Pàgines

diumenge, 21 d’abril del 2024

«Un cor furtiu», de Xavier Pla. Vida i miracles d’un gos sense collar


La setmana passada vaig llegir Un cor furtiu. Vida de Josep Pla, de Xavier Pla. És una lectura que m’ha absorbit i que, per això mateix, m’ha fet postergar diverses feines que tenia pendents. Tot no pot ser. Acabada la lectura, la vaig deixar reposar una mica i al cap de poc en vaig prendre unes notes. Moltes. Ara, em faig petit pensant en les que en deu haver pres Xavier Pla per a escriure aquest llibre, en la massa de documents de tota mena que ha llegit, en l’esforç que ha hagut de fer per a organitzar-los i interpretar-los d’una manera tan àgil i fluïda, que enganxa el lector. De fet, la novetat principal d’aquesta vida de Josep Pla respecte a les que s’han publicat fins ara és l’enorme quantitat de documentació inèdita en què està basada. Aquesta documentació, que es dóna a conèixer ara per primera vegada, comprèn escrits que il·lustren la prehistòria literària de Pla, cartes intercanviades amb els pares i germans, i també les rebudes de les seues parelles, quaderns, quartilles inèdites i esborranys, etc. Xavier Pla ha resseguit els diferents episodis i etapes de la seua vida amb un detallisme meticulós, potser excessiu en algun punt. El resultat ha estat un volum, com hauria dit Pla, d’extensió considerable: més de mil cinc-centes pàgines.

La massa de documents amb què ha treballat l’autor d’Un cor furtiu planteja un problema ben gros. Mal està tenir poca informació a l’hora de redactar una biografia, però potser encara es fa més difícil quan n’hi ha tanta. Xavier Pla constata que «el gavadal de papers de Pla impacta perquè permet alçar acta de la vida d’una persona, gairebé dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, any a any. I això és molt. La biografia és allà. Però cal donar-li, com a mínim, forma creativa i una interpretació lògica dels fets». Tot es complica encara més perquè la vida de Pla va ser especialment moguda, frenètica, difícil de relligar, amb talls en la seua trajectòria, que es poden constatar, però que sovint són difícils d’entendre. Més problemes: la documentació s’ha de contrastar amb l’obra literària de Pla de caràcter memorialístic. A la seua enorme extensió, paral·lela a la de la massa documental, s’hi afegeix la dificultat que representa haver estat refeta i reescrita més d’una vegada. A més, entra en conflicte sovint amb la documentació i, sobretot, conté buits i silencis clamorosos. Xavier Pla constata que «Pla s’escapoleix sempre. No es deixa atrapar mai i és esmunyedís com una anguila». En un pas del seu llibre cita aquestes paraules de les memòries del periodista Francisco de Cossío, que va conèixer Pla a París, durant la dictadura de Primo de Rivera: «José Pla ha nacido para que todos nos equivoquemos con él». Deia també que Pla era «un catalán muy catalán». Massa.


Un cor furtiu
porta com a subtítol Vida de Pla. El seu autor sosté que una vida no és una biografia, perquè «una vida no cap en una sola biografia. Una vida com la de Pla poden ser moltes biografies. Perquè cada biografia és una interpretació i la vida de Pla és una madeixa de la qual es podrien estirar tants fils com models de biografia hi ha». Per a Xavier Pla, la documentació tota nua que envolta Pla dóna testimoni del seu itinerari vital i permet «reconstruir de prop la vida de l’home», contra «la muntanya de paraules amb què Pla cobreix i es recobreix». És, diu, «potser l’única manera de retraçar de manera lineal i objectiva una vida, d’aferrar-se a una existència». Però aquests documents s’han d’organitzar i interpretar, com reconeix el mateix Xavier Pla, de manera que la distinció entre vida i biografia, discutible d’entrada, s’esvaeix. Només es justifica, si de cas, per la voluntat d’assumir «la materialitat oceànica de la documentació inèdita sobre la vida de Pla» i de contrastar-la amb la versió que en dóna en els seus llibres. Ara, el conjunt documental no aclareix molts dels interrogants que planteja la vida i l’obra de Pla, i en planteja d’altres.

A l’hora de donar forma a tota aquesta massa d’episodis i de documents, Xavier Pla ha combinat el fil cronològic amb els fils temàtics. Ha dividit l’obra en capítols, centrats cada un en un motiu o aspecte de la vida de Pla, que es poden llegir de manera independent. Això l’obliga, sovint, al final de cada un, a retrocedir en el relat i a reprendre moments anteriors des d’un altre fil. El conjunt de tots aquests capítols proporciona una visió polièdrica de la vida i la personalitat de Pla: com el veien els seus germans, les seues relacions sentimentals, els diversos amics, coneguts i saludats. No em sé estar de citar el que va escriure sobre Pla Aly Herscovitz, la noia jueva amb qui Pla va mantenir una relació mentre es va estar a Berlín. En una carta escrita en francès a Pere Pla, el germà de Josep Pla, li deia que «il semble toujours triste. Il voit les choses très bien pour pouvoir rester allègre». I també que hauria d’escriure novel·les perquè coneix molt bé la gent, i que si li agrada estar amb ell és perquè sap moltes coses i perquè sap adoptar «presque devant tout une position très personelle».

Aly Herscovitz va ser assassinada a Auschwitz. És l’única relació sentimental que Pla esmenta en l’Obra Completa, en un escrit de les Notes disperses. Xavier Pla ha contrastat el manuscrit d’aquesta nota amb el llibre publicat i ha pogut comprovar que se’n va suprimir un fragment en què Pla parlava del seu «erotisme natural i rioler». Contava també que Aly es prostituïa. Aquest fragment no es va publicar. Xavier Pla, equànime, es pregunta si va ser censura de l’editor o autocensura de Pla. La resposta està ben clara.


Xavier Pla dedica una part important del seu llibre a resseguir les relacions sentimentals que va mantenir Pla en un moment o altre de la seua vida. Llegint aquests capítols queda molt clar per què va ser incapaç de mantenir una relació més o menys estable. O per què no va voler mantenir-ne cap. Aquesta repassada molt detallada de les seues relacions sentimentals presenta algun inconvenient, del qual Xavier Pla no té cap culpa. Josep Pla va conservar totes les cartes que li va enviar Adi Enberg, la dona amb qui va mantenir una relació més sostinguda en el temps. En Un cor furtiu se’n reprodueixen diversos fragments. Però no tenim les cartes que Pla li va enviar, que són les que ens interessaven més. Xavier Pla assenyala més d’una vegada al llarg del seu llibre que determinats documents o cartes no s’han conservat o no s’han localitzat. És una manera piadosa de dir que o s’han extraviat o que, en la majoria dels casos, han estat destruïts deliberadament. Segons explica Cristina Badosa en Biografia del solitari, Adi Enberg va estripar, els últims anys de la seua vida, totes les cartes que Pla li havia enviat. Moltes gràcies! Proporcions guardades, és com si Louise Colet hagués estripat o cremat les que li va enviar Flaubert. La catàstrofe hauria estat colossal. Però Louise Colet les va conservar. Sabia que es podien vendre a bon preu.

Tampoc no s’han «conservat» ni «localitzat» les cartes entre Pla i Aurora Perea, llevat d’un grup de cartes d’ella durant la primera etapa de la seua relació. De les de Pla no en queda cap, ni tampoc de les que li enviava Aurora des de l’Argentina, on havia emigrat. Aquesta part de l’epistolari de tots dos sembla que tenia un caràcter marcadament pornogràfic. Eren, per tant, les més valuoses des d’un punt de vista estrictament literari. Josep Martinell, segons cita Xavier Febrés en Josep Pla: sis amics i una amant, va afirmar en una entrevista que «l’epistolari que va escriure a Aurora continua sent un misteri, però va ser amplíssim i, si existís, seria el llibre més important de Pla». Segons Xavier Pla, diversos testimonis, com el seu nebot Frank Keerl o el mateix Martinell, «recorden que, després de la mort de Pla el 23 d’abril de 1981, el seu germà Pere es va instal·lar durant unes setmanes al Mas Pla. I que es va dedicar a estripar i cremar papers familiars compromesos. Especialment, els del seu germà». Els hereus literaris, cosa curiosa i complicada.


Xavier Pla dedica una atenció molt detallada als anys de la guerra civil, quan Pla abandona Catalunya, passa a França i col·labora amb el servei d’informació franquista que havia muntat Josep Bertran i Musitu, pagant Cambó. Que Pla hi va col·laborar, sembla ben clar. Però no se sap què hi va fer exactament. I sobretot, per què s’hi va enrolar. Per convicció? Buscant protecció? Tenia por? Obeint alguna «indicació»? La massa documental no pot contestar aquestes preguntes. Després de tant de temps que ha passat, el drama i l’escàndol no és que Pla col·laborés amb els franquistes, sinó que aquells anys van ser d’una esterilitat literària pràcticament total.

Al cap de poc de la seua tornada a Catalunya, sembla que Pla va liquidar tota una etapa de la seua vida. Però la ferida dels anys de la guerra hi és, encara que no en parla mai d’una manera explícita, latent, «en la seva manera de mirar el món i, sobretot, en l’escriptura que practica a partir d’aquest moment». Ben aviat es va adonar que el catalanisme conservador no tenia lloc en el nou marc polític. Com a home d’ordre, Pla formava part dels vencedors de la guerra. Però, com a escriptor català, Pla era i se sentia, clarament, en paraules de Xavier Pla, un vencedor vençut. Un derrotat. Xavier Pla assenyala que la trajectòria de Pla expressa les contradiccions del catalanisme conservador. Les contradiccions, i la ceguesa. Un altre aspecte de la qüestió, que despista més d’un, és que Pla era conservador i de dreta, però anticonvencional. Alexandre Plana, que el va conèixer bé, li va etzibar en una carta: «ets una ànima radical en un cos burgès.» Aly Herscovitz també va detectar aquest anticonvencionalisme en la carta que he esmentat adés: deia que Pla sabia adoptar «presque devant tout une position très personelle». Pla no era un carca, com sí que ho eren molts dels qui l’envoltaven. No val la pena dir-ne noms. Se sentia com un gos sense collar, una expressió que li agradava fer servir. Sempre va anteposar la seua llibertat personal a qualsevol lligam sentimental, personal o professional. De tota manera, la desqualificació personal de Pla sempre tindrà èxit, perquè en un país on tanta gent sent aversió per la lletra impresa, sempre va bé de tenir a mà una excusa o altra per a no llegir.

Encara una altra volta de rosca: entre 1942 i 1947 Pla va ser espia, juntament amb el seu germà, però dels aliats. Va tenir una relació molt estreta amb el cap dels serveis d’intel·ligència nord-americans a Espanya, encarregat de l’evasió de soldats per terra des de la França ocupada. Quins van ser els motius que van portar Pla i el seu germà a col·laborar amb el servei d’espionatge nord-americà amb el risc que això comportava? Ho van fer només per conviccions antifeixistes? Per obtenir alguna recompensa material? Per algun altre motiu? No se sap. Xavier Pla conclou que «en aquesta història hi ha molts fils, però no es veu el nus central que els lligui; hi falta el nucli, el desllorigador».


M’he referit més amunt al subtítol d’aquest llibre —Vida de Pla. Anem ara al títol: Un cor furtiu. Xavier Pla sosté que quan Pla escriu «elabora una subtil figura de ficció que és, en realitat, un avatar, una lleugera deformació d’ell mateix, a fi de preservar la seva llibertat íntima i, en particular, per protegir la seva veritable personalitat». El títol Un cor furtiu suggereix que Josep Pla s’ha mostrat en la seua obra literària només de vegades, furtivament, ocult sota una màscara. Per a Xavier Pla, «escriure és desdoblar-se, posar-se una màscara». A Pla «la literatura li crea una identitat estable i continuada».

Un inconvenient d’aquestes interpretacions psicològiques, o psicologistes, és que expliquen ben poca cosa. O no són pertinents, o es limiten a enunciar obvietats, com ara constatar que sempre hi ha un hiatus, més o menys acusat, entre l’escriptor i la seua activitat literària. Xavier Pla destaca que Pla va separar molt bé la seua vida privada de la pública i que «triant la literatura del jo, troba la manera perfecta de preservar la part més íntima del seu cor furtiu». Però ell mateix reconeix que «la construcció del personatge és tan perfecta, la identificació entre persona i personatge els fa tan indissociables que, a la llarga, en Pla, rostre i màscara es confonen, es fusionen, són un de sol, inextricables». No té sentit parlar de màscara, des del moment que a la curta o a la llarga el rostre —original i autèntic— i la màscara coincideixen. Un altre aspecte de la qüestió és que Pla es va habituar a fer servir com més va més una ironia impostada, que només pot enganyar els incauts. Aquesta ironia resulta ben poc irònica i aigualeix moltes de les pàgines del Pla més madur, en contrast amb la vivacitat i la gràcia del Pla més jove. No es pot oblidar, és clar, que hi havia la censura.

Des de fa uns anys, la publicació pòstuma de part de la seua correspondència —sobretot la mantinguda amb el seu editor Cruzet—, d’algunes agendes de dietari i de diversos inèdits, ens ha proporcionat una imatge més completa i més complexa de Pla. La publicació ara d’Un cor furtiu culmina tot aquest esforç.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada