Pàgines

diumenge, 22 de novembre del 2020

Sentia veus: el món literari d’Ignasi Mora


Sentia veus
és el primer volum d’una sèrie que, si tot va bé, recollirà l’obra literària d’Ignasi Mora, incloent-hi tant els llibres publicats anteriorment com d’altres d’inèdits, en una iniciativa conjunta de d’Edicions 96 i de la Institució Alfons el Magnànim. Aquest primer volum conté tres obres: Les veus de la família (1992), Les veus de la ciutat (1999), que han estat revisats per a aquesta edició, i Vells, un llibre inèdit de relats. Totes tres s’entrallacen tant temàticament com formalment. 

Durant aquest estiu, preparant l’edició d’una tria de les més de set-centes de ressenyes crítiques de Josep Iborra aparegudes en diverses publicacions periòdiques, em va cridar l’atenció que vuit estaven dedicades a llibres d’Ignasi Mora, segurament l’escriptor actual en català a qui el meu pare va dedicar més atenció. Aquest fet no em va sorprendre. Recorde, quan vivíem a Gandia, que Mora venia a casa moltes vesprades i mantenia amb el meu pare llargues converses. Crec que el meu pare es considerava implicat en la carrera literària de Mora i que hi va confiar. En una ressenya d’Un corrent interminable (2000), afirmava, ell que no era gens donat a l’elogi fàcil, que «Ignasi Mora es troba instal·lat al rengle dels millors escriptors en català que han arribat a la seua maduresa». Uns anys abans, en una altra ressenya, que «és un escriptor insòlit, sense facilitats ni concessions».


Com destaca Vicent Usó en el pròleg, Ignasi Mora, nascut el 1952, és juntament amb Ferran Torrent la baula que uneix la generació de novel·listes que van protagonitzar la recuperació de la narrativa al País Valencià, després de la mort del dictador Franco, amb l’eclosió actual. En la seua obra, que ha pres moltes formes, des de l’articulisme a la literatura del jo, dels textos sobre el territori a la novel·la i els relats breus, hi ha un rebuig a encotillar la literatura en un gènere o altre, de la mateixa manera que rebutja la classificació rígida entre ficció i no ficció. Un dels personatges de Vells, en una carta adreçada suposadament a l’escriptor sud-africà J.M Coetzee, escriu que «sembla mentida que els escriptors mateixos siguem els que encotillem la literatura, que no la tractem amb molta més llibertat. […] Es persegueix més assolir l’etiquetatge de considerar una obra objecte d’art que revelar la vitalitat i diversió d’un text literari».

Una part dels llibres de prosa narrativa de Mora, com ara els que s’editen en aquest volum, adopta un forma polifònica: cada capítol està narrat per un personatge, per una veu diferent, que rememora una història, una anècdota o presenta una instantània d’un moment concret de la seua vida. «Algú» parla gairebé sempre en present i del seu present o, a partir d’ell, retrospectivament, del seu passat. D’aquests personatges, només en sabem el que ens diuen d’ells mateixos. Encara que aquestes veus no s’organitzen a partir d’una progressió narrativa —excepte en Les veus de la família—, hi ha uns motius temàtics que es reprenen en una sèrie de variacions, cosa que dóna cohesió i unitat al conjunt i, alhora, densitat i complexitat. Els diferents monòlegs de cada una de les veus es poden llegir independentment, i també com si fossen els capítols d’una novel·la. D’una manera o altra, tots entren en un joc de contrapunts, formant un mosaic o, més exactament, un calidoscopi, des del moment que la intervenció de cada veu conforma una nova imatge del conjunt. 

L’ambigüitat o l’oscil·lació de la forma —novel·la o recull de relats— es reprodueix en la consideració d’aquests textos com a ficció o no. Aquesta segona ambigüitat reflecteix una tensió entre la recreació en la memòria d’un món perdut, gairebé com una recerca proustiana, i la literatura entesa com una correcció i intensificació de la vida. Un dels narradors —una de les veus— d’Un corrent interminable (2000), un dels millors llibres de Mora, constata que «no puc deixar que la vida transcórrega sense més ni més. Necessite deglutir tot el que em succeeix i convertir-ho en material literari. Qualsevol fet més o menys singular, per més imperceptible que ho semble, l’he de sacsejar com una vidriola cap per avall i traure-li ni que siga un fil de substància que m’aprofite per a fixar-lo en les pàgines del diari. No sabria entendre la vida sense aquesta manera de conservar el corrent interminable dels esdeveniments o dels petits esdeveniments…» 


La memòria polifònica de Les veus de la ciutat i d’altres llibres de Mora respon, en paraules de Josep Iborra, a l’impuls profund «de penetrar en l’inconscient col·lectiu, en la intrahistòria d’una gent, en la seua memòria, o en el seu text, tal com ha cristal·litzat en els seus gestos i en les seues fisonomies, en els seus esdeveniments més quotidians, civils o personals, i en el seu llenguatge, en els seus paisatges i els seus carrers…». Però al mateix temps, Mora s’instal·la en la frontera de tot això, «en la frontera que mira el somni, el deliri. Les seues antenes estan orientades en el sentit de captar les vibracions secretes de l’existència». En una de les entrades d’Un corrent interminable, Mora es refereix a l’intent de l’escriptor de «traspassar el llindar de l’espai quotidià».

El narrador de Les veus de la família, una veu que comença a sentir veus, esdevé conscient que aquestes «sabien com s’havia d’escrutar el món, com treure-li la crosta i com atrapar-ne l’autèntic sentit com ningú no ho sabia fer». Aquestes veus toquen de ple el mateix moll d’una societat, d’una ciutat, que s’ha convertit en una mena de «cementeri sorollós, realment estrepitós», una vegada «hi ha desaparegut per complet la saba que corria amb la major de les naturalitats». La textura d’aquestes veus narratives presenta sovint una tonalitat obsessiva i inquietant, entre la realitat i el somni, el record i l’expectativa, la impressió que «la realitat ve a fer un gran salt»… Hi ha una una sensació de desassossec, d’espant, d’inseguretat que recorre el contrapunt de les diferents veus, com si aquestes fossen l’expressió d’un corrent de fons agitat que recorre foscament existència humana, tot i l’aparent senzillesa i calma que confereix la prosa de Mora a la superfície del llibre, sense lirismes ni barroquismes.

El lector farà bé d’aprofitar l’oportunitat, que ens ofereix ara Edicions 96 amb Sentia veus, de rellegir, o de començar a llegir, una de les obres més consistents i atractives de la literatura catalana actual.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada