Fer classe de literatura

A més de l’assignatura de literatura universal, que és una optativa de segon de batxillerat, també faig classe de literatura en uns quants grups de primer. Per a aquest nivell, el currículum oficial assenyala que s’hi ha d’impartir literatura catalana, concretament la que va des dels inicis fins al segle xix. Bàsicament, literatura medieval, perquè el període del xvi al xix, per més bona voluntat que hi posem, és més aviat prim de quantitat, d’interés i de qualitat. El currículum oficial preveu que la literatura catalana contemporània es done en segon.

Hi ha dues coses que no m’acaben de fer gràcia en aquesta programació: que siga d’una literatura nacional concreta, en aquest cas la catalana (però seria el mateix si en fos una altra), i que siga història de la literatura. Supose que, per part meua, són ganes de queixar-me per queixar-me, perquè es tracta d’un enfocament acadèmic, i què és fer classe de literatura sinó una activitat acadèmica? I ací hi ha el problema. Una cosa és la “literatura” com a disciplina acadèmica i una altra la “literatura” com a experiència. L’enfocament acadèmic habitual, nacional i historicista, és totalment estrany a la l’experiència de la literatura. Els lectors habituals no llegeixen mai les obres literàries per ordre cronològic! Ni s’autotorturen obligant-se a llegir, només, obres literàries d’una única literatura nacional.

Atenció: tots dos enfocaments es poden complementar perfectament. Però la literatura com a disciplina acadèmica, si no compta amb una experiència personal prèvia, no té sentit. I és molt difícil, si no impossible, de provocar-la des de l’aula. De més a més, aquest plantejament acadèmic de la literatura contribueix a bloquejar-ne la possible conversió en experiència personal. Ja tenim el cercle viciós.

Ara, alguna cosa sí que s’hi pot fer. El marc nacional es pot superar transgredint-lo sempre que siga possible, fent referències a autors i obres d’altres literatures. I l’eix cronològic també ens el podem botar sense manies. Des de fa uns anys, alterne en les meues classes la literatura medieval amb una antologia del conte modern. I així, passe de Maupassant a les cròniques, de les cròniques a Poe, de Poe a Eiximenis, d’Eiximenis a Hemingway… M’encanta el caos literari! És una de les coses més divertides de la lectura.

A més de comparar els autors de les diferents literatures, també val la pena comparar la literatura amb la música, amb la pintura, amb el cinema. La gent a qui agrada llegir, normalment també li agrada veure pel·lícules o sentir música. A classe podem fer igual i actuar amb més naturalitat, encara que estiguem a classe.

I per a actuar amb naturalitat els professors hauríem de seguir, sempre, aquesta regla d’or: no parlar mai d’un llibre que no haguem llegit o d’un autor que no coneguem veritablement. Si el professor mateix no té una experiència personal de l’autor o de l’obra, no se’n podrà treure trellat És una recomanació òbvia, d’acord, però la seua mateixa obvietat permet que s’ignore sovint amb impunitat.

Un altre factor que contribueix a dificultar l’experiència de la literatura és el comentari de text que es practica de vegades a l’aula, consistent en plantilles que s’apliquen als textos, i que converteixen la lectura en un exercici repetitiu i mecànic. Sovint, aquests models de comentari estan influïts per la pesta de la semiòtica o de la gramàtica textual, propagada des de departaments universitaris, que ha fet més mal que pedregada seca.

Tampoc no hi ajuda gaire reduir la literatura únicament a la literatura de ficció: narrativa, poesia i teatre. En la pràctica, narrativa. En queda fora, gairebé sempre, la part que sovint té més encant i interés: els diaris, les biografies, l’assaig, les correspondències, les notes disperses… Com també en queden fora els llibres que han escrit els qui no són literats, que sovint escriuen millor i amb més vivacitat que molts dels pesats que consagren la seua vida a la literatura.

Una altra qüestió, que té una cua ben llarga, és la literatura catalana en segon de batxillerat. Ja en parlarem un altre dia.