Troia fuit: el cant II de L’Eneida

Després d’una ullada molt breu a Horaci, n’hem feta una altra, més breu encara, a Ovidi i a Virgili. No s’hi pot fer més: hem d’apressar-nos si volem arribar abans que s’acabe el curs,  ni que siga una mica, a la literatura del segle xx.

D’Ovidi, m’he limitat a recordar que Les metamorfosis ha estat, fins fa molt poc, un dels llibres de lectura més habituals i més agradables de la literatura europea. Durant segles ha servit de manual de mitologia i de font d’inspiració d’escriptors, pintors, músics o escultors.

En català hi ha una traducció en vers de Les metamorfosis  de Jordi Parramon, esplèndida, d’una gran fluïdesa. El mateix Parramon ha traduït també les Poesies de Catul  i els Amors  d’Ovidi. D’aquest autor cal recomanar també el volum Poesia eròtica  que recull Amors, Art amatòria i Remeis a l’amor, en traducció de Jordi Pérez Durà i Miquel Dolç.

Fins al romanticisme, Virgili va gaudir d’una primacia indiscutible al món occidental. Ni Homer ni Shakespeare: l’”escriptor” i el clàssic per antonomàsia  era Virgili. A classe hem llegit i comentat, únicament, el cant II de L’Eneida, en què es narra la destrucció de Troia. He dubtat entre aquest cant II i el IV,  dedicat als amors de Dido i Eneas, que Montaigne considerava el més perfecte de tot el poema. M’he decantat pel II, al final, per l’espectacularitat (pensant en els alumnes!) i perquè és el que lliga més clarament amb la Ilíada.

En una entrada anterior vaig assenyalar la identificació que se sol produir entre el lector i els troians. En aquest cant ii, però, la identificació dóna pas a l’exasperació davant la seua imbecil·litat sense pal·liatius. Ni Caspi, ni Laocoont, ni la pobra Cassandra hi poden fer res. Virgili, però, s’apressa a remarcar que si els troians introdueixen el cavall a la ciutat no és per cretinisme, sinó per respecte envers els déus. No, no hauria quedat bé que els avantpassats dels romans foren una colla de babaus.

En classe, a més de la imbecil·litat troiana, hem destacat els procediments teatrals, escenogràfics, amb què Virgili presenta l’horror de la de la destrucció de Troia: contra la foscor de la nit, els crits, el foc i la sang, creen un contrast efectista d’una gran expressivitat dramàtica.  Entre els molts versos lapidaris que podem trobar en aquest cant, com en tota L’Eneida, n’hem remarcat aquest que Virgili posa en boca d’Eneas: “Aquesta és l’única salvació dels vençuts: no esperar cap salvació”, que reprén el que pronuncia Hèctor en la Ilíada: “El millor presagi només és un: lluitar en defensa de la pàtria.” Hem utilitzat una sèrie de preguntes  que ens han servit de fil conductor  per remarcar els punts més importants d’aquest cant II.

Jorge Luis Borges  va escriure un comentari sintètic sobre L’Eneida  des del punt de vista d’un  lector hedónico, com en deia i es considerava ell mateix, que val la pena llegir. És un dels pròlegs breus que va escriure per a  les obres seleccionades en la seua Biblioteca personal. Hi observava que “Virgilio se propuso una obra maestra; curiosamente la logró. Digo curiosamente; las obras maestras suelen ser hijas del azar o de la neglicencia”. L’Eneida, per a Borges, és l’excepció que confirma la regla.

En català podem triar entre quatre traduccions excel·lents d’aquesta obra. La més accessible, en prosa, és la de Joan Bellés, que està editada en Labutxaca. Miquel Dolç la va traduir dues vegades, la primera en vers  i la segona en prosa. Finalment, el mallorquí Llorenç Riber en va fer una traducció molt bella, en decasíl·labs blancs, que Estellés va recordar en uns versos del Llibre de meravelles:

T’agradaven els ponts, els vells ponts sobre el riu,

els ponts vells i solemnes, t’agradava assistir

des d’ells a l’espectacle gratuït del crepuscle,

l’Eneida traduïda en versos de deu síl·labes,

uns versos cereals, pel canonge Riber,

afamats de domassos, de tàctils vermellors;

t’agradava tocar les asproses baranes.          

Per acabar, si voleu, podeu llegir i descarregar-vos 1.3. Els grans poetes llatins: Virgili, Horaci, Ovidi.