Llorente i Blasco Ibáñez cara a cara

La vida política i literària a la València de finals del segle XIX va estar marcada per les figures de Teodor Llorente i Vicente Blasco Ibáñez. Tots dos representaven pols oposats dins la vida valenciana. Potser el moment en què van topar d’una manera més clara va ser durant la guerra de Cuba (1895-1898). Blasco la va aprofitar per a denunciar la corrupció de la monarquia borbònica amb l’objectiu de crear un estat d’opinió favorable a la reivindicació de la república. Llorente, per la seua banda, va publicar dos poemes, Cartes de soldat (1896) i Pro pàtria (1897), en defensa de la intervenció militar i dels valors patriòtics espanyols. Darrere l’enfrontament polític, però, hi havia més coses.

Antoni Ferrando ha analitzat amb detall aquest episodi en Llorente i Blasco Ibáñez: entre la política i la literatura, que acaba de publicar la Institució Alfons el Magnànim. A més de resseguir les posicions que Llorente i Blasco van adoptar davant de la guerra de Cuba, Ferrando ha revelat el rerefons lingüístic i literari d’aquella polèmica a partir dels textos de tots dos i d’altres autors coetanis, reproduïts íntegrament en un apèndix que ocupa la tercera part del volum.

L’ofensiva política de Blasco es va portar a cap amb la publicació en el diari El Pueblo, entre 1894 i 1898, d’uns quants centenars d’articles, molt combatius, en què denunciava la injustícia del sistema de reclutament militar. Només els pobres anaven a la guerra, ja que els qui podien pagar la quantitat corresponent en quedaven exempts. Són uns articles que encara es llegeixen molt bé; estan millor escrits que les seues novel·les. Llorente ho tenia més difícil. Sabia que defensava una causa impopular i va recórrer, com en la major part de la seua poesia, a un enfocament sentimental. Era un plantejament a la defensiva, que Blasco va ridiculitzar sense pietat, amb eloqüència injuriosa, igual que va fer amb les sessions dels Jocs Florals i la figura de Llorente com a cap visible del conservadorisme a València. En un dels articles publicats en el El Pueblo el qualificava de «gran mangoneador», «murciélago decadente de la calle del Mar», «Dante de trece arrobas», «mentecato», «Ausias March ronco», «ganso poético», «búho gordo», «murciélago apoplético», «venerable agüelo»… Això només en un sol article. El pitjor de tot és quan li diu que està «acostumbrado a reinar como tuerto en una tierra de ciegos»… Són les paraules més fortes que he llegit mai contra el patriarca de la Renaixença valenciana.

Així i tot, Blasco i Llorente es respectaven mútuament, si més no des del punt de vista intel·lectual. Una cosa no llevava l’altra. Per a Blasco, Llorente va ser sempre mi querido maestro. En un llibre que li va dedicar, el definia com «mi adversario en creencias, mi maestro en el arte». Llorente, per la seua banda, afirmava que Blasco estava «dotado con el sentimiento exquisito del arte, con la percepción intuitiva de la belleza, con ese quid superior que caracteriza a las naturalezas creadoras en el orden estético». Per això mateix, es dolia que malgastés les seues energies en la política. Més exactament, en l’agitació política. Ell també feia política, però d’una altra manera: era un respectable diputat conservador.

A més de la recíproca admiració literària, Llorente i Blasco compartien més coses. També en la política. Tots dos van defensar l’espanyolitat de Cuba i sospiraven per una victòria espanyola. En la qüestió de fons estaven d’acord. Així, l’ajuda nord-americana als insurgents va provocar la reacció irada de Blasco, que va exigir una resposta militar «a la felonía de los Estados Unidos». Després del 1898, el fracàs de Cuba va facilitar la distensió política entre Llorente i Blasco, que van refer els seus contactes personals i van procurar oblidar-se de l’assumpte. Poc després Blasco es va traslladar a viure a Madrid. Amb Entre naranjos (1900) i Cañas y barro (1902) va donar per acabada la seua obra narrativa de temàtica regionalista i a partir del 1911 va cercar la fama i els èxits literaris i econòmics fora d’Espanya.

Aquella polèmica sobre la guerra de Cuba va tenir unes ramificacions lingüístiques i literàries que Antoni Ferrando ha examinat a fons en el seu llibre. Blasco no va desaprofitar cap ocasió d’atacar la Renaixença valenciana liderada per Llorente o, més exactament, les celebracions dels Jocs Florals, ja que en la pràctica a això es reduïa l’activitat renaixentista. Per a Blasco, atacar la Renaixença era una manera, una altra, d’atacar el grup conservador a València. I, de pas, li servia per a justificar la tria del castellà com a llengua literària. De fet, s’ha convertit en un tòpic atribuir aquesta tria a la deriva conservadora que va imprimir Llorente a la Renaixença valenciana. Les crítiques de Blasco als renaixentistes valencians eren justes, però no va ser conseqüent. Hauria pogut fer en valencià el que no feien els renaixentistes, i amb una altra orientació ideològica, però va preferir les expectatives de fama i mercat que li oferia el castellà. D’altra banda, l’actitud de Blasco en aquest punt no es diferenciava tant de la dels seus coetanis renaixentistes. Llorente a penes va utilitzar el català en la prosa. De nou, com en la qüestió de fons de la guerra de Cuba, tots dos tornaven a coincidir.

Inicialment si més no, Blasco es va afegir al bon acolliment crític que des del punt de vista literari van tenir les Cartes de soldat: «¡Bravo, maestro! El león, aunque viejo, siempre conserva su poderosa garra», en va dir. D’aquest poema se’n va destacar l’emotivitat, la naturalitat expressiva i l’agilitat rítmica. Les Cartes de soldat, a més, oferien un model de llengua literària pròxim al registre col·loquial, però alhora correcte i digne, que esquivava el fals dilema entre el llenguatge parlat farcit de castellanismes i el llenguatge artificiós i arcaic, típic dels Jocs Florals, que criticava Blasco. Era un model de llengua assequible per al gran públic, que combinava a correcció lingüística i la naturalitat expressiva, idoni per a la narrativa i el teatre cultes.

Llorente no va practicar mai aquestes gèneres, encara que va saludar amb entusiasme des de Las Provincias la publicació de la primera novel·la del cicle valencià de Blasco Ibáñez, Arroz y tartana (1894) amb aquestes paraules: «Ya tenemos en Valencia un novelista de veras». No deia res del fet que no l’havia escrita en català, però deixava caure que «Cataluña no ha tenido buenas novelas hasta que las ha escrito en catalán» i manifestava l’«esperanza de que tengamos al fin, aquí en Valencia, nuestro Narciso Oller». No puc deixar de fer-me una pregunta: Blasco havia llegit Oller? La febre d’or, que va aparèixer dos anys abans que Arroz y tartana, em sembla que va ser el model en més d’un punt d’Arroz y tartana. És un fil que no puc estirar ara. El fet, però, és que Blasco no va seguir Oller en la decisió de fer servir com a llengua d’escriptura la mateixa que parlaven els personatges del cicle valencià que va inaugurar amb Arroz y tartana. Tenint en compte la realitat social, política i cultural de la València d’aquell temps, que Blasco hagués escrit les seues novel·les en català hauria estat un miracle. La majoria de les vegades els miracles no es produeixen i aquesta vegada no en va ser l’excepció.

I Llorente? No me l’imagine escrivint una novel·la, ni en català ni en castellà. Així i tot, no hauria pogut fer més? Sembla que no tenia més remei que anar amb peus de plom, davant un ambient enormement hostil. És la tesi que ha defensat Rafael Roca en diversos treballs d’investigació. Per a Roca, Llorente s’autoimposà el límit de conrear quasi exclusivament la poesia en català a fi de no traspassar allò que podia resultar acceptable per a l’estat d’opinió dominant tant a València com a Madrid, com una estratègia destinada a prevenir les acusacions d’antipatriotisme o separatisme. Em sembla, però, que aquesta tesi té molt de wishful thinking. En tot cas, com assenyala Antoni Ferrando, tant si era només una opció defensiva estratègica o una convicció personal, «el que compta és el resultat, i el resultat no contribuí a capgirar la situació sociolingüística del País Valencià».

Llorente i Blasco Ibáñez: entre la política i la literatura és un assaig excel·lent, rigorós i alhora de lectura molt amena, per a entendre el context en què es va desenvolupar la producció literària valenciana de la segona meitat del XIX i, en particular, el moviment conegut com a Renaixença. I molt suggestiu per al lector, que no podrà evitar de comparar molts dels aspectes d’aquell temps amb la nostra realitat actual. Només una mostra per a tancar aquesta entrada. En una nota a peu de pàgina, Ferrando remarca que «la geografia urbana d’Arroz y tartana presenta molts paral·lelismes amb Noruega (2020), de Rafa Lahuerta, que evoca reiteradament la novel·la de Blasco». Les novel·les del cicle valencià de Blasco, encara que estan escrites en castellà, deixen molt clar que els personatges parlen en valencià. Més d’un segle després, una novel·la com Noruega està escrita en valencià, però en la majoria dels diàlegs els personatges parlen en castellà.