Pàgines

diumenge, 25 de juny del 2023

Autobiografia i literatura: dos llibres de Jèssica Roca


Any 2009. Primera setmana d’octubre. Estem en plena recessió econòmica. Les empreses acomiaden treballadors o «reajusten» plantilles, de manera que el treball que feien dos o tres persones ara el fa una de sola. Silvana Roig, que treballa com a administrativa en una empresa d’exportació, pateix un col·lapse nerviós. Així comença L’administrativa, de Jèssica Roca, que acaba de publicar en règim d’autoedició. És una novel·la que es podria etiquetar com a autoficció, aquest tipus de narració que, sense deixar mai de presentar-se explícitament com una ficció, estableix una identitat entre l’autor, el narrador i el personatge. Amb tota l’ambigüitat que això comporta. El lector d’aquesta novel·la pot jugar a detectar-hi les coincidències entre l’autora (Jèssica Roca) i el personatge (Silvana Roig), que narra la història en primera persona. N’esmente algunes només: com Jèssica Roca, Silvana Roig treballa d’administrativa en una empresa d’exportació, té dos fills bessons, va patir un col·lapse nerviós, va començar a publicar un blog que va titular El Correu Express —el de Jèssica Roca es diu La bústia groga— i, com l’autora, sent una atracció especial per l’obra de l’escriptor Charles Bukowski. La novel·la està formada per quaranta-nou capítols breus, que a penes mostren una progressió argumental. En realitat, semblen les entrades d’un dietari. Però l’interès i l’atractiu de L’administrativa no s’han de cercar en una intriga o en la construcció d’un teixit de referències simbòliques, sinó en la representació de la realitat quotidiana en un moment social i històric determinat, la més difícil de captar, perquè es dóna per suposada. I perquè, sembla, no hi passa res.

La mateixa narradora apunta en un pas del relat que «la meva jornada com a administrativa no tenia gaire d’adjectivable. Bé, en tot cas es podria dir que era rutinària en els gestos. […] Però la vida és àmplia i plena de matisos. Fins i tot la que em portava a començar a diari la meva vida com a administrativa». Una realitat quotidiana, rutinària per això mateix, i al mateix temps puntejada o contrapuntejada per les petites anècdotes de cada dia i també per les no tan petites: l’aparició d’una malaltia sobtada, un suïcidi…


Una de les coses més importants que ocorren en la vida de la protagonista és la decisió de començar a escriure. Al començament, d’una manera vacil·lant, que es va definint a poc a poc. Des que decideix començar a escriure, tot canvia. Exteriorment, tot continua igual, però el que viu té un altre sentit. I hi ha una altra mirada. Com constata la narradora, «hi havia una mena de concatenació en les coses que feia des que escrivia. D’aquelles que havien passat sempre però que adquirien llavors una intencionalitat en la meva vida». També, la preocupació perquè l’escriptura d’una narració no es quede en un simple reporterisme, com ella en diu. Hi ha una pregunta que es planteja sovint: «què feien les persones amb les seves vides més enllà del punt exacte on jo me les havia trobat.» Aquest interrogant justifica i impulsa la seua voluntat d’escriure una novel·la.

Un aspecte que m’ha sorprès de L’administrativa és que la protagonista no es presenta mai com una víctima de res ni de ningú, contra el que és habitual en bona part de la narrativa actual. Tampoc no alliçona ni exposa grans conclusions morals. No adopta mai un to engolat. I no li fa vergonya dir que li agrada Bukowski, encara que és una dona. No té manies. Tot plegat, provoca una sensació refrescant en el lector.
Hi ha un altre llibre de Jèssica Roca, Llegint Bukowski, aparegut el 2021, que està en l’origen de L’administrativa. De fet, permeten i demanen de ser llegits en paral·lel. Abans he assenyalat que els capítols de L’administrativa recorden sovint la forma de les entrades d’un dietari. En Llegint Bukowski passa una cosa semblant. No debades, porta com a subtítol Notes d’un dietari, i es pot llegir com un dietari sense dates. Tots dos llibres parteixen de la narració del col·lapse nerviós que va patir l’autora, un moment d’inflexió en la seua vida que va desencadenar la seua decisió d’escriure: «La tardor del 2009, quan vaig patir aquella greu crisi d’estrès a la feina, jo no m’havia plantejat ser escriptora, ni tan sols sospitava que deu anys després hauria escrit tot el que porto escrit fins ara. Però m’agrada citar aquell moment perquè considero que va ser el punt d’inflexió que em va portar fins aquí.» El primer pas, diu, va ser començar a publicar un bloc, «un laboratori on jo podia experimentar i clarament evolucionar», igual que la protagonista de L’administrativa.

Llegint Bukowski és un assaig sobre aquest escriptor nord-americà «a través de la meva personal mirada del món». Però no es tracta d’una mostra de crítica impressionista, sinó d’un relat de l’atractiu i l’interès que Jèssica Roca ha trobat en l’obra d’aquest escriptor i de la influència que ha tingut en la seua vida. Sobretot, va ser Bukowski «qui em va ensenyar que de la meva vida en puc fer literatura». Fins i tot en la qüestió de la tècnica literària: «D’ell he après a estructurar les meves novel·les en capítols curts i a introduir molts diàlegs de manera àgil i real, sense ornaments ni artificialitat.» Hi ha trobat afinitats que van més enllà de les qüestions formals o temàtiques: «com ell, penso que sóc una escriptora molt impulsiva i visceral.». N’ha assimilat també un estil «nu i senzill que molts defineixen com a realisme brut».

Es pot afirmar que sense Bukowski Jèssica Roca no hauria escrit L’administrativa: «Quan l’hivern del 2017 vaig seure a escriure la meva novel·la L’administrativa va ser perquè ja em veia capaç de poder-la narrar. Vaig pensar llavors en el Carter de Charles Bukowski. Ell havia patit una situació d’estrès a la feina molt similar a la meva. […] li he d’agrair enormement que m’ensenyés que d’aquells dies grisos i mancats d’oxigen podia escriure la meva pròpia història. Ho vaig fer. I vaig veure que era el camí que volia prendre.» Aquests dos llibres en són una prova.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada