La setmana passada Carlota Gurt va publicar un article, Farta de massa coses, en què expressava el malestar profund que sent com a escriptora. Els motius d’aquest malestar són molts i diversos. M’he entretingut a comptar els que esmenta en el seu article: quaranta-cinc! Queda clar que Carlota Gurt no està farta, sinó molt farta. També, que li’n sobren motius per a estar-ho.
Primer motiu per a estar farta: «Estic farta de les persones que no saben llegir. Estic farta d’escriure articles i que després la gent hi llegeixi el que vol, no el que hi diu, i que, per tant, posin en ploma meva idees que no he expressat.» Potser no és que no saben llegir, sinó que no llegeixen. Ho podem comprovar cada dia a les xarxes socials. La gent no sol llegir els «textos» tan breus de Twitter. Només els mira. Cada u va a la seua bola i es limita a repetir una dèria o altra. Si això passa amb un tuit de dues línies, imagineu-vos amb un article. Ara, aquesta manera de «llegir» ve de lluny. Montesquieu es queixava de la infinitat de males crítiques que va rebre el seu Esprit des Lois, perquè eren «crítiques» que no havien entès el seu llibre. I no l’havien entès perquè no volien entendre’l. Una infinitat de «petits esprits», deia, van aprofitar-ne la «lectura» per a repetir una sèrie de llocs comuns. I per a fer declamacions, cosa que, segons Montesquieu, és ben fàcil.
Un altre motiu: «Estic farta de la saturació del mercat i l’excés inassumible d’oferta.» Més d’una vegada m’he referit en aquest blog a la tirania de les novetats. Els llibres publicats a penes duren en les llibreries un mes o unes poques setmanes i són desplaçats al cap de poc per unes altres novetats que aviat patiran el mateix destí. La tirania de les novetats comporta un efecte secundari important: contribueix a la desvaloració de la literatura. Si podem deixar de banda els llibres al cap d’un mes de la seua publicació, per la mateixa regla de tres estem donant a entendre que ens podem estalviar de llegir-los.
L’excés d’oferta està relacionat amb un fet que resulta preocupant. Estem arribant a un punt en què, en proporció, hi ha més escriptors que lectors. Escriptors molt interessats, com és normal, pels seus llibres, i molt poc pels dels altres, a pesar de les penoses ensabonades mútues. Malament. Flaubert va escriure en una carta a Louise Colet que «una cosa que demostra, a parer meu, que l’art està completament oblidat, és la quantitat d’artistes que pul·lulen. Com més cantors hi ha en una església, més podem suposar que els parroquians no són devots». Fa gairebé dos segles, doncs, Flaubert ja trobava que hi havia massa artistes: massa escriptors, massa pintors, massa músics, massa actors, massa… Què diria de la saturació actual?
L’escriptor en català, a més de competir amb l’abundant oferta de literatura original en aquesta llengua, ha de competir també amb les traduccions d’altres literatures, que representen un percentatge elevat de la producció editorial. Com a lector habitual, m’agradaria estar més al corrent de la nostra literatura actual, però amb prou feines puc assimilar les traduccions que es publiquen dels clàssics, o no tan clàssics, que solen interessar-me més. L’altre dia, fullejant algunes de les novetats editorials que havien arribat a Fan set, hi vaig veure La cartoixa de Parma, de Stendhal, Adam Bede, de George Eliot, Tres novel·les breus, de Tolstoi, a cura d’Arnau Barios, l’excel·lent traductor de Txékhov i de l’Eugeni Onegin, Maria Antonieta, de Stefan Zweig, la reedició del Tristram Shandy, de Laurence Sterne, en la traducció de Joaquim Mallafrè… I això és només una mostra de llibres acabats d’eixir del forn. N’hi ha més, de clàssics i d’autors actuals d’altres literatures. Recorde també, perquè ha aparegut enguany, Les afinitats electives, de Goethe, que ha traduït la mateixa Carlota Gurt. Jordi Llovet, insidiós, assenyalava no fa gaire que «el lector català d’avui té una tendència que podríem considerar masoquista a llegir abans una sèrie llarga de novel·les catalanes actuals que els grans clàssics —no tan llunyans; més lluny ens queda Tirant lo Blanc— de la literatura estrangera».
Anem ara al motiu de fons, a l’origen de tots els mals: «estic farta que ningú llegeixi.» Es tracta d’una hipèrbole, és clar, però es llegeix tan poc que podem donar-la per bona. No es llegeix, o es llegeix poc, o no es llegeix prou. D’una forma o altra, aquesta asseveració la subscriurien tots els escriptors del planeta. Però el cas de la literatura en català és més greu, perquè entre el públic lector de la nostra àrea lingüística es reprodueix el bilingüisme unilateral o asimètric (tots els qui parlen català saben parlar castellà, però a l’inrevés no). Els qui llegeixen habitualment en català també llegeixen en castellà, cosa que no passa a l’inrevés. La tendència a llegir preferentment o només en castellà afecta, fins i tot, una part important dels qui parlen català, que troba més fàcil i més còmode llegir en aquella llengua. Una conseqüència de l’ús reduït o residual del català en els mitjans de comunicació audiovisuals. El sistema educatiu no pot contrarestar aquesta realitat.
Carlota Gurt i alguns altres, com ara Ramon Alcoberro, han detectat un cert ressentiment en el sistema literari català. Més que ressentiment, jo en diria amargor, per l’escassa o nul·la repercussió que té la majoria del que s’arriba a publicar. Aquest sentiment afecta també els autors que venen molt. Venen molt durant una breu temporada, fins que l’allau de novetats els desplaça i el seu llibre s’oblida, com si no s’hagués escrit. Si n’han sobrat exemplars per vendre, se’n van de cap a la trituradora de paper. Per si serveix de consol, sembla que això passa en totes les literatures. Sí, als qui escriuen en castellà també els passa.
Hi ha molts altres punts que toca Carlota Gurt, i que també m’agradaria comentar, però ja n’hi ha prou. Us remet al seu article. Per acabar, una última observació. Quan comente aquestes qüestions, no puc evitar una sensació d’incomoditat, perquè ho faig només a partir de les meues impressions. L’opacitat del sistema editorial no ajuda gens ni mica a l’hora de fer-se’n una idea clara. Així i tot, hi ha coses que no es poden ocultar. N’hem tingut una mostra aquesta setmana amb les notícies sobre el Grup Enciclopèdia Catalana, que m’han fet baixar una suor freda per l’esquena.
Interessant, com tot el que escrius, amic Enric.
ResponEliminaEl teu comentari sobre l'article de Carlota Gurt em suscita, a mi, alguns comentaris:
Si hi ha un allau tan descomunal de publicacions, si cada any es publica més i més, com podem dir, al mateix temps, que cada cop es llig menys? I, d'altra banda, cal tenir en compte que una cosa és la indústria —paraula molt eloqüent, aquesta— editorial i l'altra la Literatura (amb majúscula). Pense que no és dolent que es publique molt —i si és en català, tant millor!— i si les novetats empal·lideixen prompte, què anem a fer-hi! No és un mal auguri tenir un món editorial viu, canviant però amerat de frivolitat. Sempre ha estat així però ara, per allò de la democratització de la cultura, ho és més que mai. Llig al pròleg que escriu Brodksy al llibre de N. Mandelstam:
"...perquè la cultura és elitista per definició, i l'aplicació de principis democràtics a l'esfera del coneixement condueix a l'equiparació de saviesa i idiotesa".
Pense que la tendència dels que ens estimem la literatura amb bogeria és a projectar la nostra descomunal frustració per no poder llegir tot allò que voldriem a la situació editorial en general. Veure tanta mediocritat a les prestatgeries de novetats ens produeix un rebuig instintiu perquè hi veiem una gran quantitat d'energia i recursos vessats per a produir i distribuir —de nou paraules derivades de la indústria— llibres dolents, energies que nosaltres desitjariem tenir per afegir hores de lectura al dia. Assumir que mai s'estarà al corrent de tot i que no és res greu quedar-se al marge de moltes —la majoria— de coses és necessari per a assolir una relació amb la literatura més sana, més nodridora. Almenys jo ho veig així...
No ens queda altra que seguir llegint amb paciència, en apassionat silenci, llibres que de debò ens òmpliguen. No?
Salut!
Un fidel i anònim fidel d'aquest blanc ofidi.
La precisió que fas sobre el possible excés d’oferta editorial és important. Per al lector, és positiva. Com més tinga per a triar, millor. Per a l’escriptor, no tant, perquè li suposa més competència: menys vendes i menys ressò. Tant se val. Els drets o els interessos del lector han de passar davant dels de l’escriptor. De tota manera, al lector potser li interessaria un filtratge més gran de tot el que es publica. Sobretot en el cas de la producció original en català, no sap per on tirar. Un altre aspecte encara d’aquesta qüestió és que les novetats desapareixen de la vista o de l’atenció del possible lector massa ràpid. No ens donen temps per a orientar-nos i decidir-nos per un llibre o altre.
EliminaI hi ha la paradoxa que assenyales. Com és que es publica tant si es llegeix tan poc? Una primera raó, crec, és que en l’actualitat amb les noves tecnologies editar un llibre, en paper o encara més en format electrònic, és molt barat. Una altra té a veure amb la política editorial: com que és impossible saber si un llibre tindrà èxit o no, es tracta d’inundar el mercat, de publicar molt per a encertar-la. Si comprem molts dècims de la loteria, tenim més possibilitats que ens toque la grossa que si en comprem només un o dos. El sistema d’inundació, si es pot anomenar així, el practiquen sobretot les grans editorials. Planeta, per entendre’ns. Tot el que no es ven, a la trituradora de paper. I el procés torna a començar.