Pàgines

dimarts, 30 d’agost del 2022

Un altre Maigret, si us plau


De tant en tant, m’agrada llegir alguna novel·la de Simenon. És una manera de desengreixar d’altres lectures més peludes. Ara he llegit Les vacances de Maigret, primer títol d’una sèrie de Maigrets que publicarà Navona Editorial en traducció d’Emili Manzano. Les novel·les del comissari Maigret no són tan bones com les novel·les dures de Simenon: El gat, L’home que mirava passar els trens, Els còmplices, El petit sant… Potser és inevitable que siga així. La novel·la policíaca és un subgènere novel·lístic amb unes regles molt marcades que el limiten i el fan previsible i un pèl mecànic. Josep Iborra, en una entrada del seu Diari 1965-1977, assenyalava que un aspecte d’aquest subgènere és que al principi trobar l’assassí és pràcticament impossible, però que aviat esdevé massa fàcil. L’assassí encaixa de seguida en el trencaclosques que s’ha plantejat al començament.

Així i tot, les novel·les del cicle de Maigret se salven de la servitud del gènere per l’encant del seu personatge, per l’habilitat de Simenon per a recrear ambients i atmosferes, per la transparència i la claredat de la seua escriptura, per la comprensió dels aspectes pertorbadors de la vida humana. Això sí, hi falla la trama, la intriga. En aquesta novel·la concreta, el lector s’adona aviat de quina pot ser la resolució de l’enigma que s’ha plantejat al començament. Els motius de l’assassí, que s’expliquen al final, com mana el gènere, són inversemblants o forçats, al servei de l’engranatge argumental, que per això mateix grinyola. Tant se val. La novel·la m’ha enganxat igualment.

Maigret ha anat amb la seua dona a passar les vacances, unes vacances modestament menestrals, en una població de la costa atlàntica: «a la platja i a la ciutat hi feia massa sol. A determinades hores, l’atmosfera semblava tremolar literalment, i quan s’entrava de cop en una zona ombrejada la vista quedava cegada per una llum vermella». La senyora Maigret ha triat el mal moment de tenir un atac d’apendicitis. L’han haguda d’operar i tot va bé, però ha quedat ingressada a l’hospital. Maigret ha quedat solt i passeja amunt i avall de la petita ciutat. Al final, com qui no fa res, aprofitarà les vacances per a resoldre un triple cas d’assassinat. Mentre passeja, fa parades en un bar o altre i beu un vi blanc. M’entraven ganes de fer-me’n un jo també, ben fred. Virtuós, vaig continuar llegint.


Una noia, que estava ingressada al mateix hospital, mor a conseqüència de les ferides patides en un accident. O això sembla. A l’hotel on s’allotja Maigret, hi ha un grup de personalitats locals que juguen al bridge cada vesprada. Maigret els observa. Un d’ells, Bellamy, metge prestigiós, de bona família, un personatge cent per cent burgès, cunyat de la noia que ha mort, se sent observat pel comissari. D’una manera un tant inversemblant, demana a Maigret de parlar amb ell en privat per tal de desfer qualsevol sospita sobre la seua implicació en la mort de la cunyada. El doctor Bellamy fa com els xiquets, que abans que ningú no els acuse de res, s’afanyen a reivindicar la seua innocència: jo no he segut!

Durant l’entrevista entre tots dos, Bellamy pregunta moltes coses a Maigret, mentre que aquest es manté en un silenci que inquieta aquell. Gràcies a l’interrogatori de Bellamy, el lector s’assabenta que Maigret volia ser metge i que va fer els tres primers cursos de la carrera. La mort del seu pare va interrompre els estudis i la casualitat el va fer entrar en la policia. Bellamy li comenta que «anava a dir-li que la seva mirada sembla que estigui sempre cercant un diagnòstic». Està clar que té la cua de palla.

Bellamy li confessa que no creu que la gent li tinga una estima especial, «perquè no em preocupo gaire per fer-me estimar», l’actitud que menys perdona la gent, diu. Conclou que «sens dubte és per això que hi ha tan pocs homes que tinguin el coratge de viure la vida sense preocupar-se del que pensin d’ells». Tot seguit ha de reconèixer, amb un somriure forçat, que «tanmateix, he sentit la necessitat d’explicar-me amb vostè…» Bellamy, continuant amb aquest to confidencial, li diu que «la vida de cadascun de nosaltres sembla senzilla fins al dia que es produeix un esdeveniment i la gent comença a examinar-nos, no pel que som realment sinó en relació amb l’esdeveniment». Por un perro que maté… Aquest esdeveniment revela el que realment som? O és una incongruència, un fet atzarós i arbitrari que no hi ha cap manera de lligar amb la vida d’una persona?

En les novel·les de Simenon hi ha sempre una ambigüitat sobre la veritat de l’existència d’un home. De vegades, es produeix un fet que trenca el món inautèntic i rutinari d’un personatge. O sense trencar-lo, fa que el personatge hi perda peu. El sexe hi sol aparèixer com un element pertorbador. En el cas concret de Les vacances de Maigret l’assassí perd el seu món per voler-lo salvar. Vol massa seguretat, massa tranquil·litat. Al final, acorralat per la recerca de Maigret, confesssa, perquè s’adona també que l’encobriment del primer crim exigeix que en cometa d’altres d’una manera que no pot tenir fi ni aturador. Al que fa tres decideix deixar-ho córrer. No tenia al costat una lady Macbeth.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada