Pàgines

dimecres, 26 de juny del 2024

Contra el futur com a malson


Malsons i somnis del futur
, que acaba de publicar Jordi Solé Camardons en Voliana Edicions, és un llibre inusual. D’entrada, ofereix un repàs meticulós i una guia de lectura de l’extensa producció literària i cinematogràfica de ciència-ficció, entre la qual hi ha títols fonamentals que han trencat els límits estrictes del gènere, com ara Frankenstein de Mary Shelley, 1984 de George Orwell, Un món feliç d’Aldous Huxley, La guerra de les salamandres de Karel Čapek, La nit de l’esvàstica de Katherine Burdekin o El conte de la serventa de Margaret Atwood. Solé Camardons revisa també la producció en català, amb una reivindicació especial d’Andrea Víctrix de Llorenç Villalonga. Malsons i somnis del futur, diu, és «un homenatge a la imaginació literària, un assaig centrat en la crítica de la ficció especulativa que explora universos del futur», «una reflexió personal que he pogut fer gràcies als escriptors i cineastes que han imaginat el futur i als crítics que ho han estudiat». Per a ell, la ciència-ficció és la literatura característica de la nostra època. Tot el que queda ocult en una visió immediata del present emergeix amb força en la visió de les seues anticipacions novel·lades. És, a més, l’àmbit on s’uneixen la cultura humanística i la científica. Encara que la primera sovint ho embulla tot.

Ara, li ha cridat l’atenció el predomini de les distopies en aquesta literatura o ficció especulativa. Un dels fils conductors del seu llibre és denunciar els pressupòsits que hi ha al darrere d’aquesta hegemonia de la visió catastrofista, que pren formes molt variades, resseguides amb detall per Solé Camardons. Hi ha novel·les de ciència-ficció basades en extraterrestres ferotges i amb mala veta, n’hi ha que tenen com a protagonistes savis embogits, o robots, que sovint mostren una malícia inveterada. Unes altres mostren una preferència declarada pels virus, pels bacteris, pels fongs, sobretot quan es presenten en forma de plagues i pandèmies apocalíptiques. Finalment, n’hi ha moltes que Solé Camardons caracteritza com a «catastrofisme en estat pur». Ens presenten un món postapocalíptic absolutament destruït i degradat amb molt pocs supervivents i en tot cas amb uns supervivents convertits en zombis, mutants o guerrers assassins. S’ha de reconèixer que els humans, els humans escriptors si més no, mostren una gran fertilitat a l’hora d’imaginar desastres.


Si busquem el significat de distopia en un diccionari, trobarem que aquesta paraula apareix definida com un lloc o estat imaginari on tot és oposat a una situació ideal com la que planteja una utopia. Però per a Solé Camardons la distopia no és el contrari de la utopia. De fet, detecta una simbiosi entre totes dues. John Stuart Mill, un dels primers que va fer servir la paraula distopia, va assenyalar que els autors de societats ideals caldria anomenar-los distòpics perquè en el camí de la utopia es generen realitats pitjors a causa de l’obsessió per la planificació, el control i la uniformització.

La distopia no és sols un subgènere de la ciència-ficció, sinó una ideologia sociocultural que ho domina i ho contamina tot. El predomini de les distopies revela un marc mental negatiu, catastrofista, gairebé nihilista, que invita al fatalisme i al bloqueig mental del no hi ha res a fer. Com que el futur serà tan dolent, les distopies fan que veiem el present amb bons ulls. Solé Camardons denuncia que aquest nihilisme està basat en un determinisme tecnològic i filosòfic, en una preocupant despolitització i en una anàlisi de la realitat desenfocada. La veritat és que cada vegada es viu millor, que l’individu té més per a triar al seu abast i que la tecnologia és el que ens fa humans. La humanitat evoluciona a base de l’acumulació de petits avenços i no pas de grans salts. Per això, les utopies i les distopies, que es basen en grans salts, endavant o endarrere, acaben assemblant-se. Potser, per adonar-nos dels horrors del món en què vivim, no és la millor opció comparar-lo amb mons pitjors. El fet és que les distopies prefereixen ravejar-se «en el fang de l’estupidesa, la malícia de sistemes polítics i socials creats per humans però que no representen ni la totalitat ni la majoria dels humans», i «neguen l’enorme capacitat humana per refer-se dels malsons».

Per què aquesta preferència pel catastrofisme, que es manifesta sobretot en forma de tecnofòbia? Savis embogits, màquines que se’ns giren en contra, sistemes basats en la intel·ligència artificial que ens suplanten i ens dominen, i altres desgràcies. Un factor que potser explica aquesta malfiança enfront de la ciència i de la tecnologia és que els avenços en aquests camps no han anat sempre acompanyats d’una transformació de la mentalitat tradicional. Els intel·lectuals d’arrel humanista es troben desorientats o perduts enmig de la cultura científica, incapaços de trobar una sortida real als problemes del seu temps. Temen que la cultura científica abolirà les bases de la seua tradició cultural, i que reduirà els seus motius i les seues especulacions a uns pseudomotius. Comparteixen una inquietud que és producte d’una mena de nostàlgia per un món més simple, més segur ideològicament. Els mateixos científics no arriben a desempallegar-se d’aquests prejudicis humanístics.

De tota manera, és curiosa la incapacitat humana per a imaginar un paradís que siga decorosament atractiu, més enllà de passar-se el dia passejant, conversant educadament o tocant la flauta. El crític italià Francesco De Sanctis tocava el moll d’aquesta qüestió quan constatava que «Mefistofele è più interessante di Fausto, e l’inferno è più poetico del paradiso». Argumentava, des d’un punt de vista purament estètic, que la bellesa no és més que ella mateixa. La lletjor, en canvi, és ella mateixa i el seu contrari. Porta al seu si la contradicció, i per això té una vida més rica, més fecunda en situacions dramàtiques, cosa que fa l’obra artística més interessant i més poètica.

Malsons i somnis del futur acaba amb una reflexió crítica sobre algunes de les posicions que s’adopten en l’actualitat sobre el nostre present i el nostre futur més o menys pròxim. Encara que són diferents de les que fa servir la major part de la literatura distòpica, al mateix temps en comparteixen diversos trets. Com ara l’anomenat solucionisme, per al qual no hi ha cap problema que no tinga solució si desenvolupem una tecnologia prou innovadora per resoldre’l. O el transhumanisme, que propugna la permanent millora de les capacitats físiques i mentals de la humanitat, un procés que produirà al remat una espècie diferent i superior a la humana. L’autor no hi planteja cap objecció des del punt de vista, convencional, de la cultura humanista tradicional, però en denuncia el caràcter apolític, perquè «el perill no és el transhumanisme sinó la no superació del sistema econòmic capitalista en el qual s’inscriu».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada