Rellegir

«Algú va escriure que llegir és rellegir. Em sembla que no, que són substancialment diferents una acció de l’altra i que totes dues tenen qualitats i condicions pròpies.» Així comença Sobre la relectura, una de les entrades dels Dietaris de Miquel Pairolí. Aquest «algú» sembla prou clar que es tracta de Joan Fuster, i el que «va escriure», un dels seus aforismes més coneguts: «Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir». Pairolí assenyala d’entrada en el seu assaig que entre els intel·lectuals la relectura té un gran prestigi, fins al punt que a partir d’una certa edat la majoria ja no solen dir que llegeixen, sinó que rellegeixen. Els fa vergonya reconèixer que han tardat tant a llegir Guerra i pau, la Divina Comèdia o qualsevol peça de Shakespeare. O, pitjor, que encara no han llegit cap d’aquestes obres il·lustres.

Per a Pairolí, el prestigi de la relectura no deixa de ser en la majoria dels casos una forma de coqueteria intel·lectual, o d’hipocresia. A més, està basada en un malentès, perquè en la majoria dels casos la relectura és, en realitat, una nova lectura. Tornar a llegir un llibre que havíem llegit fa molt de temps i que a penes recordàvem és com llegir-lo per primera vegada. I encara que el recordem bastant. El lector canvia, i acumula lectures amb els anys, que influeixen en les noves lectures i en les relectures, de manera que rellegir un llibre al cap d’un temps és llegir-ne un que és nou per a nosaltres. Potser això és una mica exagerat, però no deixa de tenir un punt de veritat. Una altra qüestió a tenir en compte és que, sovint, quan rellegim no tornem a llegir el llibre de cap a cap, sinó que anem directes a un fragment que ens interessa, o en fem una lectura a bots, fixant-nos només en aquells passatges que vam subratllar.

Aleshores, quan ha passat tant de temps, hem de parlar de lectura o de relectura? Segons Pairolí, la relectura en sentit estricte suposaria, només, tornar a un text llegit de fresc, una segona vegada després de la primera o la tercera després de la segona, no pas a un text antic, mig esvaït en el record. Pairolí acaba la seua reflexió sobre l’aforisme de Fuster amb una nota melancòlica: «la vida de lector té la forma d’un viatge cada cop més solitari i per paisatges més erms. Encara que no perdeu la il·lusió de llegir, a partir d’una certa edat fa l’efecte que les millors festes del lector ja formen part del passat, que, d’una forma o altra, la majoria de llibres sempre us n’evoquen d’altres. És empipadora aquesta sensació de repetició o de succedani». No tots els lectors, crec, comparteixen aquesta sensació. Josep Iborra, a vuitanta anys, confessava en una carta a Josep Garcia Richart que li agradaria llegir-se la biblioteca d’Alexandria, «tota sencera». Jo tinc damunt la taula de l’estudi una llista de lectures pendents, que no para de créixer. Llegir em fa ganes de llegir més, m’empenta en una mena de fugida cap endavant. Encara em falten moltes peces per a completar el meu trencaclosques.

L’assaig de Pairolí no esgota l’aforisme de Fuster. Tornem-hi, doncs: «Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir». Per què? Amb la formulació peremptòria típica del gènere, es presenta com una asseveració incontrovertible, que no necessita ser justificada. En comptes de preguntar-se si és certa, potser resulta més útil plantejar-se què vol dir. El mateix Fuster va explicar una mica el seu aforisme en un article, El arte de leer, publicat en la revista Jano a finals dels setanta. Ha estat traduït al català i reproduït en el volum Discordances. Hi afirmava que «jo, que vaig envellint a cuita-corrents, m’incline per les relectures. M’assalta el neguit de no haver llegit “bé”, la primera vegada, un llibre decisiu, i cal tornar-hi». I deia que no hi ha prou a empassar-se una vegada Guerra i pau, El roig i el negre o El cementeri marí. Cal tornar sobre aquests textos i sobre molts altres: «cal llegir Kafka, com a mínim, tres vegades. I Quevedo, cinc. I Ausiàs March, set». Hem de suposar —siguem optimistes—, que si tornem a llegir un llibre al cap d’un temps serem capaços de llegir-lo millor. La segona lectura té un avantatge sobre la primera, perquè sabem més: hem llegit més. També és cert que pel camí es perd una cosa o altra, però deixem estar això. Una segona lectura pot ser més atenta, més intel·ligent, més concentrada: més seriosa. Si més no, hauria de ser-ho.

Tot això està molt bé, però caldria matisar que la relectura no és només una manera de llegir millor. És també, i sobretot, un mitjà de refrescar la memòria i d’actualitzar les nostres lectures per posar-les d’acord amb el que som ara i amb el gruix de lectures que hem acumulat. De la mateixa manera que els modestos estalvis del nostre compte corrent perden valor amb el temps, si no els invertim, igual passa amb els llibres que hem llegit. La relectura n’actualitza el valor que havien perdut per a nosaltres.

I, tanmateix… No tenim temps per a tanta lectura, ni tan sols per a una primera lectura de molts llibres importants. Encara menys per a rellegir-los. No vull pensar en els llibres, clàssics o no, que hauria d’haver llegit i que no he llegit; la majoria dels quals no llegiré mai. No sempre per falta de temps. Em queda també la recança que alguns dels millors que he llegit, els he llegit una mica tard. Massa tard.

Tant se val. No ens posem dramàtics. A més, no cal rellegir-ho tot. Hi ha autors que ens van apassionar en el seu moment i que ara ens cauen de les mans. O que, sense arribar a aquest extrem, ja no són els nostres autors. Josep Pla, a la vellesa, renegava de Stendhal, que havia admirat tant. Pensem també que un llibre que vam llegir i que hem oblidat no és com si no l’haguéssem llegit. Quan el vam llegir, va fer el seu paper i ens va servir per a arribar on som ara. Després, discretament, es va retirar per deixar pas i fer lloc a uns altres. L’hem oblidat, sí. O potser no tant com pensem.