Crònica i crítica d’un temps

Gustau Muñoz ha publicat un altre llibre. En poc temps, en molt poc temps, n’ha publicat cinc. Tres durant el 2019: Corrents de fons (Lletra Impresa), El vertigen dels dies (L’Avenç) i La vida dels llibres (Afers). El 2020, Elogi del pensament crític (Afers), i ara, el 2021, Espill d’un temps, que acaba de fer aparèixer Vincle Editorial. Cinc llibres en tres anys, i el 2021 encara no ha acabat.

Els textos que ha aplegat en Espill d’un temps, com assenyala ell mateix en el pròleg, «es relacionen amb allò que m’apassiona: la cultura, la política, el país i la memòria. I en bona mesura en una època determinada. Per això el títol». Es presenten organitzats en quatre blocs. El primer, Notes personals, recull un seguit d’assaigs d’extensió variable en què Gustau Muñoz analitza la seua actitud davant el pas del temps o davant l’experiència religiosa, o reivindica l’Equip Realitat, format per Joan Cardells i Jordi Ballester, que no va tenir tant d’èxit ni tanta projecció com l’Equip Crònica.

El segon bloc, Ciutats vistes, està format per un únic assaig en què repassa alguns dels seus viatges a diferents ciutats d’Europa i de Nord-amèrica. És un dels textos d’aquest llibre, crec, que el lector llegirà amb més gust. Muñoz assenyala d’entrada que no li agrada viatjar a les grans ciutats, encara que ho ha hagut de fer sovint per raons professionals. El que li agrada, diu, és «viatjar al meu aire, i entrar a les petites ciutats per carreteres antigues, recognoscibles, no perdre’m en nusos de comunicacions impossibles de desxifrar, recargolats, superposats, jeroglífics. Però el cas és que cada vegada s’imposen més, aquestes circumval·lacions, derivacions, desviacions, vies paral·leles, rondes, on si bades o t’equivoques la penalització és gran, o té solució difícil. Tot s’ha fet molt complicat». No tot és viatjar! Algunes de les ciutats que rememora sintèticament en aquest assaig són Leipzig, Nova-York, Lisboa i Porto, Goteborg, Florència, París i Berlín. També reflexiona sobre el fet que algunes ciutats tenen una capacitat de suggestió, o d’autosuggestió, que altres no tenen. Són les ciutats que en diem literàries, «les que han generat una densitat superlativa de seduccions que s’han traslladat a un magma vastíssim de lletra impresa», les que tenen una capacitat de ressonància històrica, estètica, arquitectònica… Nova-York, Praga, Viena, Trieste, fins i tot Barcelona, són ciutats literàries. I n’hi ha que no ho són, com ara Albacete o Madrid. Gustau Muñoz observa malèvolament, però no per això deixa d’encertar-la, que Madrid «no és una ciutat especialment literària, malgrat —o per això mateix— els llibres de Baroja o Umbral».

El tercer bloc, Abecedari de contemporanis, és un conjunt de retrats de contemporanis de l’autor, gairebé tots valencians, ordenats alfabèticament, que complementa els textos del primer bloc pel que té de reflexió i de memòria sobre el que han estat les últimes dècades de la vida cultural i política del País Valencià. Són retrats breus, elogiosos, un pèl formularis. Només en el dedicat a Joan Francesc Mira, el més extens de tots, Muñoz pren algunes distàncies, com ara davant el cicle novel·lístic de Mira sobre la ciutat de València, o a expressar la perplexitat que li produeix algun aspecte de la seua personalitat. En el quart i últim bloc, Instantànies, ha mirat de recollir «consideracions i aproximacions a fets i persones, a episodis, o situacions, de l’ampli món de la cultura —la literatura, el pensament, l’art— que m’han interessat i ocupat al llarg del temps». A destacar-ne el que porta per títol La mala imatge dels valencians o el que dedica a l’Equip Crònica i el context polític dels anys setanta, o les reflexions sobre la narrativa actual en Retorn a la novel·la històrica. En No he anat mai a Buenos Aires, l’autor confessa que així i tot aquesta ciutat forma part del seu imaginari personal i es promet que un dia anirà a recórrer els llargs carrers de Buenos Aires. No ho he pogut evitar. De seguida m’ha vingut al cap el que sempre deia Aracil: «no hay más malos aires que los de Buenos Aires».

Amb Espill d’un temps Gustau Muñoz ha insistit en alguns dels motius tractats en Corrents de fons i El vertigen dels dies. Aquests tres llibres, de fet, es poden considerar una trilogia sobre el que ha estat la vida cultural i política al País Valencià des de finals de la dècada dels setanta fins ara, en la qual el seu autor ha participat activament. Combinen la crònica personal i la crítica a partir d’una experiència i d’una reflexió, com declara en el pròleg de l’últim llibre, «sense embuts, sense concessions, però sempre —així ho he intentat— ponderada, és a dir, matisada i sense radicalitzar el judici». La ponderació, de bracet d’una actitud esperançada davant el futur del seu país, marca el to dels seus llibres, com ara Espill d’un temps.