L’editorial Blume té una col·lecció dedicada a la publicació de guies de butxaca sobre diverses disciplines artístiques, com ara Breve historia de la fotografía, Breve historia de la arquitectura, del cinema, de les dones artistes o de l’art modern i contemporani. Ara hi ha afegit un altre títol, Breve historia de la novela, de Henry Russell, que ens fa cinc cèntims d’aquest gènere literari. El llibre està dividit en quatre seccions: gèneres, novel·les, temes i tècniques. Cada una pot llegir-se de manera independent o en combinació amb les altres. En realitat, és un llibre per a consultar i per a fullejar, més que per a llegir de cap a cap.
El nucli està format per una selecció de seixanta-set novel·les de la literatura universal. A cada una se li dediquen dues pàgines, una de les quals reprodueix una fotografia de l’autor o de la primera edició de la novel·la. L’altra pàgina ofereix una sinopsi de l’argument i algun comentari, molt breu, d’alguna de les seues característiques. Per què seixanta-set novel·les? Doncs per la mateixa raó que n’haurien pogut ser seixanta-sis o seixanta-vuit. Perquè sí. No se’n parle més.
La majoria dels títols triats pertanyen a la literatura en llengua anglesa, cosa ben comprensible, sobretot si es té en compte que la versió original d’aquest llibre està escrita en anglès i adreçada, d’entrada, a un públic d’aquesta llengua. De les seixanta-set novel·les, trenta-sis estan escrites originalment en anglès. El segon lloc del rànquing l’ocupa la literatura francesa amb onze títols. No n’hi ha cap de Stendhal. No he pogut evitar el gest reflex de portar-me la mà a la pistola. M’he relaxat quan he comprovat que Russell inclou en la seua selecció un Maigret de Simenon. Ja tornem a ser amics. La resta de la tria inclou sis novel·les de la literatura alemanya, quatre de la literatura en espanyol (el Quixot, Cien años de soledad, El beso de la mujer araña, de Puig, i 2666, de Bolaño), tres novel·les de la literatura italiana, tres de la russa, dos de la japonesa, una de la noruega i una de l’àrab.
La veritat és que m’han agradat més les il·lustracions que acompanyen cada novel·la que les píndoles que l’autor dedica a cada una. Aquestes píndoles ofereixen, és clar, poques sorpreses, però algunes són divertides, o ho són per a mi, com ara la dedicada a Lolita de Vladimir Nabokov. Russell comença remarcant que «se trata de una novela sobre un hombre que se siente sexualmente atraído solo por las niñas de una edad entre nueve y catoce años», Tot seguit, en previsió de les males influències que poden tenir els llibres, adverteix que «sus preferencias carnales son ilegales en gran parte del mundo». De tota manera, Mr Russell té una gran confiança en el sentit del decòrum dels lectors, com demostra en aquestes línies: «Humbert afirma que su deseo por Lolita puede convertirse en recíproco con el tiempo, pero es un egoista obsesivo y, por lo mismo, en un narrador poco fiable. Describe a la niña como una nínfula (una seductora con experiencia sexual antes de su encuentro), pero no puede engañar a los lectores; ella tan solo puede ser víctima de un abuso y él únicamente puede ser un depredador pedófilo». Podem llegir Lolita amb tranquil·litat, doncs. Nabokov, aquell pervertit que caçava papallones, a nosaltres no ens pot enganyar.
La secció inicial del llibre tracta, de la mateixa manera sinòptica, els diferents gèneres o subgèneres novel·lístics. Russell en distingeix trenta-cinc i fa un embull de mil dimonis. Combina els subgèneres consolidats, com ara la ciència-ficció o la novel·la policíaca, amb tècniques narratives com el flux de consciència, o amb corrents literaris concrets, com el realisme, el modernisme o el postmodernisme. No passa res, perquè de vegades resulta graciós. Així, afirma sobre la Bildungsroman (novel·la de formació o dels anys d’aprenentatge) que «el protagonista comienza siendo joven e inocente y termina siendo maduro y sabio». O despatxa el realisme amb el mateix candor: «el realismo en el arte tiene como objetivo mostrar la vida como es en realidad para la mayoría de las personas, sin adornos». A l’hora de tractar una qüestió tan delicada com la definició de la novel·la eròtica, Russell no perd l’aplom i ens ofereix aquest galimaties: «La novelas eróticas pueden definirse como obras de prosa de ficción en las que se describen los actos sexuales con detalles gráficos pero sin la intención de excitar. Se distinguen, pues, de la pornografía, en la que el sexo es gratuito y, a menudo, pervertido».
La tercera secció està dedicada als principals temes novel·lístics —vint-i-quatre. El primer de la llista és l’amor. L’autor justifica amb encert aquesta prioritat perquè «el amor es una de las principales motivaciones humanas y, desde que la literatura se convierte en el espejo de la vida, esa emoción siempre se ha encontrado entre los temas predominantes en la prosa de ficción». A continuació, hi col·loca l’adulteri, ai! Més endavant, hi trobem com a tema la psicologia. Russell, prevenint la nostra perplexitat, remarca que «en cierto sentido, todas las novelas pueden considerarse psicológicas. Sin embargo, algunas lo son más que otras». La quarta i última secció tracta algunes de les tècniques novel·lístiques: vint-i-set en la tria de Henry Russell, incloent-hi la prosa púrpura, terme que procedeix de l’Art poètica d’Horaci. Aquest terme al·ludeix a un estil massa extravagant o ornamentat. Em costa reconèixer que això es tracte d’una tècnica novel·lística. En tot cas, Russell trenca una llança a favor seu, perquè «la variedad es mejor que la monotonía».
Breve historia de la novela, de Henry Russell, és un llibre que pot resultar ben útil per a llibreters, bibliotecaris, coordinadors de clubs de lectura, professors d’institut i d’universitat i, en general, gent de poca lectura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada