David i Betsabé

La història de David i Betsabé (Segon llibre de Samuel, 11, 1-25), d’una gran càrrega eròtica, a penes ocupa dues pàgines a doble columna, però presenta una densitat que podria donar lloc fàcilment a una novel·la molt extensa. D’entrada hi ha la complexitat de David com a personatge literari. Hem passat de l’adolescent valent i generós que mata Goliat al rei que fa matar Uries per quedar-se’n amb la dona.

El personatge de Betsabé no és presentat al començament del relat. El lector la descobreix amb els mateixos ulls que David i s’assabenta del nom i de la identitat de Betsabé en el moment en què n’informen el rei. Participant de l’acció a través de la percepció de David el lector no serà totalment estrany al rei quan el profeta Natan el condemne.

Un dels factors que explica la densitat i la intriga d’aquest relat són les el·lipsis narratives. El narrador amaga molts dels elements principals de la història. Sovint el més important queda en un rerefons. Sabia Uries que Betsabé li era infidel? Era el coneixement o la ignorància d’aquest fet el que li fa no anar a sa casa quan el rei li diu d’anar-hi? Mantenint hàbilment l’ambigüitat, el narrador s’absté de pronunciar-se i remet el lector a les seues pròpies hipòtesis. I Betsabé? Què en pensava de tot plegat? Rembrandt va reproduir amb un gran poder de penetració psicològica aquest moment del relat bíblic en un dels seus quadres més coneguts, Betsabé al bany:

Aquestes el·lipsis, el que en podríem dir aquesta retòrica de l’omissió, és el que proporciona a molts dels relats bíblics una gran tensió i una gran força expressiva. Una conseqüència d’aquesta tècnica és el predomini de l’acció sobre la descripció. Pràcticament no hi ha descripcions en la Bíblia, ja es tracte de la descripció física o psicològica dels personatges. De tots els ingredients que poden entrar en la composició d’un relat, els autors bíblics trien, per tant, únicament, aquells que es refereixen a l’acció: discussions, decisions i accions. Entre aquests diferents elements, n’hi ha un que ocupa un lloc particular: el diàleg. Forma l’esquelet de molts relats i conté la major part dels elements decisius.

Els sentiments dels personatges també són suggerits, sense ser mai objecte d’una veritable descripció. Són els fets dels personatges els que permeten endevinar-ne els sentiments o el caràcter.

A classe, vam comentar alguns aspectes del relat que ens van deixar una mica perplexos. El primer, que Déu castiga David amb la mort del seu fill. El càstig és contundent, però per fer efectiu aquest càstig Déu utilitza la mort d’un innocent. D’altra banda, la reacció de David quan mor el seu fill és d’una lògica tan irrefutable que resulta brutal: mentre el fill estava malalt, dejunava i plorava per veure si Déu se’n compadia. Una vegada mor el fill, David es banya, es perfuma i menja, perquè una vegada mort el fill, per què ha de dejunar?

És una història moral? Sí, i el final té una significació religiosa profunda. Però és moral, sobretot, perquè mostra el comportament real dels homes i no es limita a dir el que s’ha de fer i el que està bé. De fet, “moral” i “moralitat” són paraules derivades del llatí moris, que, en sentit estricte, significa costum, estil de viure, comportament, i no norma doctrinària.