Després de llegir Víctor Català

Anit vaig acabar de llegir, amb penes i treballs, el tercer volum dels contes complets de Víctor Català, publicats per Club Editor. Aquest tercer volum recull tres llibres: Caires vius, Ombrívoles i Drames rurals. Alguns dels contes —pocs—, els millors, recorden de lluny Maupassant. La resta són cromos truculents, dolents. Alguns, molt dolents, impropis d’una escriptora que és considerada un clàssic de la literatura catalana. Un dels pitjors, L’explosió, és una mostra il·lustrativa de les limitacions mentals i estrictament literàries, imaginatives, de Caterina Albert, limitacions que es poden estendre a la majoria d’autors de la seua generació. Ara entenc per què Gabriel Ferrater va dir que Víctor Català va escriure una admirable novel·la —Solitud—, però que després només va escriure nicieses. O hauria d’haver dit que, llevat de Solitud, només va escriure nicieses. Drames rurals, de fet, és anterior a la novel·la.