«Espurna», de Xavier Serra: una crònica de la clandestinitat

Espurna, el llibre que acaba de publicar Xavier Serra en Narratives, la nova col·lecció de l’editorial Afers, és un relat de la lluita contra la dictadura franquista que van dur a terme, a principis dels setanta, els militants de Germania socialista, un dels primers partits valencianista i marxista. De tota manera, Germania Socialista, inspirada sobretot per Josep-Vicent Marqués, a penes es podia considerar un partit polític. El mateix Marqués l’anomenava «grup experimental» o «grup d’acció». Els seus membres es dedicaven bàsicament a participar en cèl·lules secretes i disperses de debat sobre els clàssics del marxisme. Les úniques actuacions polítiques dels militants consistien a fer proselitisme i a llençar de tant en tant pamflets pels carrers.

Potser l’acció més agosarada que van dur a terme va consistir en el decomís o robatori d’una multicopista de l’institut de Sueca, que els va permetre reemplaçar una arcaica vietnamita. Així van poder imprimir els pamflets amb més facilitat, i fins i tot una mena de quaderns, de quinze o vint fulls, amb escrits de Trotski i de Rosa Luxemburg. Aquests quaderns tenien un peu editorial i tot: «L’espurna», que prenia com a model el nom del diari de Lenin, Iskra, «l’espurna insignificant que encendria la flama de la revolució».

Alguns dels membres de Germania Socialista van voler anar més enllà del debat acadèmic, per molt marxista que fos, i del llançament de pamflets que no llegia ningú: van voler passar a l’acció. El compromís total exigia proletaritzar-se, deixar els estudis i anar a treballar a les fàbriques. Aviat se’n van desil·lusionar. Minoritaris i clandestins, es van adonar de seguida de la dificultat d’influir en la seua societat, ni que fos mínimament. Tampoc no hi ajudava l’espessa teorització marxista que arrossegaven, que els va fer perdre temps i els va fer més nosa que servei. Però això ho podem dir ara, a pilota passada. En tot cas, no seria just afirmar que aquells militants van jugar a fer la revolució. De fet, se la jugaven: la detenció per part d’una policia, més activa i nombrosa que no ells, que aplicava electrodes als genitals dels detinguts, no era una cosa de broma.

Se’m fa inevitable de relacionar Espurna amb les Biografies parcials del mateix Xavier Serra. Els quatre volums apareguts fins ara són el resultat d’un projecte molt ambiciós per reconstruir el nostre passat més pròxim. A partir de converses amb personalitats que han estat influents en la història recent del País Valencià en diferents àmbits, aquesta sèrie de biografies configura un retaule d’homenots valencians del nostre temps. Malgrat les diferències d’edat, els personatges d’aquests volums van confluir, en major o menor mesura, en l’activitat cívica i cultural en la dècada dels setanta del segle passat, moment que, per a Xavier Serra, constitueix un veritable punt d’inflexió en la història del nostre país, el moment de la seua eclosió en tots els aspectes.

Espurna ve a afegir una peça més a aquest retaule dels fantàstics setanta. La matèria primera d’aquest llibre s’ha obtingut de la mateixa manera que en la sèrie de biografies: a partir de les informacions orals proporcionades pels mateixos protagonistes. Ara, en les Biografies parcials Xavier Serra hi alternava la veu dels biografiats amb la seua pròpia. En Espurna, la veu dels protagonistes d’aquell episodi de la lluita antifranquista no hi apareix reproduïda mai directament. Hi ha només un narrador que parla, que reporta i organitza les informacions obtingudes, que només intervé per afegir informacions sobre el context polític o sobre algun dels protagonistes, o per fer un retrat sintètic de Joan Fuster o de Josep-Vicent Marqués. La nota de la contraportada es refereix a Espurna com a «narració sense ficció» i com a «novel·la».

Una novel·la de no ficció? No tenim cap motiu per a dubtar que els fets que es reporten en Espurna no són ficticis. La primera pàgina del llibre presenta una llista dels personatges que hi apareixen, que corresponen a persones reals i que han estat els qui han proporcionat a l’autor tots els fets que es reporten. En fi, si algú no se’n refia del tot, i té temps i ganes, podria cotejar testimonis i documents per certificar el caràcter de no ficció d’aquest llibre. Ara bé, des d’un punt de vista literari el caràcter real o no dels personatges o incidents reportats no és un fet decisiu per a classificar un text com a ficció o no. Aleshores, com podem saber, o si més no creure, que es tracta d’una narració de no ficció? Simplement perquè ho diu el text de la contraportada?

És millor fixar-se en algunes característiques del text, com ara que el narrador es manté en un pla objectiu, o objectivista, sense fer cap incursió en la subjectivitat dels personatges. En la vida real, o en un relat històric, podem deduir els sentiments i els pensaments dels altres, però no els podem saber, de la mateixa manera que no podem veure un burro volant. En la narració de ficció, en canvi, l’autor pot fer que els personatges parlen directament, cosa que ens dóna accés directe a la seua intimitat, o pot fer servir un narrador exterior que sap el que sent i el que li passa pel cap a un personatge. De tota manera, en l’àmbit de la ficció la narració no és mai objectiva o subjectiva, perquè entre el narrador i el que es narra no hi ha cap relació de subjecte i objecte. De vegades els personatges es presenten actuant cap a l’exterior, en el corrent de les situacions, i unes altres en el seu viure, quietes o inquietes en la seua existència interior. Totes dues formes de narrar s’alternen, de la mateixa manera que el relat i el diàleg. En tots els casos es crea un món fictici de persones i situacions. Una narració fictícia és tan independent d’un subjecte enunciatiu real com puga ser-ho d’una situació «real», efectiva. Una realitat efectiva ho és perquè és. Una realitat fictícia, perquè és narrada.

De més a més, l’etiqueta narració o novel·la de no ficció no té molt de sentit, o és un oxímoron directament. Si el que vol dir és que està basada en fets reals, reelaborats amb elements de ficció, es tracta d’un procediment bastant antic: pensem en Madame Bovary o Anna Karènina. Molts dels personatges d’aquestes novel·les estaven inspirats en persones reals, que els autors havien conegut directament o indirectament, però en el seu pas a la novel·la s’havien convertit en personatges de ficció. Ni tan sols hi apareixien amb el seu nom real. L’etiquetada com a novel·la de no ficció, en canvi, sembla que és una manera com qualsevol altra de nedar i guardar la roba. Els plans de la ficció i de la no ficció s’exclouen mútuament. O blanc o negre. Una «novel·la de no ficció» és només una coartada per trufar un relat de no ficció —una autobiografia, unes memòries, una crònica— amb mentides i mistificacions. Les mentides i mistificacions no són ficció: són mentides i mistificacions.

Xavier Serra a penes ha recorregut en Espurna a procediments novel·lístics. No hi ha ni un sol diàleg en aquesta narració. De vegades, ha recreat algun ambient, com ara la casa de Manuel Lledó, on hi havia l’espardenyeria familiar. De vegades, també, ha fet alguna lleu mirada a la subjectivitat d’algun personatges. Quan Voro Miralles, un dels militants de Germania Socialista, va furtar, o requisar, una targeta de DNI d’una comissaria de policia per falsificar-lo posteriorment, el narrador apunta que «els polsos li bategaven i les cames eren a punt de fer-li figa». Segurament, Voro Miralles no va contar a l’autor aquests detalls concrets, sinó que aquest els ha imaginat. Com a expressió de la subjectivitat, però, és ben poca cosa. És el que li passaria a qualsevol que furtés una targeta de DNI d’una comissaria. O no. Se m’ocorre que Voro Miralles tenia molta cara i que va requisar la targeta de la comissaria amb una naturalitat perfecta. Se’n va anar xiulant i tot. Tant se val, és clar. Xavier Serra ha renunciat a «novel·lar» la història que conta en Espurna. El final, abrupte, és més una interrupció del relat que un final narratiu. Sembla que s’interromp perquè els seus informadors no li’n van dir més.

Xavier Serra ha reproduït en Espurna el mateix procediment que ha fet servir en les Biografies parcials: la reelaboració, literària, d’una sèrie d’informacions, sobretot orals, per mitjà d’uns gèneres narratius de no ficció. La biografia i el retrat, en el cas de les Biografies parcials. La crònica, en Espurna. No crec que aquest llibre es puga considerar una novel·la. I potser millor que haja estat així. Entre una bona crònica i una bona novel·la, jo sempre em quedaré amb la crònica. Les novel·les, com deia Pla, tenen un inconvenient greu: per a ser bones, han de ser molt bones. Per això la majoria de les que es publiquen cauen de les mans. No és el cas d’Espurna, que, tot i no ser una novel·la, o potser per això, es llegeix amb gust i interès.