«La defensa i la il·lustració de la llengua francesa», de Joachim Du Bellay, o la constitució d’una literatura moderna

La defensa i il·lustració de la llengua francesa, de Joachim Du Bellay, publicada el 1549, és un llibre clau en la història cultural d’Europa. Encara que es tracta en part d’un plagi —Du Bellay va copiar alguns capítols del Dialogo delle lingue de Sperone Speroni— té el valor d’expressar uns llocs comuns d’un cert discurs del Renaixement, com ara la relació entre la cultura i el poder, la transformació dels vulgars en llengües nacionals o la constitució d’una literatura moderna. L’editorial Afers l’ha publicada fa poc en català, precedida d’una extensa introducció a cura d’Anne-Marie Chabrolle-Cerretini i Narcís Iglésias. Aquest últim signa també la traducció, excel·lent, que reprodueix amb fluïdesa el període llarg, llatinitzant, que fa servir Du Bellay. Tots sabem que s’ha d’escriure amb frases curtes i que més val no jugar a fer el Proust. Però de tant en tant dóna gust de llegir una prosa que respira amb tanta amplitud, tan ordenada i harmònica.

Els debats entorn de les llengües vulgars no eren nous. Remuntaven en últim terme als plantejaments de Dante. Però la Defensa va representar una ruptura amb aquesta història. Du Bellay va escriure la seua legitimació del francès en francès, i no pas en llatí. Inaugurava una nova era de lluita oberta, de competència entre la llengua del rei de França, la llengua doblement sagrada de Roma i el molt literari toscà. La Defensa era també un manifest literari, que va establir els principis de la poesia francesa moderna, tal com es va configurar entorn dels poetes de La Pléiade.

L’argument principal que feia servir Du Bellay per a promoure el francès enfront del llatí és que no hi ha cap llengua que siga intrínsecament superior a una altra o més apta per al cultiu de le lletres i del coneixement. La preeminència del llatí és una conseqüència del seu ús, no de la seua natura, perquè «les llengües no neixen d’elles mateixes a manera d’herbes, arrels i arbres, sinó que tota la seua força neix en el món del voler i de l’arbitri dels humans». És cert, però, que la igualtat potencial de cada una de les llengües no desmenteix la desigualtat actual, «però això no s’ha d’atribuir a la natura venturosa de les dites llengües, sinó sols a l’art i enginy dels homes». Si la llengua francesa «no és tan abundant i rica com la grega o llatina, no s’ha d’imputar a un defecte seu, com si per ella mateixa només pogués ser sempre pobra i estèril, sinó que s’ha d’atribuir a la ignorància dels nostres avantpassats». També el grec i el llatí van ser vulgars en els seus inicis. Només el seu cultiu els va convertir en llengües literàries.

Un vulgar podia esdevenir una llengua culta per mitjà de la seua il·lustració. Aquesta consistia a adquirir els recursos que ja existien en llatí i en grec. La traducció i la imitació dels models d’aquestes literatures era la drecera més segura i més ràpida per a convertir el vulgar francès en una llengua literària, encara que Du Bellay advertia que no s’havia de caure en una imitació servil dels antics. Més que d’imitar-los, es tractava de fer-los servir d’estímul. Com va destacar Lluís V. Aracil, aquesta actitud d’enriquiment o il·lustració d’una llengua, de transferir a altres llengües uns recursos existents en llatí, està en íntima relació amb una sèrie de valors dels humanistes. Un dels principals és la dignitat humana (dignitas hominis) i, per altra banda, l’emulació (emulatio). La dignitat humana comporta la idea de reconèixer en l’home la capacitat de produir, la llibertat de prendre la iniciativa. Era el contrari de tota concepció fatalista —no hi ha res a fer— i tradicionalista —així ho hem trobat i així ho deixarem.

Contra el llatí, Du Bellay arguïa que si els homes del seu temps eren en general menys savis en totes les ciències i de menys valor que els antics, la raó principal d’aquest estat de coses era el temps que invertien a aprendre el llatí i el grec: «si el temps que invertim a aprendre les dites llengües es dediqués a l'estudi de les ciències, sens dubte la natura no esdevindria ara tan estèril, que no pogués engendrar Platons i Aristòtils del nostre temps». En canvi, «no sols dediquem la nostra joventut a aquest exercici debades, sinó que com si ens penedíssim d'haver deixat el bressol i d'haver esdevingut homes, retornem una altra vegada a la infantesa, i en l'espai de vint o trenta anys no fem altra cosa que aprendre a parlar, uns grec, altres llatí i uns altres hebreu».

És clar que Du Bellay no propugnava abandonar l’estudi d’aquestes llengües, «per tal com les arts i ciències són ara com ara en mans dels grecs i llatins». Era molt conscient de l’oposició que havia de trobar la seua defensa del francès, sobretot entre els professors de llengües i els venerables teòlegs de la Sorbona: «no hi ha res que aquells druides temin tant com que el secret dels seus misteris, que s'han d'aprendre d’ells, igual com abans s'havia d’aprendre el calendari de boca dels caldeus, sigui descobert al poble vulgar i que algú no enganyi els més hàbils, com diu Ciceró». Du Bellay els acusava de tenir tancat el coneixement de totes les disciplines dins els llibres grecs i llatins, sense deixar que «deixin de ser paraules mortes i passin a ser vives i volin ordinàriament per les boques dels homes». Els teòlegs consideraven el coneixement com el seu monopoli, i era aquest monopoli el que garantia la seua posició preeminent. Tota promoció d’una llengua implica una promoció dels qui la parlen i això sempre posarà en qüestió els drets adquirits —els privilegis— d’uns altres. Per això aquesta promoció sempre serà conflictiva. Al segle XVI, la promoció del francès, o de qualsevol altre vulgar, posava en qüestió el domini de l’Església i l’hegemonia dels humanistes italians.

Fins aquí, la defensa. Tot seguit, Du Bellay passava a l’atac sense miraments i exposava per què era més útil i més convenient per a un francès escriure en la seua llengua que no en llatí. D’entrada, considerava el projecte humanista de restauració del llatí clàssic com una quimera. Comparant el llatí de l’època clàssica a un edifici, Du Bellay objectava als humanistes que «si arribeu a reedificar aquesta construcció, sereu ben lluny de restituir-li la seva primera grandesa, quan on solia haver-hi la sala, vosaltres potser hi fareu les habitacions, les quadres o la cuina, confonent les portes i les finestres: ras i curt, canviareu tota la forma de l’edifici». A més, Du Bellay afirmava amb contundència que era més probable aconseguir la glòria literària escrivint en francès que no en llatí. Si Ciceró i Virgili, quan els grecs ja tenien l’eloqüència i la poesia al punt més elevat de l’escel·lència, haguessen escrit en grec menyspreant la seua llengua, es pot creure que haurien igualat Homer i Demòstenes?, es preguntava. Com a mínim, deia, no haurien estat entre els grecs el que són entre els llatins. De manera semblant, a Itàlia, per bé que Petrarca i Boccaccio haguessin escrit molt en llatí, no hauria estat suficient per donar-los el gran honor que han adquirit si no haguessin escrit en la seua llengua. I concloïa: «Em sembla, lector amic de les muses franceses, que després dels autors que he esmentat, no has pas de tenir vergonya d’escriure en la teva llengua, ans al contrari, has de lliurar-t’hi del tot si ets amic de França, i de tu mateix, amb una noble idea, que val més ser un Aquil·les entre els teus que no pas ser entre els altres un Diomedes, i fins ben sovint un Tersites».

Els francesos que escrivien en llatí, l’únic que podien fer era imitar, repetir, sense arribar mai a la perfecció del model. Era com portar llenya al bosc. El llatí, com a llengua literària, tenia l’avantatge enfront dels vulgars de disposar d’una tradició literària de molts segles i de ser una mena de lingua franca de la comunitat intel·lectual, disposava d’un públic més ampli, que incloïa el dels diferents vulgars. Per contra, encara que es parlava més o menys, no era la llengua de les activitats quotidianes, li mancava el contrast o la tensió entre la llengua escrita i la llengua parlada, que influeix i les renova totes dues. El llatí era una llengua, si es pot dir així, intel·lectual, poc adaptable a tots els matisos d’expressió de l’experiència humana. Els humanistes, en voler recuperar la forma del llatí clàssic, van accentuar aquesta separació, i això va contribuir a fer del llatí una llengua de paper, amb una existència purament literària. Així i tot, l’hegemonia del llatí, del que Aracil anomenava el llatí europeu, com a llengua culta, va continuar encara durant uns segles fins que va col·lapsar, de sobte, a mitjan segle XVIII.

Els motius i els arguments que exposa Du Bellay en la Defensa marquen un moment decisiu en la formació de les llengües i literatures modernes d’Europa. Però el seu interès no és sols històric. El moviment inicial de Du Bellay, com ha assenyalat Pascale Casanova en La République mondiale des Lettres (1999), es prolonga fins a l’actualitat amb l’aparició de noves literatures, de nacions literàries sempre noves, totes sorgides d’un moviment de ruptura del qual la Defensa constitueix el paradigma. El llibre de Du Bellay continua interpel·lant el lector actual. No sols els escriptors. La tria d’una llengua o altra per a la vida familiar i social, o per a la creació literària, continua sent una qüestió peremptòria, que no es pot defugir, per a àmplies capes de la població de tot el món. Un últim punt que reforça l’atractiu de la Defensa per al lector actual: els arguments que hi fa servir Du Bellay no es basen en l’efusió sentimental, sinó en la utilitat.