Pàgines

diumenge, 2 d’abril del 2023

Gramsci a la presó


Lectura de les Cartes de la presó / Cartes a Tatiana Schucht, publicades el 2014 per Edicions de 1984 en traducció al català d’Alba Dedeu. Aquesta edició recull només les cartes que Gramsci va enviar a Tatiana Schucht, cunyada seua, la persona físicament més propera a ell durant l’empresonament. En queden fora les que va enviar a la seua família a Sardenya, sobretot a dues de les seues germanes i a la seua mare, i les cartes a la seua dona, Giulia Schucht.

L’any 1922 Antonio Gramsci havia estat enviat a Moscou com a delegat del PCI. Els seus problemes de salut, que va arrossegar tota la vida, s’havien agreujat fins al punt que va haver d’ingressar en un sanatori als afores de Moscou. Alba Dedeu, en la presentació que ha redactat per a aquest volum, conta que «allà va conèixer Eugenia Schucht, una altra interna, i després la seva germana, Giulia Schucht, una violinista de qui s’enamorà tot seguit, i amb qui posteriorment es casaria i tindria dos fills. Les germanes Schucht provenien d’una família benestant, malgrat que les filles, que havien estudiat i passat temporades llargues a Itàlia, simpatitzaven amb els bolxevics. Una altra de les germanes era Tatiana Schucht, que havia estudiat medicina a Roma i va residir a Itàlia durant tots els anys d’empresonament de Gramsci».

Després d’una estada a Viena, Gramsci va tornar a Itàlia el 1924 per ocupar el seu escó de diputat. Era el moment en què el feixisme aguditzava la repressió. El 1926 va ser detingut, juntament amb altres dirigents del partit, i dos anys després va ser condemnat a vint anys de presó acusat d’activitat conspirativa, d’incitació a l’odi de classes i d’antipatriotisme. Tal com va dir el jutge que va dictar la sentència, «durant vint anys hem d’impedir que aquest cervell funcione». Malgrat la pressió internacional contra el règim feixista i els recursos presentats per l’advocat de Gramsci perquè es revisés el procés, Mussolini no va cedir. Si de cas, Gramsci havia de retractar-se i demanar l’indult, cosa a la qual es va negar sempre. En el moment de ser arrestat, la seua dona Giulia ja havia retornat a l’URSS per tenir allí el seu segon fill, Giuliano, a qui Gramsci no va arribar a conèixer. Tatiana es va quedar a Itàlia i es va convertir per a Gramsci en un punt de suport inestimable.


El seu estat físic va empitjorar a mesura que passaven els anys a la presó, però la seua producció intel·lectual va continuar de manera regular amb l’escriptura dels Quaderni del carcere, un total de trenta-un quaderns, que es van salvar de la destrucció gràcies a l’economista Piero Sraffa, molt amic seu, i a Tatiana Schucht, que els va mantenir ocults fins que es van editar entre els anys 1948 i 1951. Les Lettere dal carcere, el 1947. Sraffa va finançar la vida cultural de Gramsci a la presó per mitjà d’un compte obert en una llibreria de Milà que li va permetre comprar els llibres que li feien falta de manera contínua. Encara que no va sobreviure a l’empresonament, el fiscal que va sentenciar Gramsci va fracassar.

La lectura d’aquestes cartes permet resseguir alguns dels motius principals tractats en els Quaderni, i també, és clar, les tribulacions i els estats d’ànim de Gramsci durant els onze anys que va estar tancat. Impressionen per la seua precisió i lucidesa. Com a mínim en les que va escriure a Tatiana, Gramsci rebutja tot consol i no intenta tampoc de consolar-la a ella ni de donar-li ànims. No cau mai en l’autocompassió ni la demana dels altres. Tampoc no amaga ni s’amaga el seu procés de destrucció física i intel·lectual.

En una carta de 6 de març de 1933, proposava a Tatiana que s’imaginés un naufragi i que un cert nombre de persones aconsegueixen refugiar-se en un bot. Abans del naufragi, és clar, cap dels futurs nàufrags pensava que es convertiria en nàufrag, i encara pensava menys que es veuria empès a cometre uns actes que els nàufrags, en certes condicions, poden cometre, com ara convertir-se en antropòfags. Passen uns dies i, quan ja s’han acabat els aliments, la idea del canibalisme es presenta amb una llum diferent, fins que alguns d’ells es converteixen realment en caníbals. Però, es pregunta Gramsci, és que es tracta, en realitat, de les mateixes persones? Entre tots dos moments, «aquell en què l’alternativa es presentava simplement com una hipòtesi teòrica i aquell en què l’alternativa adquireix tota la força de la necessitat immediata, ha tingut lloc un procés de transformació, “molecular” i ràpid en la mateixa mesura, en el qual les persones d’abans ja no són les persones de després, i no es pot dir, si no és des del punt de vista de l’estat civil i de la llei (que són, d’altra banda, punts de vista respectables i que tenen la seva importància) que es tracti de les mateixes persones».

Per a Gramsci, un canvi semblant, canibalisme a banda, s’estava produint en ell com a conseqüència dels anys que portava a la presó. A més, assenyalava que «la cosa més greu és que en aquests casos la personalitat es desdobla: una part observa el procés i l’altra el pateix, però la part observadora (mentre aquesta part existeix vol dir que hi ha un autocontrol i la possibilitat de recuperar-se) sent la precarietat de la seva pròpia posició, és a dir, preveu que arribarà un punt en què la seva funció cessarà, i ja no hi haurà autocontrol, sinó que un nou “individu” engolirà tota la personalitat amb impulsos, iniciatives i maneres de pensar diferents de les anteriors. Doncs bé, jo em trobo en aquesta situació. No sé què quedarà de mi un cop acabat el procés de transformació que sento».


Fins quan podem dir que encara som la mateixa persona? Hi ha casos extrems i traumàtics, que poden marcar una solució de continuïtat en la identitat personal: un empresonament com el que va patir Gramsci, la història dels nàufrags que contava a Tatiana, una malaltia destructiva… Mentre la personalitat és capaç de desdoblar-se, encara podem dir que jo sóc jo, tot i que això —la lucidesa del que s’està esdevenint— siga un motiu de patiment: una lucidesa impotent. Es pot dir el mateix dels efectes que produeix el pas del temps? Fins a quin punt la persona jove i la vella són la mateixa bèstia? Així i tot, hi ha una trama en què les continuïtats i les ruptures s’encavalquen. Guanya la idea de la trama, encara que més d’una vegada siga una il·lusió. Potser els canvis més grans en una persona són aquells que es produeixen sense que se n’adone, quan ja no és capaç de comparar la seua situació actual amb una altra d’anterior. A tot estirar, un sentiment d’estranyesa envers el passat. Era això el que temia Gramsci.

El punt d’inflexió que havia desencadenat aquest procés s’havia produït per a ell al cap de cinc anys de l’empresonament. En una carta de 3 d’agost de 1931, hi constatava que «el “món” de les meves relacions afectives ja s’ha acostumat a la idea que jo sóc a la presó. Això no s’esdevé sense reciprocitat; jo també m’he acostumat a la idea que els altres s’hi han acostumat, etc.». Acostumar-se a un determinat estat de coses, per injust i opressiu que siga, equival en la pràctica a acceptar-lo. O té un efecte analgèsic sobre la nostra capacitat de reacció.

Una mica més avall, afirmava que ara «sento tota la mesquinesa, l’aridesa, la petitesa d’una vida feta tan sols de voluntat. Aquest és el meu estat d’ànim actual». Dins dels límits estrets i opressius de la presó, havent perdut l’esperança d’un alliberament pròxim, quin al·licient tenia per a viure? Només li quedava la voluntat. Viure, només, perquè cal continuar vivint. Cada vegada li costava més oposar-se a la vida a la presó.

Uns mesos més tard, una carta de 9 de novembre de 1931 mostrava que l’estat d’ànim de Gramsci s’havia enfonsat una mica més. Així i tot, no tenia «gens de ganes de fer balanç de guanys i pèrdues, ni de ploriquejar amargament per tot aquest temps d’existència que se n’ha anat en orris. Em sembla, tanmateix, que aquests anys coincideixen en gran manera amb un període determinat de la meva vida fisiològica, és a dir, que han estat necessaris per reduir el meu organisme a les condicions de la presó. El malestar que sento des de fa tres mesos marca certament l’inici d’un període en el qual la vida carcerària es farà sentir amb més duresa, com una cosa sempre present i que constantment malda per destruir-me les forces». No aconseguia centrar l’atenció en cap tema, i se sentia «destruït intel·lectualment tal com ho estic físicament».

El 14 de març de 1933 deia a Tatiana que feia poc havia caigut a terra «i ja no vaig ser capaç d’alçar-me tot sol. Tots aquests dies, des d’aleshores, he estat enllitat i molt dèbil. El primer dia vaig caure en una mena d’estat d’al·lucinació, si es pot dir així, i no aconseguia connectar unes idees amb les altres, ni les idees amb les paraules adequades». Un mes després, el 16 de maig de 1933 li escrivia: «tu no t’adones que realment estic extenuat, que després de dos anys de desgast lent però implacable, que continua, totes les meves reserves s’han exhaurit, i que a una persona que ja està prostrada per un pes insuportable no se li pot posar al damunt ni tan sols un bri de palla, per dir-ho d’alguna manera. D’altra banda, la mateixa exacerbació de la meva malaltia, suprimint tota reactivitat, ha provocat en mi una mena de calma que és la de les substàncies gelatinoses». Li demanava que no intentés animar-lo, expressant esperances genèriques sobre la seua salut: «No responguis res, perquè no hi ha cap resposta possible. Cosa feta, consell dat; i qualsevol comentari és gratuït i torna més odiosos els fets que s’han esdevingut».

El novembre del 1933, arran d’una crisi molt greu de salut, Gramsci va ser traslladat a la infermeria de la presó de Civitavecchia i després a una clínica de Formia, on se’l va mantenir custodiat, encara com a pres. L’any següent, la campanya perquè li concedissen la llibertat condicional va tornar a prendre força i, finalment, el govern italià li la va concedir a l’octubre. Tres anys més tard, la seua salut s’havia deteriorat d’una manera irrecuperable. Gramsci va aconseguir la llibertat plena el 21 d’abril de 1937, però no va poder deixar la clínica de Roma on estava ingressat. Hi va morir el 27 d’abril d’aquell any.

De seguida que puga, llegiré l’edició completa de les Lettere dal carcere.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada