De totes les llengües neollatines, el portuguès és, potser, la que té més vocals. Té una gran riquesa d’es, d’os i d’us. En aquest sentit és, potser, l’antídot de la llengua castellana, que només en té cinc: a, e, i, o, u, i que són tan precises i concretes que es pronuncien com una escopetada. El senyor Joan Maragall escriví que el portuguès és una llengua obscura —volia dir, sospito, de color obscur. Més que obscura, el portuguès em semblà, en arribar-hi, que és una llengua vellutada, ombrejada, amb vegetacions de molsa tardoral, tan agradable al tacte. Les seves vocals tenen tota la gamma musical, però no pas la gamma dels instruments, sinó la gamma gutural i humana, que, sovint, és prodigiosa. Són vocals d’un color verd dens, espès, suavíssim a l’orella, amb depressions untuoses i sensuals. No són vocals de comandament i de fatxenderia, com les castellanes, encara que sovint no serveixin per a manar res; són vocals eròtiques i d’una extrema suavitat.
Josep Pla, Direcció Lisboa (OC, 28)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada