«Imaginar el mal», de Josep Iborra («El vici de la introspecció»)

Imaginar el mal

Leibniz va tenir la pensada d’afirmar que vivim en el millor dels mons possibles. Tenia les seues raons, llargues i complexes —al capdavall, tota la seua filosofia, que ja és dir— per a fer aquesta afirmació. La línia essencial del seu pensament sobre aquest punt diu que els mals que trobem en aquest món no constitueixen cap objecció vàlida a la seua doctrina, ja que entre els diferents mons possibles el nostre és el que inclou la menor dosi de mal. Era el component mínim necessari de mal perquè el món fos possible, lògicament possible, que és el terreny en què se situa Leibniz. Entre les diferents possibilitats que Déu tenia a les mans de composar un món, decidí crear el nostre malgrat els mals que incloïa, perquè era el millor possible. En aquest plantejament, doncs, el mal és inevitable. No es pot fer un món, encara que vulguem que siga el millor, sense incloure’l. Déu no podia prescindir del mal de cap de les maneres com a constructor de mons possibles. Per a Leibniz, Déu no podia crear el que li donés la gana, sinó solament una realitat objectivament possible. Aquesta idea és terrible perquè dóna al mal una realitat inseparable de la idea del món possible, encara que siga el millor. El mal és un compossible de la realitat. Sense ell no es pot pastar un món. Déu no pot crear-ne cap si el mal no forma part dels materials de la seua composició. El mal és necessari, el mal és inevitable, perquè no pot haver-hi bé sense mal. És el que tothom diu, al capdavall, sense saber res de la filosofia de Leibniz.

Ara, hi ha una altra implicació en la doctrina de Leibniz, que m’inquieta especialment i m’espanta. És la següent: si el nostre món, pel fet de ser el millor possible, inclou diferents figures del mal —les malalties, per exemple, o la mort— vol dir això que són possibles alguns altres mons pitjors que el nostre, és a dir, amb mals més horribles que els que nosaltres coneixem. Fa rodar el cap pensar en aquests altres mons, que Déu decidí rebutjar a l’hora de crear-ne un. Podríem imaginar-los? Crec que no, ni amb una imaginació dantesca. En realitat, l’home té una gran capacitat per a imaginar i fer el mal. Això forma part del millor dels mons possibles. Encara que multipliquem en quantitat i en intensitat el catàleg dels mals del nostre món, encara que l’imaginem infernal, continuaria sent el nostre món, amb totes les seues possibilitats de mal, que són moltes, tant les naturals com les inventades per l’home. Els altres mons, els pitjors possibles, són inimaginables perquè deuen estar pastats amb uns mals d’una altra espècie difícil de concebre. Davant la seua possibilitat, més enllà de la nostra imaginació i del nostre llenguatge, més enllà del nostre mal i del nostre bé, un es queda esbalaït i perplex.

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 156-157.