Des de la porta de l’església miro els teulats de Portaria. Recordo que, cap aquell indret, hi vivia Nadina; una mica més enllà, Rosetta; prop d’aquell campanaret, Irma. Irma tenia un parell de cames de les més ben fetes que jo mai hagi vist. Li vaig regalar més de trenta parells de mitges de seda beige en el curs de tres mesos... Era l’única manera que tenia de demostrar-li la meva admiració amorosa, perquè l’italià sentimental em feia enrojolar. Però quines cames, santa Caterina de Siena!
Dono la volta a l’església. A la façana hi ha les escultures del francès Puget, desorbitades i declamatòries. El parell de cames d’Irma eren més agradables i tranquil·les. Foren probablement aquells prodigis que ensenyaren a caminar la ragazza d’una manera perfecta, el 1922. És morta Irma? És viva? M’obsessiona un moment la necessitat de trobar-la; però, quan penso que entre dents i queixals em falten sis o set peces, en desisteixo.
Josep Pla, En mar (OC, 18)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada