Pàgines

dijous, 7 de març del 2024

«Estelles sota les ungles»: l’escriptura a contrapèl de Josep J. Conill


Josep J. Conill acaba de publicar Estelles sota les ungles (Editorial Afers), el seu tercer llibre d’aforismes després de Submarins de butxaca: Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus i de Sic transit gloria, mindundi. En la nota preliminar, molt densa, que ha escrit per a aquest nou llibre, Conill assenyala que l’aforista és un reincident, perquè «l’ambició de dir moltes coses amb molt poques paraules, obliga l’autor d’aforismes a polir els seus enunciats fins a dotar-los d’una duresa diamantina i alhora l’anima a reiterar el procediment». Tot intent, tot assaig, comporta la reiteració. Ara, contra l’assaig com a discurs desenvolupat, més o menys extens, l’aforisme se’n diferencia perquè un dels seus potencials «és que permet l’exploració sumària del ventall de possibilitats perverses que hi ha emboscat en qualsevol pensament». Cap bé sense pena: es tracta d’un gènere «la intrínseca versatilitat del qual i el seu taló d’Aquil·les deriven, precisament, de la seva extrema concisió».

Com en els llibres anteriors, alguns dels aforismes d’Estelles sota les ungles estan dedicats a delimitar aquesta forma literària, si més no tal com la practica el seu autor. Contra la tendència a convertir l’aforisme en una màxima, de formulació terminal, per a Conill «l’aforisme és l’única modalitat d’escriptura que es refusa a ser considerada com a obra conclosa». A diferència d’altres gèneres, «esquiva de manera radical l’autoengany de comprometre’s en excés amb si mateix». L’aforisme no conclou, sinó que «desemboca en un cingle». No és cap art de trobar l’expressió feliç, sinó un «art de percaçar la paradoxa». En més d’una ocasió Conill l’allarga o el transforma en una reflexió o en una observació més desenvolupada. De fet, el llibre porta com a subtítol Aforismes i notes. No sempre és fàcil diferenciar els uns de les altres.


Conill ha renunciat ara a agrupar-los en blocs temàtics, com si fos una mena d’enciclopèdia personal, com havia fet en els dos reculls anteriors. Citant Lichtenberg, constata que un llibre d’aforismes és impossible d’escriure. És una de les paradoxes que planteja aquest gènere. Els llibres d’aforismes, com a molt, es deixen recopilar. D’altra banda, un llibre d’aforismes és impossible de llegir. Es pot llegir, sí, fins a l’última pàgina, però «el sentit del text s’hi fragmenta en tal quantitat d’unitats discretes que al lector li resulta impossible abastar-lo sencer». El lector es veu obligat a trobar una estratègia i un tempo de lectura que li resulten còmodes, i detectar uns fils conductors que relliguen els fragments, fent violència, si cal, a l’autosuficiència real o aparent de cada aforisme. Ara, més que la insistència en una sèrie de motius temàtics, és el to i l’actitud de l’autor els que donen unitat en últim terme. En aquest llibre tots dos estan suggerits pel seu títol, extret al seu torn d’aquest aforisme: «Els seus aforismes són estelles clavades sota les ungles brutes de la moral.» En uns altres passos podem trobar-ne formulacions semblants, com ara quan Conill equipara l’aforisme a «l’escriptura com a forma de sabotatge». En la nota preliminar, constata que «dec pertànyer a aquella mena d’escriptors que no saben fer la seva feina sense sucar la ploma en àcid sulfúric», afirma que «un bon aforisme és l’equivalent verbal d’un cop de fuet» i que la fuetada verbal constitueix l’expressió paradigmàtica d’una dialèctica corrosiva.

Conill practica, en definitiva, una escriptura a contrapèl d’un sentit comú que, com diu ell mateix, és més impartit que no compartit. Aquesta escriptura respon a una actitud no gens indulgent amb els altres ni amb ell mateix (en alguns dels aforismes en què fa servir la tercera persona, resulta evident que és d’ell de qui parla). A contrapèl, sense indulgència ni complaença de cap mena, la voluntat de lucidesa, que Conill diferencia de la raó, de la intel·ligència i de l’astúcia, marca el to d’aquest llibre.

Una de les víctimes d’aquesta falta d’indulgència és la correcció política predominant. Llegiu, per exemple, aquesta càrrega de fons contra la pedagogia i els pedagogs: «En contrast amb la veritat, que és instructiva per se, la superxeria acostuma a disfressar-se de pedagogia.» En un altre pas, l’autor remarca amb sarcasme la paradoxa, només aparent, de «la dificultat de fer-se entendre dels esperits pedagògics». El mateix concepte de correcció política no s’escapa de la seua malícia, quan denuncia que «un cert discurs que fa bandera de la correcció política empra el terme “diversitat” com a equivalent de “discapacitat”». Al nostre món literari també li toca el rebre en més d’una ocasió: «la miserable cerimònia de les presentacions», «la tirania proliferant de la ficció», els llibres dolents que «fan fora de la circulació els que paguen la pena», el «carnaval de bombos mutus» en què, en ambients literaris reduïts, es converteix el sistema literari sencer, o la classificació dels escriptors i els artistes «entre aquells que tenen alguna cosa a dir i aquells que volen cridar l’atenció». Digueu-me malpensat, si voleu, però em sembla que ningú no es donarà per al·ludit. Millor dissimular, i despatxar l’autor i el seu llibre amb un elogi formulari.

Encara que un llibre d’aforismes és impossible de llegir, he llegit Estelles sota les ungles gairebé d’una tirada. Això sí, llapis en mà. Després, hi he tornat, fixant-me en els que havia marcat i en altres que rellegia amb un tempo més reposat, botant endavant i endarrere. De tant en tant, alguns m’obligaven a aturar-me i a fixar l’atenció una estona, com ara aquests: «Els conceptes entre cometes són com els eriçons, que no hi ha qui els abraci.» «L’únic mètode de contradicció eficaç és aquell que fa recurs al silenci, perquè és l’únic que no atorga res a l’adversari.» «La virtut, en el dèbil, mai no deixa de manifestar-se com una debilitat.» I aquesta formulació memorable sobre el drama, que no el mite, del bilingüisme: «Declaració de principis del bilingüe (en homenatge a Rufus T. Firefly): “Aquesta és la meva llengua; si no li agrada, en tinc una altra”.»

Estelles sota les ungles té una qualitat i un interès que no decauen en cap moment, cosa ben difícil en aquest gènere. És molt superior, crec, a qualsevol recull d’aforismes publicat en català durant aquests últims anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada