Llegint la correspondència de Flaubert

Continue llegint la correspondència de Flaubert, combinant-la o alternant-la amb altres llibres. Lectura obsessiva, obsessionant. D’una carta a una altra, la tensió i l’interès no decauen mai. Amb prou feines n’hi ha unes poques que només tenen valor documental o un caràcter purament formulari. Fa dues setmanes que he acabat el segon volum de l’edició de La Pléiade. Me’n queden tres. Però abans de continuar endavant he de repassar-lo i prendre’n notes. I atendre alguns compromisos —altres llibres— que no poden esperar.

Jean Bruneau, editor d’aquesta correspondència en La Pléiade, assenyalava amb raó que és «l’une des plus belles de notre littérature» i la millor via d’accés per a comprendre l’obra i la personalitat de Flaubert. Poques vegades tenim l’oportunitat de contemplar amb tant de detall el procés de creació d’un escriptor des de dins, les seues lectures, la seua concepció de la literatura, la vida que feia cada dia… També, la sensació de penetrar en el seu cercle íntim: Maxime Du Camp, Louis Bouilhet, Louise Colet, George Sand, la neboda Caroline… Flaubert era d’una franquesa enorme a l’hora de jutjar la seua època i els seus contemporanis, el que escrivien els seus amics o la pròpia vida sexual. Sembla que Louise Colet va considerar de vegades que aquesta sinceritat no era més que brutalitat i insensibilitat.

Julen Barnes ha escrit que aquells a qui les novel·les de Flaubert semblen massa perfectes, o massa treballades, es deixen portar per l’estil directe, per l’exuberància, per la vivacitat, per la facultat d’argumentació i la intel·ligència desbocada de la seua correspondència. Gide deia que durant cinc anys la correspondència de Flaubert li havia reemplaçat la Bíblia com a llibre de capçalera, i que era el seu «réservoir d’énergie».

Les cartes adreçades a Louise Colet són les que contenen els passatges més significatius sobre la vida i l’art de Flaubert, abans de les síntesis més tardanes que es poden llegir en les que va adreçar a Georges Sand. S’havien conegut i iniciat una relació com a amants el 1846, però van trencar el 1848, poc abans que Flaubert emprengués el seu viatge a Orient amb Maxime Du Camp. A la tornada es van reconciliar al cap de poc. En les cartes de Flaubert a Louise durant els anys 1851-1854 —li n’escrivia dues a la setmana com a mínim i de vegades quatre— es pot resseguir pas a pas el procés d’elaboració de Madame Bovary. La correspondència entre tots dos es va aturar l'abril del 1854, a causa del seu trencament definitiu. Jean Bruneau es dolia que Flaubert no hagués tingut una amant tan intel·ligent i tan lleial quan va escriure les altres novel·les.

Les cartes de Louise a Flaubert no s’han conservat. Les va cremar la neboda Caroline, perquè li va semblar que contenien «massa horrors». No falla. La preocupació dels hereus literaris pel bon nom dels seus parents escriptors sol comportar efectes nefastos per a la literatura. Jean Bruneau ha compensat en la seua edició aquesta pèrdua amb apèndixs que reprodueixen diversos documents de Louise Colet, com ara fragments del seu diari o cartes seues a altres corresponsals en què al·ludia a Flaubert.

En l’assaig que va publicar el 1975 sobre Madame Bovary —La orgía perpetua (Flaubert y Madame Bovary)—, Mario Vargas Llosa hi va assenyalar que la correspondència amb Louise Colet «tiene un interés comparable al de las mejores novelas de F1aubert. Son, de un lado, cartas de una extraordinaria riqueza literaria y anecdótica: escritas a vuela pluma, contienen las opiniones políticas, artísticas y sociales de Flaubert, sus juicios y prejuicios sobre la gente que iba conociendo o recordando, los altibajos emocionales que el trabajo le producía. De otro, y es lo más importante, desarrollan su teoría de la novela, que se fue estructurando en esos años en función del libro que nacía, como resultado paulatino de la praxis creativa. Se trata de una historia mucho más fidedigna que la que podría constituir un diario de Madame Bovary, si Flaubert lo hubiera llevado, porque en estas cartas no existió la menor premeditación literaria, sino la espontaneidad y la libertad más totales. Flaubert no sólo ignoraba que esas cartas serían leídas por alguien más que su destinatario, sino, también, que en ellas hacía la historia de su novela y esbozaba la más revolucionaria teoría literaria de su siglo».