Quin és el millor lloc per a escriure?

Quintilià dedica unes pàgines del llibre desè de la Institució oratòria a comentar quines són les millors circumstàncies per a escriure. Hi assenyala que no hem de pensar que els indrets més propicis són els boscos ni, en general, un espai natural bell i silenciós, ja que el retir al camp és «més aviat un estímul per a la diversió que no pas per a l'estudi». El millor, deia, és «que el silenci de la nit, una habitació tancada i una sola llàntia ens mantinguin, per dir-ho així, especialment amagats». Sabia de què parlava. Per a escriure, el més important és dirigir l’atenció intensament concentrada, i això costa. Si escrivim de dia, sense el silenci de la nit i sense tenir l’espai delimitat per un llum, potser el millor és una taula encarada contra una paret. Reconec que és una perspectiva poc engrescadora, però així són les coses. També, de vegades, estar enmig del brogit de la gent facilita la concentració, o l’obliga, perquè és l’única manera d’evadir-se d’un ambient hostil.

Quintilià reconeixia que les millors condicions per a escriure —el silenci de la nit, etc.— no sempre són possibles. Per això cal concentrar-se en la tasca mateixa i no excusar-se perquè un soroll o altre, o qualsevol altra punyeta, ens destorba: «no hem de cedir als motius de desídia. Perquè si arribéssim a pensar que no podem estudiar si no estem refets, contents, lliures de totes les altres cabòries, sempre trobarem un motiu per excusar-nos-en». Tenia tota la raó, és clar, però el fet és que sempre trobem un motiu o altre per a escaquejar-nos. Costa concentrar-se, costa mantenir la concentració, costa no perdre el fil… Per a consolar-nos i eixir del pas, ens diem que el millor és no forçar les coses. Val la pena descansar de tant en tant, i reprendre la tasca o atacar-la amb petites escomeses, a poc a poc, gota a gota fins a fer forat. De tota manera, les estratègies, per a escriure o per al que siga, han de ser diverses. Cada u ha de trobar la seua manera. Cada u ha de conèixer on hi ha la seua virtut. O els seus punts febles, cosa que ve a ser el mateix.