Quin és el llibre més amarg de la literatura universal?

Els Viatges de Gulliver és segurament el llibre més amargament salvatge que s’ha escrit mai sobre la condició humana. Per la seua imaginació i inventiva, per la seua varietat, per la seua fixació en les deposicions i en el pixum, recorda sovint Rabelais. Però és un Rabelais invertit. A l’exultació joiosa de la fisiologia humana de Gargantua i Pantagruel, Swift hi oposa un sentiment de repugnància insuportable. Per a Swift, la fisiologia sempre és denigratòria, especialment quan es veu a través d’una lent d’augment, com a Brobdingnag, on la contemplació dels cossos humans gegantins resulta tan monstruosa com fastigosa. A Lil·liput, la fisiologia també hi ocupa un lloc destacat. Gulliver apaga l’incendi del palau reial pixant-se a sobre, cosa que provoca l’enuig de la reina.

La crítica de Swift difereix de la de Montesquieu i els altres il·lustrats francesos en el fet que no veu cap possibilitat de millora ni de correcció. Està convençut, a més, que la raó humana només serveix per empitjorar les coses. Sempre se sol citar com a mostra de la misantropia de Swift la identificació dels humans amb els yahoos, que no són més que una imatge tètricament envilida de l’home. Per a mi, encara són més depriments els struldbrugs, els immortals de Laputa. Són immortals, sí, però no eternament joves, sinó que la immortalitat els comporta un deteriorament i un aïllament progressiu, de manera que «envy and impotent desires» són «their prevailing passions». La societat de Laputa, però, es protegeix d’aquests «immortals» i els retalla sense misericòrdia els drets i les llibertats, de manera que viuen «like foreigners in their own country». Al vell, foc en ell.

L’odi que Swift sentia per la vida no té res a veure amb l’actitud afectada del satíric professional. Es conta que, en els últims anys, quan s’acomiadava dels amics en una reunió, els deia: «bona nit, espere no tornar-vos a veure mai més». Tenia el costum de llegir aquests versicles del llibre de Job: «que mori el dia que em va veure néixer, / la nit que em va dir: “Heus aquí un mascle!”» Tot plegat, no es pot dir que siga molt raonable. Siga com siga, la lectura dels Viatges de Gulliver deixa un sentiment d’inquietud que no s’esvaeix fàcilment.

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 97, pàgs. 310-311)