Epistolaris i dietaris

Com més va més m’agrada llegir els epistolaris dels escriptors. És cert que sovint tenen només un valor documental, i encara, lligat a una circumstància concreta: encàrrecs, agraïments, precs, informacions puntuals d’una mena o altra. Però de vegades van molt més enllà i arriben a ser més interessants que els dietaris, sobretot quan hi ha una relació de confiança entre els corresponsals, que facilita i provoca la confidència, com ara en les cartes que Stendhal va escriure a la seua germana, o Flaubert a Louise Colet. El fet que les cartes estiguen adreçades a un interlocutor concret fa que l’escriptor escriga sobre coses que no hauria ni esmentat en el seu diari, perquè eren òbvies per a ell. A més, el fet d’escriure a una persona determinada és, d’entrada, un motiu d’inspiració. Tot interlocutor comporta una resistència, cosa que obliga a precisar, a adoptar una estratègia, a anar al gra. La correspondència de Stendhal té més valor literari que no el seu diari.

Poques vegades està tan clar que escrivim per a un altre com en una carta, cosa que comporta una tensió beneficiosa, com parlar davant d’un públic. A més, adreçada a un interlocutor amb qui tenim una relació de confiança o d’amistat, la carta obliga a adoptar l’estil de la conversa, sense fer «literatura». Estic parlant, és clar, de la carta com una forma de l’escriptura privada, no del gènere epistolar que van cultivar a l’antiguitat Plini o Ciceró, i que van reprendre els humanistes.

La carta és una forma d’escriptura o de literatura privada no perquè continga elements secrets o «inconfessables», sinó perquè no està destinada a la publicació. No podem —no és correcte— fer públiques les cartes que escrivim, ni les que rebem, a no ser que tinguem el consentiment del corresponsal. Per això els epistolaris es publiquen sempre, si es publiquen, pòstumament, quan els corresponsals han desaparegut. Amb els dietaris, abans, passava igual, però des del segle XIX els escriptors van començar a publicar-los en vida, degudament exporgats, corregits i refets. En l’actualitat, molts autors els publiquen en diferents lliuraments, sovint al cap de poc, de molt poc d’haver-los escrit. En aquests casos, és clar, l’escriptor no publica el material brut inicial, sinó que el corregeix a fons i en suprimeix fragments per fer-ne un material més consistent. O per motius d’autocensura. Se’n solen eliminar els fragments que comporten una invasió de la privacitat de persones vives en el moment de la publicació, o aquells altres en què el dietarista es deixa anar i diu el que pensa d’alguns amb una excessiva franquesta. Per evitar aquest perill, s’ha passat a l’extrem contrari. És habitual llegir en els dietaris actuals glosses laudatòries d’amics, coneguts i saludats de l’autor, el qual espera ser correspost en la mateixa mesura en els dietaris dels altres. Tots contents.

Els epistolaris són una literatura privada en un altre sentit: les cartes són privades perquè no interessen ni importen a ningú, corresponsals i tafaners a banda. En principi, si més no. N’hi ha que van més enllà de la circumstància concreta que les va provocar, i permeten un coneixement de la personalitat humana dels escriptors, que cercarem debades en les obres que van publicar. Faciliten també l’expressió d’uns continguts —idees, apreciacions, confidències— que sovint els gèneres literaris oficials engavanyen o bloquen directament. Però això és un efecte secundari, que ve després.

Una altra qüestió, i acabe aquesta nota, és que la carta, com a forma d’escriptura privada, avui està periclitada i ens resulta tan arcaica com els poemes èpics. A hores d’ara, ningú no escriu poemes èpics ni cartes. La tecnologia —internet— se les ha carregat, de la mateixa manera que la fotografia es va carregar la pintura figurativa. A més, el tempo ràpid del correu electrònic contrasta amb aquell tempo més pausat de les cartes. Tant se val. Recorde el pensament estrany que va assaltar el doctor Johnson en el llit de mort: «En la tomba no rebrem cartes».