Què estic llegint, què voldria llegir

Sempre que arriba l’estiu, em faig el propòsit de llegir alguns d’aquells llibres grossos que tinc pendents de lectura des de fa tant de temps. Per a aquest estiu m’havia anotat The Anatomy of Melancholy, de Robert Burton, el Montaigne anglès, l’únic llibre que feia alçar-se d’hora el doctor Johnson. També, la correspondència de Flaubert, en l’edició de tres volums de La Pléiade, unes tres mil pàgines. I The Principles of Psichology, de William James. Aracil deia que era l’únic llibre de psicologia que valia la pena. I alguna novel·la com ara El crim de mossèn Amaro, d’Eça de Queirós, o algun Faulkner… O els assaigs de Huxley. També m’agradaria tornar a llegir l’Ulisses en la nova traducció al català de Carles Llorach-Freixes. Són tots, és clar, grans llibres i, al mateix temps, llibres grossos, de moltes pàgines. Demanen una inversió important de temps i d’atenció.

Aquesta llista de bons propòsits sempre s’entrebanca per un motiu o altre. Diguem-ne que això forma part de la tradició. Així, ahir vaig rebre un encàrrec editorial, que vaig acceptar amb molt de gust, però que he de tenir enllestit al setembre. Per a dur-lo a terme hauré de rellegir alguns llibres, que passen per davant dels que havia anotat en la llista. Però siguem sincers. És a dir, diguem-ho tot: abans d’aquest encàrrec m’he distret amb la lectura d’altres llibres, que postergaven els de la llista un dia sí i l’altre també. Com sempre, hi ha excusa: la lectura d’alguns llibres em porta a llegir-ne uns altres, que passen per davant de qualsevol propòsit inicial. És el que m’ha passat amb Style. The art of writing well, de F.L. Lucas. Em va agradar tant, i en vaig treure tant de profit, que vaig voler llegir més coses d’aquest autor. Via internet, vaig encarregar-ne dos títols: The search for good sense i The decline and fall of the romantic ideal. Abans d’una setmana la cartera ja me’ls havia dut a casa. Vaig llegir-me de seguida el primer, un recull de quatre assaigs sobre quatre figures del XVIII anglès: Samuel Johnson, Lord Chesterfield, James Boswell i Oliver Goldsmith. Els tres primers els he llegit sovint. Goldsmith, en canvi, era per a mi només un personatge de la tertúlia del doctor Johnson, tal com apareix en la seua biografia escrita per Boswell. La lectura de l’assaig de Lucas m’ha fet venir ganes de llegir-lo també. Lucas en recomana la novel·la El vicari de Wakefield, que està traduïda al català per Carles Llorach-Freixes en Adesiara, i Citizen of the World, un recull d’assaigs.

Un dels encants dels dos llibres de F.L. Lucas que he llegit fins ara, la sal i el pebre, són les citacions que reprodueix d’altres autors. Solen ser citacions poc conegudes i sempre resulten divertides o intel·ligents, o totes dues coses alhora. En reproduiré només dues com a mostra. La primera és del doctor Johnson, que és una mina: «The reciprocal civility of authors is one of the most risible scenes in the farce of life». No fa falta traduir-la. «The reciprocal civility of authors»! La tendència dels escriptors al peloteo mutu, a l’elogi encomiàstic, gratuït i hiperbòlic, com ara en algunes de les ressenyes que es publiquen, que no diuen res del llibre ressenyat mentre llancen les campanes al vol. L’altra cara de la moneda és que per darrere, sotto voce, els escriptors llencen pestes els uns dels altres. La segona citació, de Montesquieu, és per a Lucas l’epigrama més demolidor que s’haja pronunciat mai contra la literatura d’una nació: «Le seul de leurs livres qui soit bon est celui qui a fait voir le ridicule de tous les autres». L’únic dels seus llibres que està bé és el que ha fet veure el ridícul de tots els altres. Aquest únic llibre, és clar, és el Quixot.

La majoria de les citacions de Lucas estan extretes de les literatures francesa i anglesa, en les seues paraules «the two finest literatures of modern Europe». Les «two finest» o com a mínim les més completes, en el sentit que són les úniques que presenten autors de primera fila en qualsevol període. O gairebé. Quan Ramon Llull escrivia en català, aquells encara anaven en taparrabos literàriament. Un altre aspecte de la qüestió és l’enorme varietat i amenitat que aquestes dues literatures ofereixen al lector.

Un altre llibre que m’ha entretingut i instruït alhora és Too much to know, d’Ann M. Blair, sobre un tema important de la història cultural: la sensació de desassossec davant la sobreabundància de llibres i de coneixements, el vertigen que produeix —en algunes ànimes sensibles, si més no— la contemplació d’una biblioteca. Es tracta d’un fenomen que no és privatiu de l’època moderna. Ja en l’Eclesiastès (12:12) s’hi pot llegir: «fill meu, tingues present que fer molts llibres és mai no acabar, i que l’estudi excessiu fa malbé la salut». La consternació davant l’excés de llibres i d’informacions es va aguditzar a partir de la invenció de la impremta, que va coincidir amb la redescoberta i posada en circulació de molts textos de l’antiguitat clàssica que havien quedat oblidats. Hi havia too much to know i calia trobar un sistema o altre per a orientar-se entre la massa d’escrits, i encara més per a assimilar-los, ja que és impossible llegir-ho tot, ni tan sols una mínima part. El lector podia recórrer a algunes dreceres, com ara els reculls de citacions d’autors cèlebres, o els extractes d’obres importants, que ens en donen una idea i ens dispensen de llegir-les completes. I, sobretot, els diccionaris enciclopèdics. Un diccionari enciclopèdic, o una enciclopèdia, per la seua naturalesa és un llibre que resumeix tots els altres llibres: és el llibre dels llibres. Així i tot… un bon article enciclopèdic sobre Montaigne, o sobre Tolstoi, o sobre Huxley, no els reemplaça del tot i el més probable és que ens incite a llegir-los. O no, és clar.

Un problema que es plantejava en aquest tipus de llibres —reference books, en diuen en anglès— era la necessitat de proporcionar al lector un mitjà per a trobar el que buscava o per a retrobar el que havia llegit. Els índexs acomplien la funció d’ajudar a localitzar una informació determinada, i també de donar una idea global del contingut de l’obra, cosa que en facilita l’assimilació. Penseu en la utilitat d’un índex de noms, o d’un índex temàtic, encara que aquest últim és més problemàtic. Segons Ann Blair, alguns autors prohibien que els seus llibres portassen aquests tipus d’índex, perquè si no els lectors practicaven la llei del mínim esforç: anaven directament al que els interessava d’entrada i no llegien el llibre complet. En els repertoris enciclopèdics l’índex no era suficient i es va imposar l’ordenació alfabètica. Encara que té l’inconvenient de proporcionar una ordenació arbitrària, és molt útil i pràctica. En l’actualitat, l’ordre alfabètic està sent substituït cada vegada més pels moderns cercadors, que funcionen d’acord amb uns algoritmes ignots per a l’usuari, però molt efectius.

El llibre de Blair és apassionant i està ple d’idees i de referències. Igual que m’ha passat amb Style de Lucas, també m’ha portat a llegir un altre llibre, que hi apareixia citat: Alphabet et raison, de Béatrice Didier, una autora francesa que ja coneixia. Didier se centra en la importància que va tenir l’ordenació alfabètica en mans de la Il·lustració per a fer miques tota la massa de coneixements de la tradició cultural. Ho il·lustra amb una anàlisi del Diccionari filosòfic de Voltaire, un altre dels grans llibres que tinc pendents de lectura. Deu ser molt divertit. La salut no sé, però està clar que és un mai no acabar.