalana, la desconnexió entre les diferents àrees de la nostra àrea lingüística, fet suïcida tant des del punt de vista literari com econòmic, és un altre dels factors que reforça la invisibilitat dels llibres que es publiquen.

Arribarà el moment, si no és que ha arribat ja, que no hi haurà cap diferència entre publicar un llibre o no publicar-lo, perquè el resultat serà el mateix. En el millor dels casos, l’oblit després d’una atenció breu i pobra. Aquest estat de coses afecta sobretot l’assaig i la poesia, però em sembla que la novel·la també n’està patint els efectes.

2 comentaris:

  1. Haurem de parlar de la literatura com si fos l'art de l'efímer. Tenen poca durada, els llibres aviat passen a millor vida. Hi ha molts títols, neixen com a conills. Hi ha molts escriptors i pocs lectors.
    No crec que demanis massa a la crítica, només els dius que llegeixin. Sé de més d'un crític que només llegeix la contraportada i en aixó fonamenta la seva crítica.
    Salutacions
    Francesc Cornadó

    ResponElimina
  2. 1994, l'any de l'entrevista, vaig aprovar les oposicions de català a les Illes. El 2003 vaig traslladar-me al País Valencià. M'he jubilat el mes de febrer de 2020. La quantitat de literatura prescindible que he hagut de llegir en el context de lectures obligatòries per als alumnes informa del fet inexcusable que parlar-la des de la recensió -o la crítica- excedia qualsevol consideració raonable semblant o aproximada a qualitat literària. Crec que d'allò que no paga la pena parlar més val callar. És una llàstima, però no el fet de no ressenyar la mediocritat sinó que es publique. I dir-ho, em sap greu.

    ResponElimina